Arran d’un llibre que pretén d’aixecar acta del seu fracàs històric, almenys des de mitjans del segle XX, s’ha tornat a parlar de “burgesia catalana”, i n’hi ha que fins i tot s’han referit al seu “mirall trencat”. Posats a fer revisionisme històric, podien haver-se remuntat a la guerra de Successió al tron d’Espanya, quan la classe mercantil dirigent barcelonina no va tenir com a fita estratègica crear una república catalana a exemple de l’Holanda de l’època i es va decantar per un representant o l’altre de les monarquies en lliça (suposo que el record de la guerra dels Segadors encara cuejava). D’aquí la submissió botiflera als borbons, i tota la retòrica sobre el pretès creixement de l’economia catalana durant el regnat de Carles III, la rebuda entusiasta de Barcelona a Carles IV d’Espanya el 1802, o la utopia d’una reforma d’Espanya des de la perifèria al llarg del XIX fins a la crisi del 98. (Un historiador nostrat que va intentar estudiar el socialisme a Espanya entre el 1833 i el 1868 es va trobar amb una mena de militància semblant a la d’una societat columbòfila…) Tampoc no és casual que les anàlisis referides no esmentin la por de les classes dirigents catalanes als moviments populars, en forma de rebomboris, jamàncies, incendis, vagues, atemptats i processos revolucionaris. Quan els va caldre, van armar el Sindicat Lliure i van finançar la dictadura de Primo de Rivera. I quan va esclatar la revolta militar feixista de 1936 i la revolució va ocupar els carrers i la Generalitat mateixa fou sotmesa al seu ritme (per bé i per mal), a Burgos i Sant Sebastià hi va faltar gent i alguns dels seus intel·lectuals van fer d’espietes de Franco. Després de la guerra veuríem que, entre els empresaris monàrquics de tota la vida i els nacionalistes de la Lliga, s’havien esmorteït totes les tensions, i hom podia veure de bracet els Rivière, que van fer una depuració brutal en la seva fàbrica de can Tunis, amb els Ventosa, el patriarca dels quals, glossat oportunament per Josep Pla, va ser fet procurador per Franco el 1943. Arribats als temps del transformisme monàrquic del franquisme, l’estat espanyol ja era, per a aquelles classes dirigents, un mecanisme de recomposició entre crisi i crisi, alhora que un dic de contenció segons els equilibris de força entre fàbriques, carrers, “grisos” i partits de règim, via repressiva amb el dictador, via representativa amb el borbó. En conseqüència, n’hi va haver, de burgesos, que van mantenir el vell nacionalisme moderat democristià; n’hi va haver que van intentar crear partits ex novo; n’hi va haver que van aixoplugar-se sota el paraigua d’un nou partit d’estat; i n’hi va haver que van ajudar l’empresariat espanyol a forjar la seva organització gremial. Però cap grup, organització o líder va forjar una unitat política que representés els interessos generals de la burgesia. Fet i fet, aquesta classe fracturada, desorientada i sense poder a l’estat va cedir l’administració dels seus interessos locals, un cop imposat l’estat autonòmic, a unes classes mitjanes que, per mitjà de les majories parlamentàries a la Ciutadella, es van erigir en intermediàries entre l’estat i Catalunya, entre empreses i sindicats, entre les masses urbanes i el rerepaís, entre l’imaginari nacional i el domini estatal. Parlem, és clar, del pujolisme: qui en vulgui dir “burgesia”, perquè Pujol va fer de “banquer”, poden dir-ho sense gaires miraments, però, finalment, el seu paper va ser el de força auxiliar entre la societat catalana explotada, maltractada i esqueixada, bàsicament, com a instrument de pacte amb les forces polítiques de l’estat. Igualment, va adquirir una autonomia respecte a tots els grups socials per a representar l’“esperit” de Catalunya més o menys tòpic, però assolint unes concessions de l’estat mai imaginades (radiotelevisió, ensenyament, mossos). En tant que força auxiliar, les crisis econòmiques sistemàtiques (regulades des de l’estat), les crisis del sistema representatiu (regulades des de l’estat), i les crisis nacionals (que en diuen “territorials”: regulades des de l’estat) van fer miques la seva intermediació arran de la crisi constitucional-estatutària de 2006-2010. En tant que força amb autonomia pròpia, el pujolisme no podia superar la contradicció entre les capacitats que ell mateix havia despertat i la realitat de la dominació espanyola.

La irrupció d’un moviment de masses a Europa de caràcter nacional, com el de Catalunya, constituïa una revolució política que posava en qüestió els mecanismes tradicionals de representació liberal i, alhora, obria les comportes a unes transformacions economico-socials d’una empenta encara per avaluar. Pretendre que aquest moviment necessitava una “classe dirigent” ja revelaria una notable i notòria temeritat intel·lectual; discutir el “fracàs” d’una “burgesia” perquè no el va poder encapçalar fóra propi de tartufs del pensament, o sigui, impostors; comparar-la amb l’auge de Madrid seria una estafa piramidal; i ignorar, finalment, que aquella “burgesia” va fer l’enèsima fuga, en obeir al cop de xiulet d’un nou cabdill feixista, el 3-O de 2017, per sortir corrents cap a un altre “Burgos”, amb seus socials a collibè, fan esdevenir inútils les especulacions en forma de llibre. Al cap i a la fi, a la “burgesia” no li calen intel·lectuals: ja té La Vanguardia; ni dirigents polítics, sinó grups de pressió empresarials; ni partits, perquè ja disposa dels de l’estat. I, si temps enrere, Pujol els podia servir de coixí, ara els saltataulells que governen la Generalitat no poden fer ni uns mísers jocs de muntanya i l’ajuntament de la capital ja és una colla d’amics (i amigues) disposats (i disposades) a conservar la cadira al preu del desgovern d’una ciutat sense dirigents.

Caldria, doncs, analitzar en quines mans està la revolució democràtica per la república catalana independent? És ben clar: en mans de les masses populars mobilitzades i autoorganitzades que conserven viva la memòria històrica de la nació i van fer-se poder col·lectiu directe sacsejant un cop més la seva “burgesia”… àdhuc sense proposar-s’ho.