Salvador Illa, del PSC-PSOE, el líder de l’oposició i flamant cap del govern alternatiu (triat per ningú i sense cap responsabilitat ni control sobre la seva tasca alternativa), ens ha regalat en el debat de política general d’aquesta setmana unes frases, d’aquestes que, com a mínim, sinó feredat, sí que causen sorpresa, quan no estupefacció.
Per tal que l’agenda del reencontre -dictada per la Moncloa- tingui algun sentit, aquesta ja ha fet algunes passes: a) que Catalunya és un subjecte polític, b) que hi ha un conflicte polític entre Catalunya i Espanya, i 3) que es vol solucionar però no se sap com, sense cedir, és clar.
A Illa, com a líder de l’oposició real, no alternativa, li toca moure fitxa. Ho ha fet tot etzibant tres frases de forma més o menys reiterades, però nítides. La primera, que cal girar full; això no és nou, certament, però els electors no li van comprar amb la intensitat requerida. La segona, que el referèndum divideix. La tercera, que hi ha un conflicte entre catalans.
La segona i la tercera es venien insinuant des de Madrid i aquí, en el seu discurs en el debat parlamentari de política general, més que ressò, han estat un eco. No és la millor via.
D’entrada pensar per part de l’unionisme tou o dur que se’n sortirà del problema a cost zero és una pura il·lusió: l’experiència demostra que no serà així. La repressió i el no diàleg, el diàleg de sords o la simple aparença de diàleg no porta enlloc. Cal mullar-se, i cal estar disposat a negociar i a cedir. No és una negociació si no hi ha cessió. Si el que es vol és guanyar el partit sense baixar de l’autobús anem malament. Sobre tot va malament, de mala fe per dir-ho ras i curt, qui ofereix un diàleg que no és diàleg, ofereix pura logomàquia.
Ja sigui per consum intern o extern, un cop reconegut de forma palesa que hi ha un problema entre Catalunya i Espanya, Catalunya adquireix categoria de subjecte polític. No cal donar-li més voltes. Si no fos així, amb mi, de què i per què es vol dialogar.
Establert això, és tan fals com contradictori sostenir que la majoria de la ciutadania de Catalunya vol girar full, que està en contra del referèndum per arribar -o no- a la independència i que els catalans estan dividits. No cal recordar la infinitat d’enquestes que reiteren obertament i sense embuts el contrari. Ni que la divisió és consubstancial a qualsevol societat sana.
Trencada la monarquia absoluta, on el rei, déu a la terra, era el tot, apareixen els partits polítics per arribar al poder. És a dir, la societat es fracciona segons les seves creences, desitjos, ambicions, interessos... El mite d’una comunitat nacional única -o continental o mundial- salta pels aires. Amb el respecte degut a les minories, que no podien, per ser minories, imposar la seva voluntat, les fraccions majoritàries governen. Així és la democràcia liberal. Per tant, en la base mateixa del sistema hi ha la divisió de la societat i no sempre superficial, sinó profunda.
Conviure en democràcia és conviure amb la fragmentació i el respecte als altres, però d’entrada amb la fragmentació. Poc democràtiques són les unanimitats del 99%. Aquí en sabem una mica d’autocràcies orgàniques. Per tant, s’imposa un joc de majories i minories fruit de la pròpia divisió social. Per tant, divisió i conflicte social no només són naturals, sinó que són el motor de la progressió en la construcció del present i del futur de les nostres civilitzacions.
Per les grans decisions, més enllà de les eleccions parlamentàries o presidencials regulars, no són infreqüents els referèndums en diverses formes. Suïssa seria el paradís dels referèndums i els països anglosaxons -llevat dels referèndums revocatoris als EUA- seria territori més o menys erm per aquesta pràctica política de participació ciutadana directa.
Com a tal, l'eina popular és discutible, perfectible, però mai rebutjable amb l’argument que dir sí o no a una qüestió que divideix la societat. La tara de la divisió és fal·laç, atès que la primacia del vot parlamentari també queda arraulit: el fet que una opció política -representada per un o diversos partits- guanyi eleccions, tant en escons com en vots populars, tampoc s’admet com a punt de partida per a una negociació política. L’argument és, ara, que el poble no s’ha pronunciat específicament, sinó sobre programes.
Però si hom no admet referèndums i els resultats electorals no valen com a resposta ciutadana a un problema, on som? A on se’ns vol portar? Aquestes expressions recollides i plasmades en les urnes seran les que siguin i s’ha d’obrar en conseqüència. El que no té sentit és dir que no val cap sistema de decisió, perquè, o bé no és l’adient -eleccions generals- o bé divideix -el referèndum-. És pur trilerisme.
Això i l’idea de girar full sense més suposa, com a mínim, passar per alt la repressió que no cessa i la poquíssima voluntat que cessi en la mesura que, en gran part, és en mans del govern de Madrid. Girar full també és això, deixar de reprimir, i més quan sabem que s’ha actuat sense violència i per procediments pacífics. Això només té un aturador: l’amnistia.
Finalment, no es tracta que els catalans es reconciliïn, sinó que visquin, com fins ara, en pau. Uns pensaran una cosa, altres una altra, i al cap i a la fi, han de seguir el pensament majoritari. En democràcia no hi ha res més per damunt d’aquesta regla bàsica: votacions, i qui guanya, guanya. No inventem regles alternatives per fugir d’estudi.
