No me n’he pogut estar: reconnectar, quan no directament connectar, terme que ens remet al fet d’«establir un lligam estret (entre coses de la mateixa natura)», segons defineix el propi diccionari. Aquest verb, tan bell com poderós, manlleva el títol a una de les meves lectures estiuenques, l’excel·lent Connectar de Kae Tempest (Editorial Més Llibres), i em suggereix un munt d’accions positives, i fins a cert punt transformadores, que estan clarament al nostre abast i que irrompen amb força en un context tediós i tendent a la desesperança.

He volgut començar amb aquest apunt que escapa (quan no directament contrasta) d’allò que ens marca l’agenda informativa, aquesta setmana fortament centrada en el debat de política general que ha tingut lloc al Parlament de Catalunya. L’activitat a l’hemicicle ha situat de nou en boca de prescriptors de tota mena qüestions que fa mesos que arrosseguem, amb resultats desiguals.

Sobre tot plegat, i a manera de quelcom més que un bon propòsit d’inici de curs, en vull destacar un fet que ja fa mesos que és prou tangible i que respon a com l’exili ha contribuït a posar en el mapa, novament, el Nord de Catalunya, en un exercici de mescla equilibrada entre la descoberta i l’efervescència d’un territori tan distint però alhora tan pròxim al nostre (de la nostra mateixa natura, en al·lusió de nou a la definició).

Parlar de la Catalunya Nord és un acte de justícia i de retorn a tot allò de bo que la seva gent ha fet per nosaltres, molt especialment en els darrers temps. En paraules del 130 president de la Generalitat, Carles Puigdemont, la Catalunya Nord «no ha de ser en cap cas un pla B», com tampoc han de ser-ho altres territoris germans al nostre que han demostrat la seva simpatia –quan no directament el seu suport– envers la causa catalana.

Ho constatàvem fa només uns dies a recer de l’episodi (em permetreu que m’abstingui de qualificar-lo) viscut a l’Alguer. La retrobada del president Puigdemont i d’una nodridíssima representació del Govern de Catalunya amb representants del moviment independentista sard ha servit per estrènyer lligams, però no només. El territori de l’Alguer, en aquest cas presentat en comunió feliç amb els grups de cultura popular que garanteix aportar l’organització de l’Aplec Internacional que organitza Adifolk, ha tret el cap en ple magma informatiu internacional erigint-se com un espai culturalment singular i acollidor.

Tot plegat, n’estic convençut, no passa perquè sí. És el resultat d’un munt de feina sostinguda, com la que fan les delegacions del Consell per la República arreu, també a les Illes Balears i al País Valencià. Una feina que es visualitza en un moment cada vegada més pròxim a l’elecció d’un nou «Parlament de la República».

La tasca des de fora la política institucional es va articulant, va avançant, en una direcció clara de suma d’interessos comuns, de ser més per fer més, per fer un país nou, per fer una República catalana que pensi en gran, i això és, també, en clau de Països Catalans.

Des de l’exterior, i també si m’ho permeteu, especialment des de l’exili, anem fent via. Cal fer-la també de portes endins. Heus aquí el repte.