Més pendents de la forma que del fons, hi ha un munt de politòlegs que ens volen fer creure que la desfeta de PP no té precedents. Fins i tot ho diu un senyor respectable, d’aparença dolguda i seriosa com és Manuel Milian, que n’ha vist de tots colors. Milian, fundador del PP amb Manuel Fraga, i del qual es va apartar l’any 2000 per la dèria anticatalanista (cosa que l’honora) explica als mitjans que la destrossa es deu a personalismes, a “un xoc d’egos” en les seves paraules, entre els que fins feia poc eren dos bons amics. No deixa de mencionar Milian que no els ha fet cap bé la manca d’experiències laborals prèvies, ni el fet d’haver crescut “protegits” com a joves promeses dins el partit…. i finalment, per part de Casado, haver-hi barrejat la família sense proves contundents (o de procedència socialista). I te raó. Però no n’hi ha prou.
La manca òbvia (escandalosa) de preparació de Casado, la seva facilitat per confondre veritats i mentides, similar sempre a la d’Ayuso, la felicitat en l’insult al contrari, no aconsegueix contrarestar la gran atracció electoral de la presidenta. I en un partit en què s’encarregaven de repetir que “Madrid es España”, assegurar que el PP guanya el centre geogràfic és fonamental. La forma, l’ètica i la veritat tenen una importància relativa. Des dels temps dels “socialistes” Eduardo Tamayo i Teresa Sáez, amagats mentre es produïen les votacions en un hotel reservat per un empresari de la construcció perquè la conselleria d’Urbanisme no anés a parar a mans d’IU, importen molt poc.
El tamayazo es va produir el 2003, quan la bassa de la claveguera va passar a mans d’Esperanza Aguirre, molt activa en favor d’Ayuso. El que alguns en diuen “cop d’estat” del 2022, i la moguda conjunta de tots els barons contra Casado, en tant poc temps, sembla voler assegurar estructures molt de fons: que la claveguera que ha resistit tot aquest temps no exploti tampoc ara. De fet, ja ha estat a punt de fer-ho massa vegades, i és molt millor una voladura controlada que sols faci saltar pels aires les titelles del relat.
I potser és útil recordar-ho, perquè sense ser seguidora a ultrança d’Engels (que deia explicar qualsevol fet social per causes econòmiques que el determinaven) semblaria que hi ha un esforç evident per part de l’opinió publicada perquè s’interpreti tota la facècia del duel a primera sang en funció del llibret que interpreten els protagonistes, sense context i sense tenir en compte per a res tot el munt de causes judicials acumulades en els jutjats contra el PP… i el que podríem resumir gràficament en un vol de fons voltor que reposen, alguns caps de setmana, a les llotges de grans estadis —sobretot del Bernabéu. Perquè un partit com el PP és molt mes que una direcció, uns hooligans disposats a omplir el carrer Gènova, 13, amb pancartes. És, sobretot en moments decisius, un grup empresarial afí de la construcció o no. I recordem que la frase màgica, l’abracadabra que va començar el procés d’ostracisme de Casado, la va pronunciar a l’entrevista amb Carlos Herrera a la COPE: “No és exemplar que un germà cobri d’un contracte adjudicat pel meu govern”. Casado no sabia el que deia. Perquè, graus de consanguinitat al marge, de quina exemplaritat parla al gran estol empresarial dels sobres en B que han construït seus amb diner negre i destrossat ordinadors a cop de martell?
El moviment de fons, escandalós i rapinyaire, és el pas del que és públic a la sanitat (i no sols) al sector privat. La pandèmia ha estat la gran facilitadora de l’increment de les desigualtats. Ho explicava molt bé l’escriptora i periodista Rosa Maria Artal: mentre la Comunitat presidida per Ayuso feia contractes “d’emergència” per a mascaretes a l’empresa on col·laborava el seu germà, es varen tancar 46 centres d’atenció primària, centres de dia per a gent gran, residències d’ancians on varen morir sense atenció mèdica 7.291 éssers desvalguts, 5.795 amb covid. Mentrestant, també es reconvertia, per a benefici de les bandades d’empresaris amics, un Ifema de “sostres alts perquè Ayuso havia comprovat que així es curen millor els virus”, o el Zendal amb sobrecostos.
Hi ha poques gestions més nefastes per a la salut i la vida que la de Madrid, excepte per a empresaris seleccionats i grans fortunes. Però, en temps de fake news, la regió d’Europa amb més augment de la mortalitat (un 41% sobre el 17% de la mitjana), la gran troballa de la propaganda, com ens explica Artal, va ser declarar la “llibertat” dels bars. Aquesta és l’única regla del joc. Assenyalar tothom i a tot arreu, però mai on hi ha la causa vertadera de la corrupció. Qui s’equivoca és expulsat de la partida. Ara li toca a Casado. Però val la pena dubtar de qualsevol regeneració quan les clavegueres exploten. Ni que vinguin de l’Obradoiro, amb gaites sonant.