El 9 d'octubre ha esdevingut la gran Diada del poble valencià, la que commemora el nostre naixement com a poble amb l'entrada del rei Jaume I a la ciutat de València. Excepte en algunes mirades més polièdriques, en la diada passem de puntetes sobre l'existència prèvia d'unes comunitats de l'època andalusina (àrabs, amazigues, jueves...) fortament arrelades al territori i que malgrat que van estar primer dominades i després expulsades, van deixar-hi una empremta que arriba fins als nostres dies i que ha enriquit el nostre bagatge cultural. La Diada del 9 d'Octubre, al contrari de la del 25 d'abril (commemoració reivindicativa de la desfeta d'Almansa i de la pèrdua dels Furs) ha estat plenament assumida pel conjunt de les institucions, des de la Generalitat o els ajuntaments fins a un ampli ventall d'entitats ciutadanes, culturals i festives. El 9 d'Octubre, comptat i debatut, és la gran festa vertebradora del País Valencià. I ens cal celebrar-lo!
Tanmateix, aquesta celebració i aquesta vertebració, que es fa en clau fonamentalment festiva, genera algunes contradiccions de gran transcendència que ens condicionen el dia a dia i una mirada sobre el futur a mitjà i llarg termini. ¿Com és possible que se celebre el 9 d'Octubre només festivament des de les institucions, mentre mostren la seua incapacitat per garantir les dues realitats fonamentals sobre les quals vam erigir-nos en poble amb personalitat pròpia, la llengua i la cultura i la plena capacitat d'autogovern? És més, ¿com és possible celebrar el 9 d'Octubre des d'institucions que no garanteixen el nostre dret a la plena igualtat lingüística i que subordinen tota la política a la mera descentralització administrativa d'un Estat que ens nega com a poble?
No, no és que siga greu que les institucions participen també de la commemoració, ans al contrari, però si quan la festa és vertaderament popular ja incorpora necessàriament elements de reivindicació, la participació exclusivament festiva de les institucions implica una renúncia a assumir el rol que els pertoca com a mitjanceres entre la societat a la qual han de representar i el poder realment existent que nega els nostres drets. Perquè, quin és el poder real de la Generalitat? S'ha invalidat potser el Decret de Nova Planta que va derogar els Furs? Hem recuperat el Dret Civil valencià? Quin és el grau real de sobirania valenciana sobre la pròpia economia i sobre el model econòmic que tenim i patim? Hem superat l'infrafinançament, el dèficit d'inversions i l'espoli econòmic imposat i naturalitzat des de les instàncies estatals? Tenim sobirania com per a modular la transició ecològica i energètica, absolutament inajornable? Podem relacionar-nos directament i plena amb altres comunitats i amb Europa sense la mediació interessada de l'Estat? Tenim ja garantida la igualtat lingüística? Podem intervenir en la millora de la qualitat del nostre sistema democràtic? Només el fet de plantejar-nos aquest decàleg de preguntes (com a exemple de moltes més de possibles) ens fa caure en el compte que al darrere de la festa institucionalitzada i els discursos grandiloqüents hi ha la precarietat institucional del poble valencià, en tant que poble que encara no té reconegut el dret a decidir sobiranament el seu present i el seu futur.
Les preguntes (i les respostes que se'n deriven) donen, si més no teòricament, per poder bastir l'esquelet d'un programa mínim d'intervenció política que implicaria una triple ruptura democràtica imprescindible i urgent, si de debò volem recuperar el dret a decidir del poble valencià. La primera ruptura democràtica suposaria el final de la dependència imposada com a dret de conquesta d'una monarquia absolutista i aliena (30.000 valencians i valencianes van morir directament en aquest procés d'imposició), perpetuada pels règims subsegüents i maquillada per l'actual, d'ínfima qualitat democràtica. Aquesta ruptura democràtica podria realitzar-se a través d'un procés constituent autòcton, democràtic i participatiu.
La segona ruptura implicarà necessàriament el qüestionament real del poder econòmic que determina en la pràctica la nostra qualitat de vida, que ha anat desenvolupant-se al caliu del poder polític abans descrit i que supedita tota la nostra existència als seus interessos privats. No és possible una democràcia digna de tal nom sense un sotmetiment de l'economia i de les institucions que la regeixen als interessos socials del conjunt de la societat. Aquesta qüestió, sempre central en qualsevol societat, s'ha convertit ja en una urgència dramàtica, davant el previsible col·lapse del model econòmic i les seues derivades mediambientals. Ja no ens trobem davant la disjuntiva sobre l'elecció del model de societat futura, sinó davant el dubte de si la societat té futur o ja no li'n queda.
L'actual sistema valencià de partits polítics no té ni tan sols la voluntat de plantejar-se aquests reptes. Per tant, la tercera ruptura democràtica imprescindible té a veure amb la necessitat de superar l'actual model de representació política, i per extensió sindical, de societat civil, etc. La primavera valenciana, el ressò a casa nostra del moviment rupturista/independentista a Catalunya i sobretot l'emergència del 15M i la denúncia de la corrupció sistèmica del PP, va suposar al País Valencià un qüestionament radical de tota la representació política d'aquells moments. El famós i oblidat lema «que se'n vagen!» n'era prou significatiu. La posterior absorció dins el mateix sistema de les forces polítiques que van nàixer amb la voluntat de representar eixos moviments populars, fonamentalment Podemos/Podem i Compromís, fa més urgent encara la ruptura estructural i la generació d'un nou moviment polític/sindical/social capaç no ja de competir i situar-se a l'esquerra però dins del sistema, sinó de substituir-lo. Com es comprendrà, no és un problema de les persones concretes dels partits, moltes d'elles plenes de bona voluntat, sinó d'unes dinàmiques partidàries on, en comptes de representar els interessos de les majories socials a les institucions, acaben representant els interessos de les institucions al si de la societat. Res de nou que no haja sigut teoritzat per les persones que estudien les ciències socials i les ciències polítiques.
Algú que llija aquestes línies pot legítimament preguntar-se, en cas de coincidir en tot o en part amb el diagnòstic que hi fem, com iniciar aquest procés de ruptura. Sincerament, crec que un bon començament pot ser el simple fet de plantejar-nos-en la necessitat.
