La comunitat educativa –sobretot estudiants, mestres i professors de secundària i universitats – ha mostrat el seu profund desacord amb la política imposada pel Departament d’Educació de la Generalitat del Principat, el Conseller Gonzàlez-Cambray i el seu equip. En reclamen la dimissió per manca d’esperit negociador i per haver obert un esvoranc difícil de tancar a les escoles, IES i Facultats. Són massa anys de retallades, d’incerteses sobre el futur, de canvis constants segons els governs de torn al Regne d’Espanya com a Catalunya i als Països Catalans. De fet estem vivint, des del punt de vista del sistema d’ensenyament de les lleis elaborades pel PP (Llei Wert) i més o menys corregides pel Psoe- Podem (llei Celaa); però l’esperit centralitzador, el seu espanyolisme rampant, el respecte envers el sistema privat/concertat en detriment d’un sistema públic general, els pressupostos congelats o semicongelats anys rere any, el menyspreu als treballadors de l’ensenyament i l’interinatge massiu i permanent, la presència persistent de la religió/religions a les aules  enlloc dels llocs on pertocaria (parròquies, temples, mesquites, sinagogues...), es manté invariable. I encara més ha aprofundit aquest divorci clamorós entre les famílies i el departament el tema de la llengua i la catalanitat de les nostres escoles, iES i Formació professional i universitària. Se’ns està enganyant dient que el català està blindat a la nova llei espanyola d’educació;  se’ns està enganyant dient que el català i les altres llengües que no són el castellà estan blindats a la pròxima Llei espanyola de l’audiovisual; se’ns està enganyant dient que el repartiment de fons europeus Next Generation dirigits a enfortir les tecnologies i la fortalesa de les llengües afavorirà també les llengües peninsulars que no són el castellà... mentida rere mentida els nostres responsables polítics –els del 52 %-  acoten el cap i diuen amen, amen.

 En aquestes condicions de quin pacte i de quin nou consens polític sobre la llengua estem parlant? D’acatar, un cop més la intrusió dels jutges i tribunals convertits en assessors pedagògics, i traslladar la responsabilitat a les escoles ¡, instituts, equips directius i professorat, mentre els dirigents del departament miren cap a un altra banda i parlen d’autonomia dels centres i flexibilitat dels projectes lingüístics de centre i context educatiu multilingüe i multicultural?  Es pot tenir tanta barra i que no passi res?

Ja hem vist que no tots els sindicats han demostrat sensibilitat i han aixecat la veu en defensa de l’escola catalana en llengua i continguts i han plantat cara contra el trencament del model d’escola catalana, que amb penes i treballs moltes famílies i treballadors de l’ensenyament, han mantingut fins ara. Només la Intersindical-CSC, l’USTEC.STES i la COS, el SEPC i la FENEC han convocat un dia de vaga i lluita –el 23 de març d’aquest 2022- amb aquest tema de protesta de forma preponderant, sense menystenir temes pedagògics i laborals. El tema de la imposició del castellà com a vehicular és una agressió, una qüestió d’estat per a nosaltres, que si no s’atura ara de forma explícita i contundent, donarà peu a més imposicions, més espanyolització i més reculada de la llengua catalana. Ens hi juguem el futur en el lloc més sensible i necessari per assegurar que la mainada i el jovent tingui totes les oportunitats d’igualtat i de futur justes, que és el sistema educatiu català des de parvulari a l’ensenyament superior.

I si l’escola en sentit general és el tema més sensible i central també el conjunt de la vida de la gent d’aquest país ha de poder desenvolupar-se plenament en català: en la diversió i el temps de lleure, en els negocis, en el treball i en l’esport, en els tribunals i en els papers i documents, a les botigues i a les xarxes socials, a la ràdio, al cinema i  a totes les plataformes, en la vida familiar i en el culte religiós, en la política municipal, parlamentària o internacional En definitiva TENIM DRET A VIURE EN CATALÀ a la nostra terra igual que un habitant de Salamanca (en castellà) o un de Cambridge (en anglès) o un de Gènova (en italià) o un de Reims (en francès)...

En aquest “dret a viure en català” sembla que des de l’autonomia no s’hi pot fer res i això és rotundament fals si es té la voluntat política com a mínim de fer complir les normes que nosaltres mateixos hem promulgat o tenim el poder de millorar. Quan es preparaven les darreres eleccions autonòmiques al Principat, el Grup Koiné i , després altres entitats que treballen per la llengua, van plantejar  un seguit de compromisos electorals respecte a la llengua que podien complir les candidatures que es proclamaven independentistes: tot eren normes , lleis i reglaments que fa anys que s’han estat florint al calaix dels incompliments o altres que fa anys que es reclamen: en el cas del grup Koiné es plantejaven 10 mesures que són perfectament assumibles amb una lluita i un compromís decidit dels partits parlamentaris: Ha passat més d’un any i no podem dir que el compromís hagi avançat gaire: l`únic que podem assenyalar és que hi ha alguns compromisos que només mencionar-los han aixecat la ira agressiva dels poders del regne d’Espanya en especial el seu aparells judicial i  legislatiu que s’està acarnissant amb l’escola, els mitjans de comunicació i la cultura i vida social en general. I  no obstant  és evident que compromisos com el requisit lingüístic del domini del català als treballadors de totes les administracions públiques i als que treballen de cara al públic es pot aconseguir; i el compromís de garantir que es respecten els drets lingüístics dels catalans en les atencions sanitàries de grans i petits també. I enlloc d’acotar el cap davant la intrusió judicial que imposa la presència del castellà a l’escola com a llengua vehicular, iniciar un nou procés de normalització que creï les condicions perquè es desenvolupi integrament una escola catalana en llengua i continguts per a tothom dins i fora de les aules, en les activitats de classe i en les de lleure i esportives. Fer complir el codi de consum i el seu article 128 (Llei de Catalunya 22/2010) és una obligació, igual que dissenyar i impulsar una política coherent de mitjans de comunicació públics (CCMA i cadenes locals) en la direcció de recuperar l’autocentrament nacional, no limitat a les quatre províncies de la CAC, sinó a tota la nació; aconseguir d’una vegada la reciprocitat de les emissions entre les ràdios i televisions dels Països Catalans està al nostre abast i pressionar al màxim per una llei espanyola de l’audiovisual respectuosa amb la diversitat lingüística i cultural del Regne d’Espanya també; una actitud pública i privada de respecte per la llengua per part de la gent que té responsabilitats socials i polítiques és el mínim que els podem exigir en les rodes de premsa, les intervencions, els col·loquis, al Congreso, al senado, i tots els organismes internacionals que són importants i més que  simbòlics.  Podem i hem de deixar clar que tenim el dret de viure en català.