Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
La influència daliniana en un sector de l’independentisme
13/05/2022 Hemeroteca
Francesc Abad. FOTO: Racó Català Francesc Abad. FOTO: Racó Català

En el moviment independentista català sempre hi ha hagut una certa petjada “surrealista”, sempre ha tingut formulacions i polítiques, estratègies o situacions amb una clara empremta del moviment surrealista, si més no en la definició que situa el surrealisme com “un dictado del pensamiento, sin la intervención reguladora de la razón”

En aquesta dècada que va del 2012 al 2022 són moltes les situacions que evidencien aquesta influència del surrealisme en l’independentisme, aquesta manera d’actuar i de pensar caracteritzada per la no intervenció reguladora de la raó: des d’arribar i fer l’1-O i que no sabéssim com seguir endavant, fins a actuacions concretes dels diferents “actors” que configuren aquest moviment independentista: com la afirmació de  la CUP de que “els pactes muten”, per no complir allò que havia acordat amb Junts pel Sí,  o quan ERC passa en un parell de dies de defensar amb total contundència que amb 68 diputats es faria la independència a dir, quan els resultats de l’independentisme s’han situat fins als 74 diputats i més del 52% dels vots, que no som prou, que cal eixamplar la base i que circulen.

Com deia, la influència del surrealisme en el moviment independentista català ha estat important, per més que el moviment independentista globalment begui més de la confluència del romanticisme i de l’exaltació passional, alegre i creativa del modernisme amb la retòrica barroca, l’austera solidesa romànica i l’elegant alçada gòtica dels nostres somnis, fe, ambició. És això el que, malgrat tot, ha fet possible que en aquesta dècada l’independentisme hagi arribat més lluny que mai des del 1714. És això el que ha permès, malgrat tot, que en aquesta dècada l’independentisme passés de ser el 15% a ser el 52%.

Tanmateix tot el que ha seguit a l’1-O, després de no poder fer realitat la República, està introduint noves influències i referents en l’independentisme. Per una banda està escampant la incomprensió analítica de l’abstracte. Però, per una altra banda, també està evidenciant, dins del moviment independentista, una determinant influència daliniana en un sector d’aquest independentisme.

Parlem del sorgiment d’un independentisme de clara inspiració daliniana, però la influència central, allò que aplega tot aquest sector de l’independentisme és una única obra de Dalí: "El gran masturbador”.

"El gran masturbador" és un dels més famosos quadres de Dalí, on s’hi reflexa el malestar de l’autor, en un moment en el que temia, fins i tot, perdre la “cordura”. Però els elements d’aquest quadre la influència dels quals han estat determinant per a aquest nou independentisme són el somni de que els nostres desitjos es compleixin i, alhora, la total absència de l’altre, una figura totalment aïllada com a expressió de soledat, una soledat des de la que emergeix la masturbació com a activitat sexual més pura.

És evident que la masturbació és una activitat sexual practicada per tota la humanitat i tant per dones com per homes. Però no és una relació sexual. Només hi ha relació sexual quan hi ha un “altre”, quan aquest altre genera un desig, quan aquest desig ens fa pensar estratègies per acostar-nos-hi, quan convertim el desig en mutu, el compartim, i acabem follant, acabem mantenint relacions sexuals. Però no sempre això va així de fàcil. Sovint fracassem en els intents. L’altre pot passar de nosaltres, l’altre pot no sentir-se gens atreta o atret per nosaltres, també podem fer coses que no funcionin, que la caguem. Però sempre hi ha una persistència, un aprendre d’errors i d’encerts, que ens permet avançar i seguint fent possible consumar la relació sexual. I també, sempre, la tensió entre la fidelitat i la lleialtat...

