Que la nostra llengua es troba en una situació molt delicada -i no només per la minorització pel que fa a l'ús social, sinó també pel discurs que es desplega al seu voltant- es veu meridianament pel fet que parlar català amb normalitat no forma part ni de la correcció política que s'entesten a imposar les forces progressistes ni de l'ordre establert que sostenen les forces conservadores. Mentre llegesc que no han servit unes persones en un bar perquè parlaven català (a Alcúdia, Palma, Eivissa, Xàtiva o Castelló de la Plana), que un metge s'ha encarat amb un pacient per qüestió de llengua (a Alzira, Manacor o Sant Llorenç des Cardassar), o que han maltractat algú en un lloc públic per aquesta mateixa raó, em deman què ocorreria si hom hagués deixat de servir algú, d'antendre'l a la consulta o de donar-li un formulari en un lloc públic pel fet de ser negre, dona, homosexual, o practicant del budisme.

Certament, ha costat déu-i-ajuda que les persones no fossin discriminades pel color de la seua pell (han fet falta valentes dones com na Rosa Parks, o presoners amb una capacitat immensa de convicció, com Nelson Mandela). Ha costat sang, suor i llàgrimes que tothom pugui viure (almanco a la nostra part del món) la seua sexualitat d'una manera més o manco lliure. (No podem oblidar, emperò, que Alger i Barcelona són més o menys a la mateixa distància d'Eivissa. I que aquesta contingència humana no es viu igual a les dues ribes de la Mediterrània, sense anar més lluny). Ha costat unes quantes revolucions que tots els ciutadans siguin considerats, almanco sobre el paper, en peu d'igualtat. No voldria banalitzar, doncs, sobre la correcció política, a l'hora d'assumir les conquestes que han portat generacions de lluita i sovent també de dolor.

Ara bé, les mateixes persones que trobarien inacceptable engegar algú d'un bar pel color de la seua pell, o que un metge no volgués atendre un pacient per la seua orientació sexual, troben la cosa més natural del món que et llancin la cavalleria si t'entestes a parlar català, per molt que sigui un dret reconegut, que sigui una de les dues llengües oficials de les Illes Balears o que formi part dels béns immaterials a protegir, segons la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries. Practicar el dret (més que reconegut legalment) de parlar català no forma part de la “correcció política” de les esquerres. Per això es pot cessar el director de la política lingüística de la Universitat de València (per massa valencianista) adduint el seu suposat masclisme (sobre el qual, per cert, ningú no va voler discutir amb ell, contravenint el que ha de ser una universitat).

Si el català no va amb el paquet de la correcció política de l'esquerra, almanco hauria de formar part del paquet de l'ordre establert de la dreta. Així, posem per cas, els alternatius no s'haurien de queixar del catalanoparlant no atès en un bar (de fet, no se'n queixen), però se n'haurien de queixar els conservadors, els dretans i els carques ultramontans. Idò tampoc! També ho troben bé, perquè no pensen que els béns immaterials s'hagin de tenir gaire en compte, si més no els que tenen a veure amb les llengües i cultures minoritzades.

Amb aquest nivell de desprotecció en relació al nostre tret d'identitat més clarament identificable (la llengua, es digui com es digui), no ens han de sorprendre altres fenòmens de desprotecció que podem observar contínuament, i que deixen la societat de les Illes Balears pràcticament a la intempèrie. No ens ha de sorprendre, per exemple, el dèficit fiscal que tenim en relació a l'Estat, el que pagam més d'impostos cada any del que rebem en forma d'inversions (perquè se suposa que som una comunitat molt rica, per molt que any rere any ens anem fent endarrere quant a riquesa disponible per habitant). Desprotecció crida desprotecció. I així anam.

Tampoc no ens ha de sorprendre, per exemple, que se'ns insulti des de totes les tribunes, incloses algunes d'alternatives i políticament molt correctes. Que es digui, per exemple, que la gent dels pobles de Mallorca no ha vist mai una persona homosexual (com si no n'hi hagués a cada vila, i moltes que ho viuen de la manera més natural del món, com a mínim tan natural com es viu a Hannover o a Frankfurt), o que el món és d'una manera dins Palma i d'una altra molt diferent “a quinze quilòmetres”. La desprotecció et posa als peus dels cavalls del colonialisme.

Aquestes reflexions ens permeten concloure amb una (una més) nova definició de normalitat lingüística: és aquella situació en què la normalitat forma part tant de la correcció política de les esquerres com de l'ordre establert de les dretes.