Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
El diumenge electoralment ens ha deixat una victòria, un empat i una derrota
27/06/2022 Hemeroteca

En el 30 aniversari de l’operació Garzon contra l’independentisme, continuem lluitant per la llibertat del nostre poble, de tots els pobles!

El diumenge 19 de juny estaven convocades la segona volta de les eleccions a Colòmbia i l’estat francés –incloent-li la Catalunya del Nord– i les eleccions autonòmiques andaluses. Totes les eleccions tenen una component interna i una altra condicionada pels fluxos polítics d’un més ample abast. En el cas colombià cal llegir els resultats dins l’àmbit regional llatinoamericà i sobre les relacions amb l’imperi del nord; en el cas francés, és l’àmbit europeu, ara molt condicionat per tots els efectes de la guerra a Ucraïna i el paper de la UE; i en el cas d’Andalusia és prou evident que cal llegir-les també en clau estatal espanyola. Igualment, tots tres escenaris concrets són fruit de les conseqüències en el seu àmbit, de la crisi permanent del capitalisme en el seu vessant actual més extractora i oligopolista, com és el neoliberalisme en l’àmbit mundial, i que de múltiples maneres també ens afecta a nosaltres.

 (1) El triomf del tàndem Gustavo Petro i Francia Márquez i el seu Pacte Històric, respon com a mínim a tres elements estructurals: primer de tot l’ànsia per la pau d’una societat que arrossega segles de dominació colonial i postcolonial, més de cinquanta anys d’una duríssima confrontació armada i la pràctica (para) governamental de l’assassinat sistemàtic i planificat de milers de persones significades pels seus lideratges populars. Segon, la necessitat que aquesta pau no es faça en contra dels i les que durant tota la confrontació han estat lluitant en defensa dels interessos socials, econòmics, mediambientals i polítics de la majoria social. Tercer, garantir l’autonomia (sempre relativa) del que és polític respecte al militarisme, el narcotràfic i el control nord-americà –simbiòticament units–, amb les set bases militars instal·lades al territori, mirant amb un ull cap a endins de Colòmbia i amb l’altre ull a tota la regió sud-americana i molt especialment a Veneçuela.

Que el The New York Times li dedique la portada amb foto a quatre columnes, i que infinitat de mitjans comencen les seues cròniques recordant que Gustavo Petro havia estat un guerriller de l’M19, denota l’interés de la classe dirigent local i la de l’imperi davant del primer president i vicepresidenta d’esquerres des de la independència de Colòmbia de la monarquia castellana, quan aquesta estava reconvertint-se en l’estat espanyol. Realment, però, el que expressen els mitjans de comunicació i preocupa al capital i a les elits dels EUA, no és tant el passat de Petro com el programa electoral amb el qual ha guanyat: lluitar contra la pobresa i la desigualtat, la proposta d’una educació universitària gratuïta, reformes laborals i de les pensions i impostos elevats a les terres improductives, la prohibició de nous projectes petroliers i de la mineria a cel obert per motius ambientals, reconeixement i respecte de les comunitats ètniques històricament marginades… i molt important, garantir el compliment de l’acord de pau subscrit amb les FARC, que ja suposaven un veritable procés de reestructuració de l’estat, i ampliar-lo amb un acord amb l’ELN.

Caldria que des de les esquerres i els espais democràtics es recordarà, cada vegada que es fa referència al passat guerriller del president electe Petro, que la confrontació armada a Colòmbia té les seues arrels en la violència colonitzadora espanyola. D’acord amb el que ens va recordar Ricardo Alexander Celeita Mora, la conquesta del nou món es va gestar alhora que es produïa el genocidi dels pobles indígenes i l’explotació dels esclaus i esclaves africanes. La guerra d’independència, igualment violenta, reconfigurà el poder en mans de les elits oligàrquiques hereves de la dominació colonial espanyola, que l’han mantingut durant els següents dos-cents anys. Podríem dir, doncs, que aquest triomf de Petro i Francia i del Pacte Històric, és el de totes les oprimides, explotades, espoliades, marginades i empobrides de la història, contra els seus antagònics de classe i contra el relat de les elits enriquides amb el patiment humà. El triomf no ha estat només de la candidatura, també és un triomf popular a dins i fora de Colòmbia.