En l’independentisme dalinià, profundament imbuit pel gran masturbador, l’altre no existeix, s’obvia. Aquest és el cas de ”les primàries” en el seu moment, ara del quart partit o la candidatura cívica, que ha rebrotat amb certa dimensió mediàtica, de la mà d’articles, llibres i entrevistes a personalitats tan diverses com Clara Ponsatí, Vicent Partal o Albano Dante. Les dues iniciatives en són un bon exemple: neguen l’altre, no es plantegen un projecte ni una estratègia com una relació en la que existeix un o una altre o altra, amb el o amb la que cal connectar i treballar per poder fer algo.

Fins ara, tot i que amb moltes dificultats, tot l’independentisme ha estat conscient que sense “l’altre” no es pot fer la independència, que per fer la independència ens necessitem tots. I així és com la relació amb “els altres” ha esdevingut la clau de volta de l’estratègia independentista i dels seus encerts i fracassos. L’altre, els altres, existeixen, i de la capacitat de treballar amb ells/elles, de compartir, de seduir-nos, fins consumar el nostre desig, depèn tot. Si l’altre o altra no hi és no hi ha relacions sexuals. Si els altres no hi són no hi ha independència.

L’independentisme dalinià, del gran masturbador, nega l’altre, no necessita l’altre. Tanca els ulls, baixa la seva mà fins a les seves parts, i es comença a tocar. Per la seva ment i ulls tancats es fan realitat totes les seves fantasies. No hi ha límit. La masturbació els permet activitat sexual amb qui vulguin. Tot és fàcil. La palla és el seu món, un món en el que tot es fa “realitat”, en el que tot passa com, en la fantasia onírica de la seva palla, volen que passi.

Quan obren els ulls tot segueix igual, no hi ha ningú al seu costat. Però no els importa. Estan sols, però és així com se senten realitzats. Sí, de vegades quan senten altres follar, flirtejar, els i les hi fot ràbia, però l’independentisme dalinià també té resposta a aquesta situació: tot és mentida, els altres fan veure que follen, però és mentida, ni follen ni volen follar. Igual que els falsos indepes (només són indepes de debò els de les primàries, el quart partit o la candidatura cívica).

El gran masturbador! No hi ha sexe fora del seu WC o del seu llit en la seva habitació a les fosques, en els que no paren de follar amb qui volen i tot el que volen. Tanquen els ulls, es donen fort, amb decisió, com només ells i elles saben fer i la independència es fa realitat. No fallen mai. Llavors obren suaument, mandrosament, els ulls, i s’aixequen del WC o del llit, i mentre es renten les mans al davant del mirall se senten una mica incòmodes. Sí, ha estat una palla. Però l’important és que els altres no follin.

La situació tan complicada en la que està el país i el moviment, la frustració, divisió, pèrdua de confiança, és el terreny abonat perquè els dalinians converteixin l’independentisme en un moviment onanista, tancat en ell mateix, presoner de les seves fantasies, incapaç de relacionar-se amb els altres, cada cop més allunyat de la realitat i consumit en el caïnisme.

Matar-se a palles i menystenir que els altres follin, això és l’únic objectiu de l’independentisme dalinià. Res es resisteix al gran masturbador. No som independents perquè ara mateix hi ha un 0% de partits indepes al parlament, perquè si fossin indepes ja seríem independents. Això excita molt als dalinians.

S’hi veuen. Es veuen atacant dia i nit, sense pietat, als falsos indepes, és a dir, a tots i totes els que no són ells i elles. Tanquen els ulls i es donen fort: arribaran al Parlament i faran efectiva la DUI, directament. I si no els hi fan cas, tancaran més fort els ulls i es donaran més fort, fins bloquejar tot el país, fins parar-ho tot. I ja estarà.

