Estem passant uns moments d'un cinisme flagrant. Resulta, per exemple, que la voluntat d'un poble a través d'un Parlament no és acceptada en una democràcia, i que els líders polítics que aquest mateix poble ha triat a les urnes no són els portaveus de la seva voluntat sinó aquells que no han estat elegits.

Encara més: a tot arreu es tortura, tots els poders ho saben i la tortura conviu amb les lleis que la condemnen explícitament i contundent; tenim, a més de les legislacions de cada Estat (entre les quals la Constitució americana), l'article 5 de la Declaració Universal dels Drets Humans, l'article 7 del Pacte Internacional dels Drets Civils, l'article 55 de la Carta de les Nacions Unides, l'acord de l'Assemblea General de l'ONU el 9 de desembre del 1975 i la Convenció Contra la Tortura de Nacions Unides del 26 de juny del 1987 (l'article 2 de la qual diu que els Estats prendran totes les mesures per impedir qualsevol acte de tortura). I tanmateix, les denúncies particulars o d'organismes no governamentals es produeixen contínuament. Ara mateix, hi ha unes Jornades al Col·legi d'Advocats de Barcelona, els dies 3 i 4 de febrer, organitzades per la Coordinadora Estatal per a la Prevenció de la Tortura, en les quals es debatrà l'ocultació de la tortura, la impunitat amb què es practica, el paper dels tribunals de justícia i el paper que hi tenen els mitjans de comunicació.

Totes les lleis que he citat són paper mullat, i tothom mira cap a un altre costat quan es tracta d'aquesta bàrbara, inhumana pràctica. ¿De quina democràcia parlen, quan parlen de democràcia? ¿De quina llibertat parlen quan parlen de llibertat?