Massa obvi, potser, recordar que l’independentisme català és part indestriable de l’antifeixisme, i viceversa. Per descomptat ho és per als lectors i lectores d’aquesta revista. Tanmateix, quan sovint ens cauen les acusacions de supremacistes i es promouen certes manipulacions històriques, no és sobrer recordar una mica d’on venim.

M’he decidit a escriure sobre aquesta qüestió perquè, recentment, diferents efemèrides i commemoracions ens recorden quin va ser el compromís antifeixista de l’independentisme (llavors anomenat separatisme) en els anys trenta i, especialment, en la guerra contra el nazisme. En els anys vuitanta, alguns grupuscles d’extrema dreta van utilitzar les sigles històriques d’Estat Català i de Nosaltres Sols! El gruix de l’independentisme de l’època els va combatre i aïllar i la seva acció no va passar del pur testimonialisme. Això sí, van deixar alguns cartells i adhesius que a dia d’avui trobareu reproduïts a les xarxes si cerqueu els respectius noms de les organitzacions. Feu la prova, el buscador us les farà aparèixer ràpidament en els primers llocs. Les consignes i l’estètica, fastigosament xenòfobes, no tenen res a veure, absolutament res, amb el que històricament van defensar i van deixar per escrit els òrgans i portaveus d’EC i NS! Això és relativament senzill de contrastar amb unes mínimes lectures d’història però opinadors i polítics espanyolistes, particularment el partit Ciutadans, confonen volgudament, fent passar coses de grupuscles dels vuitanta, usurpadors de sigles històriques, per materials oficials dels anys trenta. Una cosa similar podria passar amb el Front Nacional de Catalunya, una altra honorable organització històrica que no té absolutament res a veure amb els que actualment n’usen la sigla i que, en continuïtat amb els grupuscles esmentats dels anys vuitanta, tenen una línia política ultraconservadora i xenòfoba.

La línia política de Nosaltres Sols! ha quedat ben explicada, entre altres, per l’historiador Fermí Rubiralta, en ocasió del norantè aniversari que es va commemorar l’any passat. Un partit i un líder, Daniel Cardona, poc avesats a la producció teòrica. I que tanmateix va deixar escrit un article canònic per tallar qualsevol ombra de dubte en relació al feixisme: “Nacional-feixisme i nacionalisme alliberador”. Cardona era un independentista radical i de pensament liberal, i precisament per aquesta defensa de l’individu s’oposava a les opcions polítiques que, com el feixisme, eren una un exacerbació del poder de l’Estat.

En el llibre col·lectiu El catalanisme davant del feixisme (1919-2018) els autors ja van deixar escrit que mai ha existit un catalanisme feixista. Si de cas han existit individus que sí que n’eren, de feixistes catalanistes, però l’acció política dels quals no va arribar mai a quallar en cap col·lectiu. Veleïtats aïllades i sense continuïtat en el temps.

En el cas d’Estat Català, del qual enguany se’n commemora el centenari i se n’han publicat diversos llibres, repassar els seus primers anys d’història suposa descobrir que per les seves files hi van passar militants que van compaginar la vinculació al separatisme amb la pertinença a organitzacions socialistes com la USC i a sindicats com la CNT. Recordar que tants altres van tenir militància comunista posteriorment. Que durant la guerra van estar alineats indubtablement en el bàndol republicà i que després de perdre la guerra van continuar el compromís antifeixista en el combat contra el nazisme des del primer minut d’exili, com aquell qui diu.

Molts independentistes es van jugar la vida, i en molts casos la van perdre, en la resistència antifeixista francesa i en l’ajuda als aliats. La setmana passada la Fundació Reeixida va presentar les Rutes de la Llibertat: una sèrie de passos de frontera que van seguir militants independentistes en la més immediata postguerra, ja des de l’estiu del 1939, per tornar a entrar a Catalunya amb una doble intenció: articular la resistència a la dictadura i contribuir a l’evasió de civils i militars aliats, com ara aviadors polonesos i britànics o jueus perseguits. Els dos primers independentistes a tornar a creuar van ser dos militants de Nosaltres Sols! i d’Estat Català, concretament Gregori Font i Jaume Martínez Vendrell. Militants del FNC com Jaume Cornudella o Octavi Viladrosa van ser reconeguts pels Estats francès i britànic, respectivament.

L’antifeixisme no és tan sols l’oposició al feixisme. És una cultura política hereva dels valors revolucionaris i republicans de la igualtat, la llibertat i la fraternitat. Vol dir antiracisme. Vol dir solidaritat entre pobles i autodeterminació. Els valors de l’antifeixisme són part constituent de l’independentisme català.