He de dir que hi ha gent que cerca qualsevol excusa per a no fer allò que hauria de fer. I que argumenta en el buit. O que fa servir aquella coneguda trampa intel·lectual de l’argument invers: no partir de la constatació de la realitat per fixar un objectiu, sinó partir de l’objectiu que es vol assolir per acomodar la realitat als seus interessos.

Que el conflicte d’Ucraïna té un impacte enorme en tot el que passa a Europa i en tot el que hi passarà a curt termini, no en pot dubtar ningú. Ara, no és escrit enlloc que això haja de ser dolent, que haja de fer mal a l’actual procés d’independència de Catalunya. I hi aportaré tres arguments.

El primer és el més formal i menys pràctic, si es vol així, però també el més sòlid. La històrica decisió del Tribunal Internacional de Justícia de l’Haia sobre la independència de Kossove, decisió emesa el 22 de juliol de 2010, ha clarificat molt el dret d’autodeterminació a escala mundial, i en destacaré dos aspectes inqüestionables. L’un és quan el tribunal assevera que no hi ha cap aspecte del dret internacional que puga ser usat per evitar un procés d’independència. I l’altre, especialment important en aquest cas, és quan clarifica que la inviolabilitat de les fronteres només s’aplica respecte d’un atac des d’un altre estat però és inaplicable quan parlem de la independència d’una part del mateix estat.

El segon argument és l’emergència d’aquelles veus que raonen que el conflicte d’Ucraïna és una mostra més de l’enorme perill de la inexistència d’un dret positiu a la secessió i d’un organisme internacional que vetlle per l’aplicació democràtica del dret d’autodeterminació en qualsevol lloc i sense més condicionants que la voluntat democràtica. Precisament perquè no hi ha garanties internacionals que qualsevol població té la capacitat de modificar les fronteres segons la seua voluntat, hi ha la violència. En el cas d’Ucraïna, si a Crimea i a Donetsk i Lugansk hi hagués hagut processos democràtics de consulta a les poblacions sobre quin estatus volien tenir, reglats internacionalment, segurament avui Putin no podria fer aquesta guerra amb l’excusa amb què la fa. La proposta de cascades de referèndums formulada pel jurista americà Timothy William Waters és especialment brillant –la teniu explicada en aquesta entrevista de VilaWeb: “La independència és la solució, no el problema”.

Però, finalment, hi ha la realitat, i aquest és el tercer argument i el més sòlid de tots. Perquè els conflictes nacionals existeixen a la vida real i no dormen a voluntat de ningú ni desapareixen quan a alguns els convé. I continuaran existint. Aquests dies, per exemple, és molt impressionant tot això que passa a Còrsega arran de l’intent d’assassinat del pres polític independentista Yvan Colonna. Despús-ahir, la primera ministra d’Escòcia va reafirmar de manera explícita que el segon referèndum d’independència es farà l’any vinent en resposta a les declaracions d’un dirigent del seu partit, Ian Blackford, que havia dit que potser ara no era el moment, atesa la crisi d’Ucraïna. En unes declaracions públiques a la televisió LBC, Sturgeon va contraposar la possibilitat d’una separació en termes pacífics i democràtics a la situació d’Ucraïna i va dir que ara calia, precisament, que el Regne Unit demostràs a Rússia que es podia comportar de manera diferent. Mentrestant, la república serba de Bòsnia continua el procés que ells defineixen com a desconnexió de Bòsnia i Hercegovina, que pretenen de tenir completada aquest estiu, i que representa un gran perill per a la pau i l’estabilitat dels Balcans. A l’Àfrica, també aquesta setmana, ha estat alliberat de la presó Adeyemo Igboho, líder dels iorubes de Benín, una decisió que el seu poble ha considerat un gran pas cap a l’autodeterminació a Nigèria i a Benín. I el parlament de l’illa de Guam, a Oceania, actualment part dels Estats Units, ha aprovat un dictamen sobre el dret d’autodeterminació del seu país com a primer pas cap a la independència. Namíbia, per la seua banda, ha reclamat oficialment a l’ONU l’autodeterminació de Palestina i el Sàhara Occidental i Maurici ha ocupat l’arxipèlag de les Txagos, actualment britànic i despoblat a la força dels seus ocupants tradicionals, en virtut del dret d’autodeterminació.

Tot això passa i continuarà passant, de manera que si a Catalunya algú vol aprofitar la situació d’Ucraïna per tancar encara més la via independentista i continuar normalitzant el retorn a la categoria de simple comunitat autònoma espanyola, si més no que sàpiga que no serà fàcil vendre sopars de duro.