La notícia d’ahir: el Departament d’Interior reservarà un 40% de noves places de Mossos d’Esquadra, Bombers i Agents Rurals per a dones. Una bona notícia per a la igualtat de gènere, un salt important la distribució del treball. Tot i que la xifra caldria anivellar-la al 50%, com a mínim, per corregir la discriminació històrica de gènere, més si tenim en compte que només un 21% d’agents dels Mossos són dones, segon apunta el Govern autonòmic de Catalunya. Ja se sap, la seguretat, la defensa, l’economia, a càrrec dels (certs) homes. I les dones (algunes) que dirigeixin les funcions assintencials i de cura que tradicionalment podien haver exercit les religioses: serveis socials, sanitat, educació, art, etc.
La quota del 40% ja va ser esgrimida per l’Ajuntament de Barcelona fa un any en relació a la policia local, que va anunciar que les dones comptarien amb una reserva del 40% en les pròximes incorporacions de la Guàrdia Urbana. I van posar-se la medalla que Barcelona era el primer ajuntament que implantava el 40% de places per a dones policia.
Ara, el govern local d’Ada Colau ha quedat, doncs, en uns avenços deslluïts davant l’anunci d’ahir fet pel Departament d’Interior de la mà de Joan Ignasi Elena: perquè a Barcelona, dels 2.736 agents de la Guàrdia Urbana, el juny de 2020 només el 14,21% eren dones i el 85,79% homes (recordem-ho, actualment el 21% d’agents dels Mossos són dones). La convocatòria de 2019 d’accés als nous agents de la Guàrdia Urbana de Barcelona va incorporar un 28,02% de dones i un 71,98% d’homes. El juny de 2021 es van realitzar les proves per a 259 places de Guàrdia Urbana, amb només un 32% d’aspirants dones i un 68% d’aspirants homes. Molt lluny del 40%. El govern de Colau i del seu regidor de Seguretat Albert Batlle no han fet gaire per corregir la discriminació de gènere existent en la policia local de Barcelona.
Al web de la Guàrdia Urbana de Barcelona podem llegir, amb l’encapçalament “Som dones. Som urbanes” el següent redactat (sense data):
L’aposta per assolir la inclusió sistemàtica de mesures destinades a promoure valors i pràctiques orientades a reforçar una igualtat més gran entre sexes i la integració efectiva de les dones a la Guàrdia Urbana, requereix la implicació de diferents actors, tant en les fases de diagnosi com de disseny i planificació.
Com sempre, Colau style, tiren pilotes fora i s’hi afirma que la igualtat real en aquet àmbit de servei públic “requereix la implicació de diferents actors, tant en les fases de diagnosi com de disseny i planificació.” La xerrameca i fum habituals. I això, després que el 2014 fos escollida alcadessa i que el 2019 s’hi perpetués amb la crossa xenòfoba de Manuel Valls. Prou anys per a no fer quasi res pel que fa a la igualtat de gènere a la Guàrdia Urbana. Ben bé allò de «perquè tot quedi com abans, cal que tot canvïi» d’El Gattopardo.
El més trist de tot plegat és el paper de la claca i de la menjadora que han catapultat i aixopluguen ideològicament Colau. I que moltes d’aquestes individualitats, persones, coexisteixin en molts àmbits amb l’Esquerra Independentista i el moviment feminista. I molt deplorable és el fet que una xarxa de subvencions i col·locacions locals hagi domesticat la “Barcelona rebel” del 15M.
Després de veure com el mentor d’Ada Colau, Joan Subirats, ha ascendit a ministre espanyol d’Universitats del govern del PSOE –seguint les passes de l’inefable Jaume Asens-, podem dir ben bé que el 15M, amb Ada Colau al capdavant, va ser un viatge al no-res.
Que la Guàrdia Urbana la diguem en femení, tal i com recordaria la Carme Junyent, no canvia la cosa: amb només un 14,21% de dones, de fet ha canviat ben poc.