 

El demà dels dalinians:

En nits humides l’independentisme dalinià s’aplica cremetes i lubricants: només han tret quatre diputats, però han fet història, perquè per primera vegada hi ha independentistes al Parlament, no autonomistes, ni neoautonomistes, ni paguetes... i valoren com un gran èxit que el PSC-PSOE sigui la força més votada i hagi investit president de la Generalitat el seu candidat i format govern sense cap dels falsos indepes. Per a l’independentisme dalinià la Generalitat és Espanya, i no hi hem de fer res, per tant, que se la quedin. Comparteixen grup mixt amb C’s, i això els fa sentir els últims maulets. Els diputats de les altres tres formacions indepes, per a ells de falsos indepes, han obtingut 55 diputats, però els dalinians no s’hi parlen, perquè fer-ho seria legitimar-los.

L’ANC i la seva candidatura cívica ha portat l’independentisme al pitjor resultat electoral des del 2015, a que l’independentisme perdi la majoria democràtica i social que fins ara tenia i legitimava la nostra causa. I tot plegat també ha comportat greus conseqüències per a l’ANC, per al moviment cívic que havia estat el motor del procés. El lideratge de l’independentisme dalinià ha portat l’entitat al col·lapse, amb una pèrdua massiva d’associats i la dissolució de la majoria d’assemblees territorials i locals.

El primer Onze després de les eleccions i les llistes cíviques dalinianes de l’ANC a Barcelona es van convocar fins a 5 manifestacions diferents, amb uns pocs centenars d’assistents a cadascuna d’elles, i insults dels dalinians a les altres manis, al crit de processistes, autonomistes, traïdors....

Després de la seva mani els dalinians van convocar a encerclar el Parlament per fer efectiva la independència, perquè només el poble pot fer-ho, però el dispositiu de Mossos va acabar havent d’intervenir per separar les 57 persones que havien respost a la crida quan s’han començat a insultar entre elles al crit de “lliristes” i “processistes” perquè la majoria no va voler seguir la crida a assaltar el Parlament que van fer un grupet de manifestants.

Els 4 diputats de l’independentisme dalinià a mitja legislatura van acabar dividint-se en dos grups diferents, irreconciliables, fins al punt que fou necessari situar els 3 diputats de C’s entre ambdós grups escindits. El motiu de la fractura fou la negativa de dos dalinians a defensar que al fer efectiva la República es restituïssin immediatament les constitucions vigents el 1714.

Els dos diputats dalinians que exigien la restitució i vigència d la constitució del 1714 van acabar abandonant el Parlament i renunciant a la seva acta de diputats al crit de DONEC PERFICIAM, perquè l’única legitimitat i llei que reconeixien era la de les constitucions del 1714. Van acabar acusant als seus antics companys de col·laboradors borbònics i autonomistes.

A la vista de la situació creada l’anterior presidenta de l’ANC, Elisenda Paluzié, que havia impulsat la candidatura cívica, el 4t partit, va fer una crida a constituir una nova candidatura de personalitats al marge dels 4 partits existents, el que seria una cinquena proposta política en l’espai independentista.

En una roda de premsa posterior, dos dels altres líders de l’independentisme dalinià, Clara Ponsatí i Jordi Graupera, van fer responsables als 4 partits existents i els 2 diputats del grup mixt de la situació, i van reclamar una mobilització ciutadana per generar un procés democràtic i participatiu en forma de primàries per articular una nova proposta política, deslligada de la proposta de l’antiga direcció de l’ANC. Per a Ponsatí i Graupera, aquesta sisena força política dins l’espai independentista era absolutament necessària, perquè les altres 5 forces polítiques dins l’espai independentista ja havien demostrat que no farien mai la independència.

I així es va arribar a unes noves eleccions. Les 3 forces independentistes dalinianes,que s’havien presentat per separat, van obtenir 7 diputats (2+2+3), i van haver de compartir ser el grup mixt del Parlament, atès que C’s ja no va obtenir representació. Els líders de les 3 formacions van voler llençar un missatge de futur, optimista, amb una roda de premsa conjunta en la que van celebrar que per primera vegada al Parlament de Catalunya hi havia 7 diputats independentistes.

Continuarà...

 

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2022 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid