La setmana passada commemoràvem els 85 anys de l’inici de l’última guerra civil. Bona part de la gent que ho recordava posava l’èmfasi en l’èxit del poble treballador que va poder aturar el cop en ciutats com Barcelona. No tots els comandaments militars o de la Guàrdia Civil es van afegir aquell 18 de juliol a l’Alzamiento, i això va ser determinant. Però la força que va mostrar el sindicalisme i l’associacionisme popular també va ser clau per aturar els feixistes.
És important conservar aquesta memòria més militant i antifeixista quan parlem de la guerra del 36. Aquell episodi es pot recordar des de molts punts de vista. Sens dubte, com totes les guerres, va deixar un record traumàtic per les morts, per la por, per la fam, pel fred. Això va quedar gravat en la gent que ho va viure i en la generació següent. Però la particularitat de la guerra del 36 és que hi ha un altre tipus de records que, sense ignorar aquesta cruesa, suposen un lloc de memòria on tornar-hi per admirar certs valors. A grans trets en podríem dir dos: la força popular i la solidaritat.
La primera és la que ja he començat explicant: aturar el cop va ser possible per l’enorme múscul popular que s’havia forjat en les fàbriques, els carrers i els camps, a través de l’anarcosindicalisme, el socialisme, el republicanisme i el catalanisme. I més enllà d’aquesta resistència: havent marxat la majoria d’empresaris, va ser la classe treballadora, a través de les seves organitzacions, la que va assumir la direcció de l’economia a partir d’aquell moment. La Revolució de les col·lectivitzacions és un altre dels aspectes a admirar d’aquella guerra singular.
I pel que fa la solidaritat, fa poc vaig viure una experiència que m’hi va connectar vivament. Em van convidar a xerrar a Sant Quirze de Besora, a un dels actes de Festa Major. Després de molts tràmits i reclamacions, havien aconseguit que l’Arxiu de Salamanca els entregués una bandera requisada amb l’entrada dels feixistes. Quan vam arribar, l’Arnau Bosch, el segon tinent d’alcalde que ens feia d’amfitrió, ens va fer pujar a la sala de l’ajuntament on era la bandera. Era etesa damunt una taula. Era molt gran, tota roja i amb les quatre barres creuant de dalt a baix en un dels extrems, amb el símbol del Socors Roig Internacional dibuixat i l’enunciat «Socors Roig de Catalunya. Comitè Local de Bisaure del Ter». Veure-la ens va impressionar però el moment més emocionant va ser girar-la i llegir el que posava al revers: «Recort dels companys alemanys i austríacs de les Brigades Internacionals». Què se’ls havia perdut a nanos alemanys i austríacs a un lloc com Sant Quirze de Besora (Bisaura del Ter durant la Revolució)? El mateix que a la resta dels 60.000 brigadistes, de 54 ciutadanies diferents, de tots cinc continents: un fort compromís antifeixista que els feia sentir com a pròpia la lluita del nostre poble, els feia recórrer milers de quilòmetres i els feia jugar-se la vida tot i tenir-la tota per davant. Com costa d’imaginar-nos-ho des del nostre present, ben diferent. No vull saber què és passar por, fam o fred. Però sí que m’agradaria formar part d’una força col·lectiva tan gran com la que portava tanta gent a allistar-se a les Brigades Internacionals.
Aquesta és una de les memòries més impactants de la guerra. És aquesta solidaritat que cal admirar d’aquell 36. No tan sols els Brigadistes. També em resulta impactant l’acollida que Catalunya va fer de refugiats de guerra d’altres territoris. Un país que tenia, llavors, uns tres milions d’habitants, va acollir un milió de persones i va fer mans i mànigues per allotjar-les en bones condicions, a diferència de com tractaria França els exiliats republicans al final de la guerra.
La guerra es va perdre i l’Espanya guanyadora era la negació d’aquests valors: ni la força popular ni la solidaritat. Restabliment del poder de les classes dominants urbanes i rurals, feixisme i obscurantisme. A la resta d’Europa sí que es va aconseguir vèncer el feixisme i un esperit com el dels brigadistes va perviure durant els primers anys després del 45, abans que la Guerra Freda tornés a significar un rearmament de la dreta. El gran historiador anglès E.P. Thompson en parlava sovint, tot recuperant unes paraules del seu germà Frank, que havia fet la guerra amb els partisans antifeixistes de Bulgària: «Hi ha un esperit a Europa que és més noble i valerós que cap altra cosa que aquest cansat continent hagi conegut durant segles. Es pot, si ho voleu, pensar en termes de política; però és més ampli i més generós que cap dogma. És la voluntat confiada de pobles sencers que han conegut els majors patiments i humiliacions i que han triomfat sobre ells per tal de construir la seva pròpia vida d’un cop i per sempre».
L’amenaça del feixisme mai desapareix. Perquè és la resposta dels sectors dominants en moments de crisi, per evitar que pugui donar-se una sortida a favor de les classes populars. En els temps que vivim els elements de crisi són més que evidents: crisi econòmica, energètica, climàtica, migratòria. És precisament en les injustícies contra les persones migrants que veiem més clarament l’esperit del feixisme: no ens volem salvar tots, ens volem salvar uns quants a costa de la resta. És el contrari de la solidaritat: si hi ha escassedat de recursos (i més que n’hi haurà amb l’acceleració de la crisi ecològica!) afanyem-nos a ser entre els acaparadors, no els espoliats.
Que persisteixi l’espoli dels països del Sud Global i que alhora se’ls impedeixi l’entrada a Europa és un senyal de com l’esperit de l’antifeixisme es va anar esllanguint. Per al futur el que volem és recuperar la força popular i la solidaritat d’aquell 36.
