Els processos d’independència més fàcils o menys costosos s’han donat en contextos de crisi o desintegració de l’estat que existia fins aquell moment. Igual que també és més fàcil marcar en un partit de futbol quan el porter o l’últim defensa entrepussen i cauen. Per això no em sentireu mai a dir que els independentistes hem d’ignorar el que passi a Espanya i no intervenir en política espanyola. L’important és fer sempre el que més ens acosti al nostre objectiu.
A Madrid saben que les coses van així. Per això moltes vegades relacionen la força de l’independentisme amb les febleses de l’Estat. Això es pot observar, per exemple, en la teoria segons la qual el procés s’explica principalment per la crisi econòmica i financera. A Catalunya es tendeix a menystenir aquest factor i s’apunta a la sentència de l’Estatut com a punt d’inflexió. I justament a Madrid es menysté la influència de la sentència perquè la veuen com un acte de fortalesa.
El fet és que en el front espanyol, després d’un període d’estabilitat política i econòmica (al que inexplicablement ha contribuït part de l’independentisme) s’acosten turbulències. L’estabilitat política del govern socialista va començar a trontollar mínimament amb l’escàndol de Pegasus, però si les eleccions andaluses van com pronostiquen totes les enquestes, encara no hem vist res.
En efecte, tothom dona per descomptat que el PP guanyarà per primera vegada a la història les eleccions andaluses (ara governa un pacte de dretes, però el PSOE va ser encara la força més votada a les anteriors). Les dinàmiques no són sempre idèntiques en tots els cicles electorals, però és innegable que una victòria del PP posarà a la defensiva l’esquerra espanyola. Sobretot tenint en compte que el PSOE no ha guanyat mai unes eleccions estatals sense treure un bon avantatge al seu feu andalús.
I no només això. La memòria política ja sabem que no sol durar gaire, però si es comparen els cicles polítics amb els cicles econòmics es veu que totes les crisis afavoreixen canvis polítics. I en el cas d’Espanya es dona la circumstància que l’últim govern del PSOE va caure coincidint amb l’anterior crisi. No cal ser gaire espavilat per adonar-se que ara mateix la principal amenaça per la continuïtat d’aquest govern és una crisi financera provocada per la inflació i la pujada dels tipus d’interès que ja ha començat.
La inflació, desfermada per la recuperació postcovid i agreujada per la guerra d’Ucraïna, ha acabat amb els tipus d’interès negatius que teníem pràcticament des de l’anterior crisi. Un fet que, per cert, no deixa de ser un indici de la mala salut financera de l’economia europea. Fins al punt que amb una mínima pujada dels interessos ja es torna a sentir a parlar de la prima de risc, la gran protagonista de l’anterior crisi.
Si Espanya va viure pendent de la prima de risc diàriament durant uns mesos crítics, és perquè tothom patia per si li caldria un rescat europeu com el de Grècia. Al final el rescat es va aplicar a través dels bancs, cosa que en va dissimular la gravetat. Però les conseqüències socials encara les patim. El sobreendeutament és ara mateix un problema tan o més greu que aleshores. Una nova crisi al mercat del deute sense haver digerit l’anterior possiblement tengui conseqüències pitjors.
Posem-nos en la hipòtesi que la crisi financera de fa una dècada és el que explica la consolidació d’una majoria independentista al nostre país. Una majoria que, com el deute, no ha desaparegut amb el pas del temps. Quines conseqüències polítiques hauríem d’esperar d’una nova crisi? I si aquesta crisi l’ha d’acabar gestionant un govern del PP amb el suport de VOX?
La realitat a dia d’avui és que part de l’independentisme ha investit i aguantat un govern suposadament progressista a canvi de res. Tot, diuen, per por a una dreta i una extrema dreta que no deixa de pujar a les enquestes. Ara no sabem si arribarà abans la dreta o la crisi, o la tempesta formada per la combinació de les dues. No tenc cap dubte que aquells que han apuntalat el govern progre sense cap resultat en termes democràtics ni nacionals, ho continuaran fent. Qui sap si al preu de contribuir a fer la derrota de l’esquerra espanyola encara més contundent quan hi hagi eleccions.
Per bé i per mal, la força numèrica de l’independentisme català, fins i tot arrasant a Catalunya, és insuficient per aturar les dinàmiques polítiques de fons a la política espanyola. Hauríem d’intentar evitar que la tempesta que ve no ens atrapi apuntalant un projecte espanyol sense cap futur. Si fóssim capaços d’aprofitar-la per acabar d’eixamplar l’esquerda, fer caure el règim i aixecar la nostra República, ja seria ideal.