Considero que els mesos i els esdeveniments que han passat des de que es va formar el nou govern autonòmic del Principat, fruït de les eleccions del 14 de febrer, són prou eloqüents: queda clar un cop més que el que ens cal com a poble que vol exercir la seva soberania plena és tirar endavant la sortida de la independència i treballar per aquesta sortida amb tots els instruments polítics i socials al nostre abast des de de l’interior del país i des de fora, en l’escenari internacional: la tornada reivindicativa en massa al carrer de la mà de l’ANC i el CdR, la no cooperació creixent amb les empreses i entitats de l’ïbex 35, el rebuig clar de la monarquia borbònica corrupta i l’aposta per un futur republicà democràtic, l’impuls al Consell per la República amb l’enfortiment de les seves estructures als consells locals i l’Assemblea de Representants recentment elegida, l’impuls al sindicalisme nacional, com es demostra amb el creixement de la Intersindical, amb una resistència a la repressió cada cop més conscient i coordinada com es va dibuixar fa poc a Girona en la Conferència Nacional Antirepressiva, amb una resistència també creixent a l’intent de certificar una mena d’eutanàsia indolora de la llengua catalana a la societat i en particular a les escoles... totes aquests instruments polítics i socials van en el camí de trencar amb la cotilla autonòmica i desbrossar la sortida cap a la independència.
Dins la cotilla autonòmica, sota una permanent i feixuga ocupació estatal del govern espanyol (sigui quin sigui), de la judicatura espanyola i de l’estat profund de funcionaris i forces repressives, poca cosa és pot fer, que no sigui certificar la submissió, veure com marxen els nostres impostos per no tornar en en forma d’inversions al país, veure com es fa befa de la nostra llengua i de les nostres institucions, patir la centralització ferotge de les infraestructures –ja sigui, trens, aviació, carreteres, peatges, audiovisual de tota mena- i els incompliments que se succeeixen any rera any d’uns pressupostos estatals que resulten una befa més.
Els tripijocs i intercanvi de cromos que hem viscut amb els tripressupostos estatals, autonòmics i de l’Ajuntament de Barcelona del 2021-2022 mostren un panorama polític en que hi regna la més repugnant hipocresia i la més llampant falsedat, on s’exhibeixen la fatxenderia habitual del diputat Rufián venent caramels a la porta de l’escola, i la trista submissió del regidor Maragall. Podríem afirmar que el President de la Generalitat de la CAC s’ha cobert de glòria amb el seu intercanvi d’estampetes: sí a uns pressupostos estatals, que d’entrada s’executaran a la baixa com ja és habitual, humiliació increïble de l’aspirant per ERC a l’alcaldia de Barcelona, el regidor Maragall, que diu que no-però-sí en qüestió d’hores i exhibició d’una manca de lideratge clar, contundent i honest, capaç de pactar amb la CUP com calia, i no llançar-se en braços de les podemites, dibuixant la resurrecció d’un tripartit d’infausta memòria. I en la recambra fosca el diputat Illa esperant el seu torn...
Si això és tot el que pot donar de sí el famós 52% dins l’autonomia i la Constitució del 78, està clar que no ens serveix i ens planteja un altre camí: la Independència amb vist-i –plau internacional o autoorganitzat sense més ni més.
Si volem una renda universal garantida per oferir una situació social millor a tota la població, si volem tenir a les nostres mans ports, aeroports, trens, carreteres, energies verdes ... si volem regular amb lleis justes els recorreguts migrants... si volem salut, educació, habitatges, feina, dret a una vida lliure per a les dones, universals amb lleis pròpies i justes, si volem que tothom tingui oportunitats, drets i deures amb les llengües pròpies, és a dir, català i aranès... ens cal la Independència I ha arribat l’hora de la independència.