Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
"Allò que realment fa mal a un Estat que no pot sobreviure sense repressió són els gestos de desafiament oberts, no pas per centenars de milers de manifestants"
11-S del 2021: cal un gest concret
09/09/2021 Hemeroteca

D’ençà la presa de possessió del nou Govern, i molt especialment en les darreres setmanes, es constaten un seguit de moviments preocupants per part dels partits i les institucions, en la direcció de desmobilitzar la majoria independentista. L’anomenada taula de diàleg, envoltada de declaracions que conviden a l’esterilitat i a l’absència de continguts, les paraules –que cal contextualitzar per la repressió– dels presos polítics i la nul·la presència d’actes de desobediència institucional porten a pensar en una estratègia treballada que tindria com a objectiu desactivar el que és el moviment democràtic europeu més sòlid i disciplinat en contra d’un règim autoritari –i mirant la impunitat de greus delictes al cim de l’Estat, el capteniment de les elèctriques o la parcialitat del poder judicial– de coses encara més greus.

En qualsevol cas, en els darrers dies veiem que l’Estat profund infiltrat també als organismes autonòmics i els nuclis del poder postfranquista, i hem assistit a una tàctica fonamentada a actuar dins dels mitjans públics i subvencionats (silenciant les veus sobiranistes), a atiar la timidesa i autocensura de les entitats –amb un Òmnium i una ANC absolutament desorientades– i a procurar, via intervenció dels partits, l’esterilitat del Consell de la República, on es detecten actuacions contràries al que hauria de ser la seva naturalesa –esdevenir el nucli d’una legalitat republicana alternativa.

De la mateixa manera, es percep una operació d’Estat fonamentada en la guerra psicològica contra la majoria independentista d’aquest país –és molt cansat recordar el 52% de vots independentista–, fonamentat a provocar i treure de polleguera els independentistes que es mantenen fidels als seus principis, probablement amb la voluntat de radicalitzar-los, propiciar divisió, i amb l’objectiu clar d’aïllar-los, en un procés ja viscut durant la Transició política en contra de la dissidència. És més que probable que l’allau de notícies negatives sobre el retrocés del català a l’esfera pública, i sobretot al carrer, així com altres intoxicacions propagandístics sobre la presumpta decadència econòmica del país o altres operacions encobertes de l’Estat persegueixin una creixent desmoralització. Com tot, el titular fàcil sempre amaga una realitat més complexa, i en contra dels catastrofistes, la situació en el cas del català, si bé preocupant, no es pot considerar de cap manera irreversible (falta debat i anàlisi profund, i sobra visceralitat i nihilisme), i sobre altres qüestions econòmiques, si bé l’economia catalana té els seus defectes, les estadístiques desmenteixen la voluntat d’aquells que van empènyer mafiosament algunes empreses a deslocalitzar-se. Finalment, assistim a un creixent bandejament de veus crítiques i de la dissidència a un règim del 78 que, com ja he repetit una altra vegada, i tot parafrasejant Clausewitz, és la continuació del règim del 39 per altres mitjans.

És obvi que l’inici del curs polític comença amb la Diada, una celebració ja prou estranya en què les paraules i la retòrica prenen un protagonisme que sol contrastar amb els fets concrets. També és cert que provenim d’uns anys en què les mobilitzacions multitudinàries, sens dubte d’una gran transcendència històrica i que han tingut com a efecte benèfic una presa de consciència col·lectiva que ho ha canviat tot, han mostrat també les seves limitacions. Ara bé, allò que marca la diferència, allò que realment fa mal a un Estat que no pot sobreviure sense repressió són els gestos de desafiament oberts, no pas per centenars de milers de manifestants, sinó  per institucions públiques i privades a fi de mostrar ostensiblement la manca de control sobre la pròpia societat.

El punt feble d’Espanya es diu monarquia. No cal recordar el cul·lebrot de l’hereu de Franco. També, és obvi que en la celebració de la Diada es commemora la repressió borbònica. En aquestes circumstàncies, més enllà d’himnes, banderes o declaracions patriòtiques, i veient que fins i tot el Constitucional ha prohibit expressament que es pugui debatre al Parlament sobre una pròpia monarquia que, a nivell internacional, apareix a les planes de corrupció econòmica, els 74 parlamentaris independentistes haurien de fer una declaració col·lectiva –que no caldria que fos necessàriament institucional, ni produir-se dins l’edifici– en què declarés els Borbons, causa immediatament directa de la pèrdua de les institucions sobiranes al segle XVIII i responsable d’una llarga història d’opressió, repressió i tragèdia, com a família non grata, que es comprometessin a boicotejar qualsevol visita, acte institucional i que reclamessin nacionalment i internacionalment suport per a la seva destitució com a autoritats dins del territori de Catalunya, i la reivindicació de la declaració d’independència del 27 d’octubre. Un text breu que, potser no caldria ni votar, i sí en canvi signar –malgrat que fora desitjable fer-ho en un acte públic el mateix dia–. Si els falta un guionista, un esborrany podria ser alguna cosa així:

Nosaltres, els representants del poble de Catalunya democràticament elegits, denunciem la  supressió de les institucions sobiranes per un il·legítim acte de força, que ha comportat una repressió i opressió sistemàtica al llarg de diversos segles, sota la responsabilitat principal d’una dinastia reial que ha mostrat reiteradament la seva voluntat de destrucció contra la pròpia societat, llengua, cultura, identitat i democràcia. Que els seus hereus han perseverat sistemàticament amb aquests objectius de manera violenta. Que l’hereu actual dels qui van suprimir la independència del país va fer una crida a la repressió el 3 d’octubre de 2017, generant una dinàmica autoritària i antidemocràtica. Per tant, els signants, considerem il·legítima la monarquia, que d’acord amb el principi d’autodeterminació no reconeixem el rei espanyol com a cap d’Estat, que el declarem com a persona ‘non grata’ i ens comprometem a tallar tota relació amb ell i la seva família i a fer el possible perquè no torni a trepitjar territori català sense el permís explícit de les institucions catalanes elegides democràticament”.

Un gest d’aquestes característiques probablement faria més mal –i posaria en una situació negociadora més interessant– que un milió de manifestants als carrers de Barcelona.

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2021 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid