Vox va assenyalar des del seu perfil oficial de Twitter (500.000 seguidors) el president d’RBA, Ricardo Rodrigo Amar. Va penjar una foto, el seu nom i va posar en context que era l’editor d’El Jueves, el setmanari satíric que, segons el grup ultradretà, “difon odi contra milions d’espanyols cada dia” i afegia “és possible que molts li comencin a exigir responsabilitats quan surti del seu despatx de la Diagonal de Barcelona”. Les xarxes van bullir, durant hores, amb la condemna del tuit i la consegüent amplificació. Primer objectiu aconseguit: difusió de l’amenaça.
El Jueves però va reaccionar amb sàtira –el que fa la premsa humorística– al crit de “descobreix i col·lecciona la fastigosa Pandilla Voxura al complet”, emulant la col·lecció de cromos de La pandilla basura (en la versió espanyola de Garbage pail kids), de la companyia Topps, que es van comercialitzar als anys vuitanta. Una paròdia sagnant i ofensiva, segons va respondre la diputada, Carla Toscano, dient que “les escombraries aquí, sou vosaltres”.
Res, tot això, només per contextualitzar.
Aquest afer no em porta a plantejar-me com l’extrema dreta és capaç d’aquesta mena d’assenyalaments perquè, per definició, l’extrema dreta ha fet això sempre. No es pot descontextualitzar això de les últimes victòries judicials. Aquesta mateixa setmana es va saber que un jutjat de Madrid avalava el polèmic cartell contra els menors extutelats exhibit en la campanya electoral a l’Asamblea madrilenya. Els magistrats van emparar-ho en “la llibertat d’expressió”, encara que les dades fossin falses perquè “el col·lectiu representava un problema social i polític” de debò.
Un posicionament així diu molt de tipus de magistratura que tenim i del biaix ideològic que sustenta. També esperona els ideòlegs de Vox a ser més agosarats, més descarats i més agressius.
La resposta d’El Jueves, descarnada i humiliant, és hàbil i intel·ligent. Però compte amb ridiculitzar l’extrema dreta i tractar-la d’analfabeta, de pallussa i indocumentada. Reduir-la a una caricatura grotesca també és una manera de blanquejar el seu discurs i contribuir a propagar el seu victimisme.
Per això, després de la burla i descobrir que ha tocat os, cal en paral·lel tota una maquinària de denúncia per un delicte d’odi per tots els canals. Convindria aconseguir condemnes unànimes per part de tots els mitjans de comunicació, partits polítics, organitzacions cíviques i socials. Però, si després la justícia els avala a l’empara del dret a la llibertat d’expressió, s’ha d’entendre com una oportunitat nova per desemmascarar la ultradreta que ocupa molts més espais de poder, decisió i coerció que els escons oficials en els diferents parlaments.
