Els gestos, el teatre mediàtic, les reivindicacions parcials en un bescanvi de pactes i acords han substituït els objectius estratègics de la lluita independentista. Tot és aparador, i s’han deixat de banda la mobilització, el debat i el combat polítics. La invocació de l’opinió de l’assemblea forma part del retaule acrobàtic i del maquillatge per legitimar una nova escena repetida, un bis de rendicions precedents. És clar que són els interessos -de tota mena- els que tiben o afluixen la corda de la tramoia escènica i els espectadors són senzillament i cada dia més això, purament espectadors.

Un moviment polític que té com a objectiu la ruptura hauria d’evitar caure en les trampes de l’escenificació, l’afectació i la pirueta. Ho vaig escriure fa uns anys, que “L’esquerra independentista té un problema: l’enfebrament pueril per l’acció anecdòtica, és a dir, la insistència malaltissa en l’ús de l’anècdota en l’acció política, que és de fet una mostra d’una impotència política i programàtica seriosa.”

No es tracta d’un mal exclusiu, sinó que és compartit per molts altres corrents, col·lectius o partits polítics. Podríem dir que són signes del temps, o els paranys de l’hegemonia alienadora. Davant dels quals, aquesta és l’assignatura pendent, no hi ha voluntat de posar-hi remei.

I és que predomina la gestió entre bambolines, amb entrades i eixides d’actors que escenifiquen una reestrena d’histrions i putxinel·lis, amb jocs de mans inclosos i equilibrisme propagandístic i simplista que aconsegueix una presència mediàtica efímera gratificant per a algunes ànimes poc exigents. Però això té un preu i tots sabem quin és. I unes causes.

L’accés de l’independentisme de combat al joc parlamentari, a l’alta comèdia, té aquests riscos. No ens hauríem d’autoenganyar. En moments com l’actual, no  explicar tota la veritat en situacions de conflicte desarma les persones que lluiten i les desorienta perquè en desfigura l’horitzó i afebleix la perspectiva de la victòria.