El passat 28 de juny el Psc-Units va entrar al registre del Parlament de Catalunya una proposició de llei de canvi d’adscripció comarcal i veguerial dels municipis de Biosca i Torà, una qüestió que fa anys que s’arrossega.
Amb motiu de l’aprovació, l’any 1987, de la Llei d’Organització Comarcal de Catalunya es va consultar els ajuntaments sobre l’adscripció comarcal proposada, basada en la divisió comarcal de 1936, amb alguns petits retocs. En el cas de Torà l’ajuntament va ratificar la proposta de formar part de la Segarra per 5 vots a favor i 4 en contra, que defensaven la incorporació al Solsonès. Podem veure que a l’ajuntament l’opinió estava molt dividida però, en canvi, no sabem què en pensava la gent del municipi perquè ningú va convocar-la a cap votació de cap mena.
“Però Torà sempre ha sigut de la Segarra!” A la divisió comarcal del 36, que no va arribar a entrar en vigor pel cop d’estat feixista i la posterior dictadura, Pau Vila va incloure Torà a la Segarra, certament, però l’actual municipi de Torà no és el mateix que noranta anys enrere. L’any 1968 es va aprovar l’agregació en un de sol dels municipis de Torà i Llanera, aquest últim inclòs al Solsonès i força més extens. Podem dir, per tant, que durant el període 1968-87, amb un mapa comarcal que només existia als llibres, l’actual municipi de Torà pertanyia a dues comarques, amb el 90% dels habitants i dues entitats de població (l’Aguda i Torà) a la Segarra i el 81% del territori i sis entitats de població (Cellers, Claret, Fontanet, Llanera, Sant Serni i Vallferosa) al Solsonès. Amb el mapa aprovat el 1987 tot el municipi passava a formar part de la Segarra però es mantenia oberta una escletxa legal per un possible canvi posterior: l’article 7 de la Llei de l'organització comarcal de Catalunya establia quins eren els passos que havien de seguir els municipis que volguessin canviar de comarca, amb un procediment que incloïa les aprovacions per majoria absoluta de l’ajuntament sol·licitant i del consell comarcal receptor i la ratificació en referèndum per més de la meitat del cens electoral del municipi afectat.
Van anar passant els anys i el debat sobre l’adscripció comarcal de Torà treia el nas molt de tant en tant –com el 2001, quan l’anomenat Informe Roca ens situava en una hipotètica Alta Segarra, amb capital a Calaf- però sense que es fes cap passa en cap sentit. Al carrer no hi havia cap debat viu, ni sentiments gaire acusats de pertinença cap a una comarca o altra. No hi havia cap pressa, doncs.
L’any en què les coses comencen a canviar. L’estiu de 2009 l’aleshores conseller de governació Jordi Ausàs va anunciar que abans de finalitzar la legislatura volia aprovar dues lleis: la de vegueries i la de consultes populars. La primera havia de comportar la unificació dels mapes regionals dels diferents serveis territorials de la Generalitat, cosa que a Torà comportaria canvis, ja que depeníem de Ponent per a la majoria de coses però no en un servei d’especial rellevància: la sanitat.
Aquell estiu també hi va haver la primera de les consultes populars sobre la independència, la d’Arenys, que malgrat la mobilització unànime de l’espanyolisme –del govern “socialista” a la Falange, passant per l’aparell judicial-, o precisament per això, van estendre’s a centenars de municipis els mesos següents. La coincidència en el temps de les dues notícies va fer que la CUP proposés als altres dos grups presents a l’ajuntament de Torà fer una doble consulta: convocar els veïns i veïnes del municipi a votar sobre la independència i sobre quina vegueria volíem. ERC va mostrar-se partidària d’iniciar els tràmits per a incloure Torà a les comarques centrals i CiU, que en aquell moment disposava de majoria absoluta, insistia en no precipitar-se. Finalment només es va poder consensuar la celebració d’una consulta sobre si s’estava d’acord que els Països Catalans esdevinguessin un estat lliure, independent i democràtic. De les vegueries ja en parlaríem més endavant, no hi havia cap pressa: les vegueries són agrupacions de comarques i, per tant, si més endavant es creu convenient canviar de vegueria només cal canviar de comarca i llestos.
I, de sobte, tenim pressa. A primers de 2010 s’inicia el tràmit parlamentari de la Llei de vegueries i, en llegir-ne l’avantprojecte, algú s’adona que inclou una disposició derogatòria que elimina l’article 7 del text refós de la Llei de l’organització comarcal, precisament aquell que permetia als municipis canviar de comarca. L’única via per a passar al Solsonès, i per tant a la vegueria central, era iniciar el procediment abans de l’aprovació de la Llei de vegueries. L’Ajuntament va convocar a corre-cuita una assemblea on es va exposar la situació i es va demanar l’opinió als veïns assistents, nombrosos per l’aforament de la sala però pocs respecte al cens electoral, que a mà alçada i molt majoritàriament, van avalar la proposta de canvi de comarca. El 5 de març el ple va aprovar per unanimitat iniciar-ne el procediment. Tot i haver defensat una consulta prèvia (que portàvem al programa electoral de 2007) a l’assemblea local de la CUP vam acordar votar-hi a favor, després de valorar-la com la menys dolenta de les opcions possibles, pel fet que el procés havia d’acabar en un referèndum municipal vinculant. L’alternativa era que l’aprovació de la Llei de vegueries ens deixés sense cap opció de tria. Un parell de dies més tard Biosca va acordar, també per unanimitat, iniciar el mateix procediment. El 22 d’abril, tres dies abans que a Torà votéssim sobre la independència de tot el país, el Consell Comarcal del Solsonès va aprovar, per majoria absoluta i sense cap vot en contra, l’acceptació de la incorporació de Biosca i de Torà al Solsonès. A partir d’aquí es van anar seguint els tràmits preceptius fins que va tocar el torn al referèndum, que malgrat ser obligatori d’acord amb la legislació catalana... havia d’autoritzar-lo el govern espanyol.
El 2014 la sol·licitud dels referèndums de Torà i Biosca arriba a Espanya... I el 2014 a Espanya no estan de gaires referèndums. Un mes després de la celebració de la consulta del 9N el consell de ministres denega la sol·licitud de toranesos i bioscans i, com que d’acord amb la llei comarcal vigent en el moment d’iniciar el canvi de comarca, els referèndums eren preceptius s’avorta el procediment. D’altra banda, com que l’article que va permetre iniciar tota aquesta història ja estava derogat no podia reiniciar-se amb el mateix procediment. A partir d’aleshores només quedava un camí per a canviar de comarca i de vegueria: l’aprovació al Parlament d’una llei feta amb aquesta única finalitat.
Amb la legislació vigent per a canviar de comarca i/o de vegueria només cal que ho aprovi el Parlament. Ara bé, que no sigui preceptiva cap votació popular prèvia no vol dir que aquesta no es pugui dur a terme, encara que sigui amb caràcter purament consultiu, abans de que diputats i diputades ho decideixin amb els seus vots. Recordeu que l’aleshores conseller Ausàs, a part de la de vegueries, també anunciava una altra llei? Doncs la Llei de consultes populars no referendàries va aprovar-se el 19 de setembre de 2014 i era la que s’havia de fer servir precisament diumenge passat, 24 de juliol, per a que els habitants de la vegueria de l’Alt Pirineu i l’Aran es pronunciessin sobre els ditxosos jocs olímpics d’hivern.
I si ara ho féssim bé? Que al 2010, amb les urgències imposades pel canvi legislatiu previst, es fessin les coses escollint la que es creia menys dolenta de les opcions possibles no hauria de ser ara cap impediment per a fer les coses bé. I fer-les bé passa per prescindir de les presses –incloses les de la sucursal regional del PsoE per a lligar alguna candidatura municipal on no ha tingut mai presència-, consultar tota la població de Torà i de Biosca i posteriorment, si els escrutinis ratifiquen la voluntat expressada pels respectius ajuntaments, fer la corresponent aprovació parlamentària.
Crec –no ho sé segur perquè de vegades m’etivoco- que deixant votar la gent guanyaria l’opció del Solsonès. Sí que estic convençut que fer un canvi d’adscripció comarcal sense consultar la població d’ambdós municipis és una equivocació de l’alçada de la torre de Vallferosa i que si el tema es tanca en fals potser hi tenim més a perdre que a guanyar.
Josep A. Vilalta
(Regidor de la CUP a l’Ajuntament de Torà 1999-2011)
PS: amb el canvi de comarca de Torà sovint s’hi barreja el conflicte de límits municipals entre el nostre municipi i Llobera. Són dos temes totalment diferents: d’una banda perquè no hi ha relació a efectes de procediment i d’altra perquè millorar les relacions i arribar a acords entre municipis veïns és necessari tant si hi ha canvis de comarca pel mig com si no. Però això ja és un tema per a un altre article.