(X) El resultat de la segona volta de les legislatives franceses ha estat certament una mena d’empat agredolç. D’una banda, està el fet que el representant dels grans interessos del capital francés i internacional i recentment reelegit president de la república, Macron, ha pogut evitar la cohabitació amb Jean Luc Melenchon, líder de la coalició d’esquerres NUPES (Nova Unió Popular Ecològica i Social), en haver guanyat les eleccions legislatives. Una victòria, però sense la majoria absoluta que li haguera permès aplicar, sense massa inconvenients parlamentaris, el programa neoliberal d’atacs als drets laborals de la majoria i contra el sistema públic de pensions. Els intents anteriors d’aplicar aquest programa de reformes neoliberals és el que va generar un gran cicle de mobilitzacions sindicals i socials així com l’emergència del moviment popular de les armilles grogues.

Per primera vegada en la història de la V República francesa, un president perd la majoria absoluta al Parlament. El gran èxit de la coalició d’esquerres s’ha vist certament ennuvolat pel també important avanç de l’extrema dreta. Un altre núvol en l’horitzó de Melenchon (i de les esquerres en general) pot estar en la manca de fiabilitat d’alguns dels seus socis en la coalició electoral que ara que s’han aprofitat del resultat electoral conjunt, poden tindre el desig de garantir-se un major protagonisme si es constitueixen en grups parlamentaris propis. Això podria posar en qüestió fins i tot la figura de cap de l’oposició. Tornen a aparèixer les misèries de l’esquerra sistèmica i acomodatícia (en altres temps denominada l’esquerra caviar) i els seus interessos com a grup d’interès, que fins i tot pot fer trontollar un procés, que tot i les seues insuficiències –especialment en la manca de reconeixement de la pluralitat nacional– semblava apuntar a una recuperació ideològica i política, amb un discurs clarament d’esquerres capaç de confrontar amb garantia d’èxit els relats neoliberal i de l’extrema dreta, que porten dominant l’escenari polític des dels anys vuitanta del segle XX.

Pel que fa al resultat electoral a la Catalunya del Nord –territori cedit per la monarquia castellana a la monarquia francesa pel tractat dels Pirineus de 1659—s’ha constatat la deriva política cap al domini total de l’extrema dreta lepenista. Dels quatre escons a elegir, que en la legislatura anterior estaven tres en mans del macronisme i un de l’extrema dreta, hem passat a quatre representants del partit de Le Pen.

Aquesta deriva política és filla directa de les polítiques econòmiques d’empobriment del territori mitjançant la via de la turistificació i de l’empobriment cultural amb la discriminació estructural i sostinguda en el temps de la llengua i cultura catalana per banda de l’estat francés. Les forces polítiques catalanes al sud de l’Albera, tampoc s’han significat gaire per tal d’aportar i ajudar al redreçament polític de la Catalunya del Nord, pas previ i imprescindible per al redreçament social i econòmic. La mirada de curta volada que es té majoritàriament des de Barcelona, que només pensa en la resta de territoris de l’àmbit de la catalanitat en funció dels seus interessos a curt termini, ha desaprofitat de nou la possibilitat d’emplaçar –des del respecte a la singularitat d’aquest territori– la societat nord-catalana a reconéixer-se en opcions polítiques més democràtiques i més avançades socialment i ideològicament i més centrades nacionalment. Tot i les polítiques franceses estructuralment semblants, en Iparralde (el País Basc sota administració francesa) els resultats han estat sensiblement diferents, tres escons per a Macron i un quart per a Melenchon. No és una meravella, però aquests resultats em fan pensar que alguna cosa s’haurà fet de manera diferent.

