El passat dimarts dia 26 escoltava i llegia el periodista Antoni Bassas, que feia el següent raonament: “Espanya sempre ensopega amb la seua pròpia identitat. Com que no acaba d’acceptar-se tal com és, plurinacional, i com que no resol aquest problema de fons (perquè en el fons, als governs del PSOE i del PP tant se’ls en dona) després es troba que té problemes”. Crec, però, que en aquesta ocasió l’Antoni Bassas no l’encerta en la seua fonamentació. Espanya no és que no s’accepte com a plurinacional, és que ni és ni ha estat mai un estat plurinacional.

Fa uns dies el catedràtic de filosofia José Luis Villacañas, natural d’Úbeda (Jaén, Andalusia) i crec que gens sospitós de vel·leïtats independentistes o antiespanyoles, deia, en relació amb l’últim míting del PP a València: “Que cada día sea repetido, sin saberlo, por nuestros políticos y que la batalla por España esté hoy en los mismos términos de 1598…”. Al contrari del que opinen molts tertulians, politòlogues, periodistes, partits polítics i institucions autonòmiques, Espanya ni ha estat, ni és, ni té voluntat de ser un estat plurinacional. Ni tan sols plurilingüístic. Espanya, la veritable Espanya, els sectors oligàrquics que objectivament l’han constituïda (sense el poble i contra els pobles), que són els que manen, han manat i faran tot, absolutament tot el que estiga al seu abast per a continuar manant, és un estat (no una nació) amb voluntat uninacional, que això sí, tot i molt disminuïts, gaudeix encara d’uns dominis territorials, fruits d’unes conquestes imperials que responen històricament, socialment i culturalment a altres realitats nacionals. És des d’aquestes altres realitats d’on habitualment parteixen les reclamacions plurinacionals, amb diversos matisos depenent de les propostes polítiques de les quals participen: reclamació del plurilingüisme, més o menys autonomia, sobirania o independència. Però fins i tot des de les posicions independentistes, molt sovint es parteix conceptualment d’una realitat plurinacional que l’estat espanyol mai ha fet seua. Mai!

Com va dir en el 2014 Vicent Soler, actual conseller d’Hisenda de la Generalitat Valenciana, en la seua qualitat de catedràtic d’Economia Aplicada, “L’estat espanyol està concebut per afavorir les 400 famílies que el governen”. Unes 400 famílies hereves de segles de guerres i conquestes de rapinya, que han anat conformant un bloc de poder al voltant de monarquies imperialistes constituïdes com a font de sobirania i que anaven atorgant poders territorials i econòmics en forma de títols, obsequis i prebendes que arriben fins als nostres dies (senyorius, ducats, marquesats, comtats, grandeses d’Espanya, governacions i diputacions, empreses públiques o privades amb capital públic, consells d’administració, alta judicatura de l’estat, i dels aparells militars, policials i mediàtics i un llarg etc.). Sempre, sempre, sempre, al servei dels interessos d’eixes 400 famílies i del degoteig que desprenen, que és utilitzat per a mantenir una massa crítica popular afí i fidel, suficient per a reproduir culturalment l’escala de valors que justifica aquesta forma de poder.

La transformació en la forma que apliquen per a la reproducció ampliada del capital, que s’ha anat produint al llarg de l’evolució del poder d’aquest grup oligàrquic, ha anat passant des de l’edat mitjana en la seua forma feudal, imperialista, colonial, neocolonial i latifundista, al capitalisme agrari, agroindustrial, de serveis, fins a la seua actual fase neoliberal, on aquestes elits practiquen un capitalisme de caràcter extractiu que, de manera simplificada, suposa un doble transvasament de rendes dels territoris dominats a les elits dominants i del conjunt de les classes treballadores i populars a eixes mateixes elits. Aquest transvasament de rendes ha anat canviant de forma en el temps, de la simple rapinya com a objecte de conquesta a la mediació fiscal dels aparells estatals en l’actualitat. Un parell d’exemples poden ajudar a explicar aquest extrem. El primer, el repartiment classista i centralista de les inversions dels successius pressupostos generals de l’Estat i ara l’aposta concertada de totes les instàncies governamentals per a garantir que els fons europeus per a la reconstrucció postpandèmica arriben a les grans empreses que dominen l’economia des de l’IBEX 35, la llotja del Bernabeu o el Consell de Ministres. Les quantitats que podran gestionar les autonomies estaran sempre condicionades a què responguen a eixos mateixos interessos. Cal recordar ací que aquest mannà europeu haurem de pagar-lo solidàriament des dels pobles en forma de pèrdua de drets socials i econòmics. El segon exemple: mentre el cost de la vida puja sense parar, la massa salarial global no només baixa percentualment sinó que a més, es limita, controlant la pujada del SMI, mantenint les reformes laborals prèvies del PP i del PSOE (acordades amb la patronal) i reduint les prestacions socials, sanitàries i econòmiques.

Comptat i debatut, no ens trobem davant d’una nació constituïda com a font de sobirania que es constitueix en estat modern i des d’eixa sobirania determina la seua voluntat nacional: uninacional com a Noruega, Suècia o Portugal. Plurinacional com a Bèlgica o Suïssa o de supremacia política i cultural des de la nació dominant a les nacions dominades d’eixe mateix estat com pot ser França. L’estat espanyol, des de la seua constitució a partir de les Corts de Cadis, després de 4 “guerres civils”, més de 50 pronunciaments i colps militars, diverses dictadures militars, dues restauracions monàrquiques, repressió continuada, genocidi i etnocidis culturals, no ha acabat mai de traspassar la font de sobirania de les monarquies (d’altra banda totes estrangeres) al poble, ni tan sols al poble castellà com a tal, ja que només és utilitzat com a reservori d’on extraure les eines del poder, que no de la sobirania. Un estat així, amb voluntat d’unificar culturalment els seus dominis, per a fer més fàcil les polítiques extractives i acumulatives, no és, no pot ser i no serà sense una prèvia implosió, cap estat plurinacional. Ni tan sols un estat modern on la font de sobirania residisca (amb totes les mediacions que es vulguen) en el poble. Simplement és ontològicament impossible.