Crec que és un bona hipòtesi inicial que el nivell del discurs polític respon i segueix el nivell ètic i cultural dels polítics. Així, quan des dels mitjans algun periodista del centre de la Meseta que es presenta com a il·lustrat es queixa per com no aconsegueix aixecar ni un pam del terra atrotinat el potiner missatge que en surt de les institucions estatals, deixa incompleta la denúncia. Li caldria afegir la lamentació de com s’ha acceptat que es degradés la condició moral —i disminuís també en la proporció corresponent el nivell d’autoexigència— de molts polítics que ocupen els llocs més destacats de les bancades parlamentàries o les tribunes partidàries.

Reflexionava no fa gaire l’escriptora i periodista Rosa Maria Artal en el sentit que la democràcia és una suma de voluntats molt diferents, però hauria de poder-se exigir que no s’utilitzés per votar corruptes ni els que destrossen la convivència i, fins i tot, la vida de les persones. Molt abans, Churchill ja ens havia advertit que “la democràcia és el pitjor sistema de govern, a excepció de tots els altres…” i, seguint-ne l’esperit, escrivia l’autora que potser fa possible la democràcia la suma d’anomalies que la formen. Però la fi del seu raonament no era optimista, ja que per a aquest sistema polític també “passen els anys i no millora.”

En el cas de l’Estat que tenim, tant si volem com si no, la tendència de l’estat de salut de la democràcia empitjora. I ho fa fins al punt que penja d’un fil si aconseguim fer els ulls grossos a tant d’autoritarisme, tanta corrupció i tantes deixalles franquistes que la vertebren. I, així, anem explicant que la més alta de totes les institucions per la gràcia del dictador té la millor preparació per a tanta dignitat com li manca —mentre la seva senyora llueix “democràticament” moda mesocràtica cosida amb treball infantil o en condicions laborals poc dignes.

Continuem considerant que els juristes de les més altes instàncies són molt savis, tot i que no aconsegueixen escatir per on passa la línia divisòria entre una rebel·lió i una sedició inexistents i, per no saber, ni tant sols amb la redacció de les euroordres d’extradició se’n surten… En aquest món en què tot el que és públic empitjora, algú que no fa ni quatre dies era president de la comunitat de la farina es fa passar per un gran estadista in pectore assenyat, malgrat que no se’n surt quan parla de la prima de risc i la fa pujar a més del doble en un exercici de descrèdit en què els seus immediats antecessors de la capital, amb més gesticulació i decibels, ja havien anat ensopegant de manera maldestra una vegada i una altra. O presidentes d‘altres comunitats que aspiren a primera dama absoluta, sense primer cavaller, rebenten les formes confonent llibertat amb impunitat pels de sempre amb una cervesa retallada en el cel de Madrid.

La democràcia empitjora quan es vol fer veure que la nostra millor representació al Congreso passa per bocamolls d’estirabot programat mentre els temes importants (inversions, cultura, futur per als joves, salut, dependència i cases per tots —com una tria dels drets humans sofrents—) van desfent-se en el no-res, mentre s’instal·la el malviure, i l’estat del malestar ens fa oblidar fins i tot que un dia aspiràvem al benestar. Quin benestar? Entre pandèmies reals i anuncis de plagues de futur, entre una destrucció real del medi que es fa palesa i una desfeta de la humanitat que s’amaga, ens volen atemorits, esforçats en el treball i disbauxats o atemorits en el lleure, entre la depressió i el rendiment laboral a cop de substància química, i amb el personal sanitari a l’abast… si tens sort, per telèfon, i no sempre quan cal i els necessites.

Sols manca la recurrent discussió sobre la viabilitat de les pensions de jubilació que els voltors financers recuperen amb regularitat per fer-nos més amarg i incert el futur… i ja s’imprimeix negre sobre blanc la insolidaritat amb l’espècie si es viuen massa anys… mentre el gran repartiment de guanys, el gran mecanisme de la desigualtat, des dels grans bancs, l’elit borsària i el palco del Bernabéu, engreixa els seus mecanismes amb sarcasme, noves formes de corrupció i amenaces.

Amb tot el respecte als treballadors de la construcció que no tenen res a veure amb el fons de l’anècdota, un gran i enyorat amic i periodista, Antonio Álvarez Solís, va tenir fa anys una topada amb un sindicalista que havia deixat les eines de treball per un despatx amb moqueta i autoritat relativa… Quan aquest company va voler fer combregar amb rodes de molí l’Álvarez Solís, volent imposar disciplina i respecte per la seva nebulosa jerarquia, la resposta del director i periodista és per no oblidar mai: “No saps com n’estic de content que, com volies, hagis aconseguit baixar de la bastida… Però no t’acceptaré que tu ara, a la bastida, m’hi vulguis fer pujar a mi”. No és un record agredolç que té solament dos protagonistes entranyables. És el nostre present, en plural, si no ens neguem al decurs descendent, cap al malestar i la barbàrie, de la història i la democràcia.