(2) Les eleccions en Andalusia han estat una mena d’eleccions espanyoles en miniatura, amb gairebé el 42% d’abstenció i només la candidatura d'”Adelante Andalucía”, amb un programa centrat nacionalment. Aquesta candidatura, per cert, no haguera pogut entrar al parlament andalús, si aquest tinguera una llei electoral com la valenciana. Llevat d’aquestes dues singularitats, la resta de la campanya electoral, s’ha centrat emocionalment en un debat espanyol esquerra/dreta falsejada per l’acceptació dels primers del marc polític sorgit del Règim del 78. Des d’eixa transició postfranquista, una majoria del poble andalús ha votat reiteradament partits o candidatures que es declaraven d’esquerra. Hui aquesta majoria està molt confosa, ja que cada dia més veu aquests partits com a simples delegacions dels partits d’àmbit estatal i ara totalment supeditats a la defensa de les polítiques del govern estatal conformat pel PSOE i UP-IU que, lluny de comportar-se com el govern progressista que diu ser, es dedica dia sí dia també a aplicar els pitjors plans del capital.

Així, amples sectors populars han vist aparèixer aquests partits en la campanya electoral com els abanderats de la política militarista i agressiva de l’OTAN. Fins i tot, l’arquitecta en la distància de la coalició “Por Andalucía” i esperança blanca de certes esquerres i electors/es proclius a l’autoengany electoral, Yolanda Díaz, ha deixat caure –de moment extraoficialment– que s’ha “convertit” a l’atlantisme. Recorda massa al “canvi” produït a la cúpula del PSOE dels anys vuitanta del segle passat. Les reformes laborals segueixen sense ser plenament derogades, els salaris s’estanquen mentre els preus de béns de primera necessitat (lloguers, combustibles, electricitat, aliments…) es disparen. Mentrestant s’afanyen a aprovar una nova reforma de les pensions, per fomentar els plans de pensions d’ocupació, privats, però bonificant la part empresarial amb diners de la Seguretat Social. Mantenen la llei mordassa i no s’ha avançat ni en la necessària regeneració democràtica, ni en la reforma fiscal i molt menys en la solució del finançament autonòmic que afecta aquelles autonomies, que com les nostres, pateixen l’espoli econòmic i fiscal permanent i estructural.

Amb tot això, han fet la campanya a la dreta, que s’ha permès practicar el populisme més groller i aparèixer en Andalusia fins i tot com a “moderada”. Ara, amb els resultats electorals encara frescs, les declaracions de diversos dirigents d’aquesta esquerra en funcions de dreta, s’han afanyat a declarar que ells també són moderats i que han de fer autocrítica.

Dissortadament, no són creïbles, perquè no qüestionen la pervivència del Règim del 78 perpetuador i garant dels interessos de les elits enriquides i del sistema colonial espanyol que continua negant el dret a l’autodeterminació de les nacions sotmeses.

Sí, a Colòmbia, França i Andalusia hi ha hagut una victòria, un empat i una derrota. Nosaltres hem de decidir ara, si volem participar de les tàctiques i les estratègies de les victòries o ens hem de resignar a mantenir l’statu quo de la nostra realitat actual o, pitjor encara, si afavorim per acció o omissió el retrocés de la història.

Valora
Rànquings
  1. Fa 15 anys que ens va deixar Lluís Maria Xirinacs
  2. Tomàs Sayes: "Ens pot la frustració i la sensació de derrota i no som capaces de veure més enllà i valorar els èxits que hem aconseguit. L’Estat si que ho té present i per això continua amb l’ofensiva"
  3. D’urnes i canvis de comarca
  4. Èxit de la mobilització Ponts per la Independència que fins demà es realitza a diverses carreteres del país
  5. Què ha après l’independentisme de l’Operació Garzón?
  6. Si els fills de puta volessin...
  7. Denuncien els agents de la policia espanyola que van coaccionar i detenir una dona per parlar en català a la comissaria de Terrassa
  8. La tenista Paula Badosa demana disculpes per dir que el català no és una llengua
  9. Guanyem Girona lamenta que es deixin al calaix una tercera part dels diners del programa Aixequem Persianes
  10. Arruix Borbons-Recuperem Marivent convoquen el 239è Cant dels Ocells davant del Palau
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2022 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid