Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Editorial 11
19/01/2022 Hemeroteca

Cada dia que passa l’autonomisme demostra la seva incapacitat política per defensar els interessos de les classes populars catalanes. En el moment d’escriure d’aquest editorial el nostre poble es troba confrontat a dues crisis molt greus que palesen la inutilitat de la renúncia a la lluita per la sobirania integral que mereixem i necessitem: la pressió contra el català d’una judicatura que actua com a força d’ocupació i l’avenç imparable de la variant Omicron de la COVID19, el qual desvela sense pietat com les nostres institucions ni han après ni han canviat res, des de les primeres onades de la pandèmia, per tal d’afrontar aquesta situació, més que previsible, ni per protegir aquells sectors més vulnerables, castigats severament des del començament.

L’acomplexament davant la defensa de la llengua per part de sectors polítics que es reclamen independentistes ve de lluny, i d’aquí la gravetat de la reculada de la presència social del català. Mentre aquestes forces han generat un discurs confús i liquidacionista, potser fruit de miops càlculs electoralistes, l’embat supremacista no s’ha trobat al davant amb la fermesa necessària per part de les institucions a qui hem encomanat la defensa de la llengua, i que sovint amb mitges veritats o amb mentides senceres (que la LOMLOE blindava el català a l’educació, que la immersió s’estava aplicant satisfactòriament, que no mancava producció àudiovisual ni presència a les xarxes de la nostra llengua…) han negat la gravetat de la situació i han blanquejat obstinadament la voluntat liingüicida de qui, com el PSC en pretén una desaparició silenciosa de l’àmbit públic.

L’exemple més palmari de la incapacitat d’aprendre res de la crisi pandèmica ha estat l’aprovació d’un pressupost de la Generalitat que ni reforça cap dels elements que podrien alleujar el patiment d’unes classes populars empobrides per dècades de retallades (Educació, Sanitat, Rendes de Ciutadania, Habitatge Públic…) ni comença a revertir una política econòmica neoliberal desastrosa no només per a la classe treballadora sinó pel conjunt del país. I en això la responsabilitat de les forces independentistes és també indefugible, des de qui ha plantejat uns pressupostos ridículs enfront dels reptes del país (JxC, ERC) fins a qui s’ho ha mirat com si no pogués fer res per redreçar aquesta deriva (CUP).

En aquesta situació toca denunciar qualsevol dilacionanisme, abandonisme o tebior de les forces que proclamen voler un país diferent del que tenim i sobretot mobilitzar-nos en defensa dels drets i de la sobirania les classes populars catalanes, peti qui peti, cogui a qui cogui. L’hora és greu i hem de confrontar-nos sí o sí a les amenaces que tenim davant.

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2022 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid