Quedar rotllo 18 h, 18.30 h allà. Ok. Anem veient, perquè no tinc clar si estarà oberta. Hahahaha… [foto amb gos] com t’ha aparegut aquesta foto? Això que fa el Google de tant en tant. Estic una mica desanimada. Amb ganes de llegir el teu llibre! “Egun on! Quizá la reunión telemática sea un tanto difícil…”

Tot això són missatges que tinc al meu mòbil aquest mateix matí en el qual estic escrivint l’article. Amb el programari Pegasus algú podria haver tingut accés a coses com ara aquestes i en podria haver fet una còpia que ara mateix es trobi en l’ordinador d’algú a qui no conec de res. Soc una de les 65 persones a les quals CitizenLab va detectar aquest espionatge.

El sentiment de vulnerabilitat és gran, però també us diré que la situació et porta a normalitzar coses que no haurien de ser normals. Hi ha antecedents: el Catalangate és un cas d’espionatge polític perquè molt probablement no hi ha cap autorització judicial. En altres casos en els quals sí que hi ha una investigació judicial oberta veiem igualment vulneracions de la intimitat enormes. Una cosa és punxar-li el telèfon a algú que presumptament està cometent un delicte. L’altra és que hàgim normalitzat la filtració de converses als mitjans de comunicació que res tenen a veure amb el delicte, sinó que simplement es fan públiques amb l’objectiu de denigrar, empastifar i desviar l’atenció. Quantes frases no recordem de converses telefòniques de representants polítics en les quals es fan servir expressions barroeres, insults i humor de mal gust? Crec que cap de nosaltres passaríem un examen de pulcritud si les nostres converses privades veiessin la llum. Cosa plenament normal perquè saber distingir registres és una de les virtuts de la bona comunicació.

La violació de la intimitat és una eina del poder establert per a atemorir la població. Aquest ús difamatori al qual m’acabo de referir és una actualització —pròpia de la nostra època de xarxes socials i vides d’aparador— de la violació de la intimitat per a la repressió purament política. Hi ha exemples històrics. La defensa de la privacitat de la correspondència va ser una de les conquestes en el període que els catalans ens oposàvem a l’absolutisme. Les Corts de 1705-1706 van reunir els representants catalans per aprovar una sèrie de constitucions i, entre els textos aprovats, van destacar notables avenços en drets civils com ara la constitució 22, que establia la immunitat de la correspondència: “La defensa dels drets civils, evidentment, jugava contra qualsevol hegemonia del poder monàrquic. Aquest bloc de disposicions no el trobem pas entre la legislació de la Cort General de 1701-1702. És del tot nou i, de fet, és una resposta politicolegislativa a l’etapa persecutòria i repressiva del virrei Velasco”. Així ho contextualitza Eva Serra en el volum corresponent dels Textos Jurídics Catalans. El virrei Velasco era un dels més odiosos partidaris de Felip V. Els catalans van optar per Carles d’Àustria perquè pensaven que vetllaria més per aquestes constitucions pròpies, però la derrota del 1714 va fer que tot allò se n’anés en orris. Vet aquí que aquelles institucions catalanes, que alguns desqualifiquen com a antigalla medieval, eren molt més avançades que el centralisme que va venir d’Almansa. Més encara: els nostres avantpassats tricentenaris estaven més preocupats per la defensa d’aquests drets civils del que sembla estar-ho el Govern espanyol més-progressista-de-la-història, que mentre escric aquestes ratlles i quan ja fa cinc dies que va esclatar l’escàndol encara és hora que prengui una sola mesura per dilucidar l’origen de l’espionatge.

En altres latituds s’ho han pres més seriosament, probablement perquè la tradició de lluita per les llibertats ha consolidat la cultura del garantisme contra el costum de l’abús de poder i probablement també perquè el cap d’estat no deu el seu càrrec a un dictador ni el seu llinatge al Felip V que va acabar amb la immunitat de la correspondència. L’editorial del Washington Post de divendres passat es titulava “Les democràcies no s’haurien de rendir a un futur de vigilància il·limitada” i deixava ben clar a què es referia: “Quan les democràcies s’involucren en violacions de les llibertats civils tan flagrants com sembla haver ocorregut a Catalunya, mereixen condemna”.

Tenim una oportunitat de tornar a explicar les raons de la independència. Els drets civils no són un luxe sacrificable: són un dels pilars de la democràcia, un dels dics de contenció de les tendències absolutistes en el poder. També per aquestes raons volem una República Catalana refugi i referent dels drets civils.