violència en el si del proletariat, amb la seva seqüela de morts, violacions i agressions les quals ocupen grans titulars de premsa, oblida tractar la violència de classe per a enfrontar-se al capitalisme, i ens situa en l'anàlisi d'angle estret respecte de la “violència”, com a concepte unidimensional i intrínsecament maligne.
La desigual guerra de la lluita de classes, en la qual el proletariat està perdent batalla rere batalla, comporta una malaltia social que s'agreuja dia a dia. Aquesta malaltia social porta aparellada uns sentiments d'impotència i una esquizofrènia galopant. D'una banda s'està immers en una societat de l'abundància, però aquesta és solament per als que disposen d'una demanda solvent i d'altra banda la falta de recursos comporta una desvaloració dels rols tradicionals.
Al mateix temps els benjamins de les classes mitjanes i acomodades amb les seves necessitats econòmiques resoltes a través de les transferències dels seus progenitors i un futur que si bé no és falaguer, si que els dóna un cert marge de seguretat els estalvis familiars i així s'embraveixen i s'atorguen el dret de pernada exercit contra dones, i en aquest aspecte no se salven els que s'atorguen el qualificatiu de “progressistes”, “esquerrans”, “antisistema” o qualsevol altra denominació aparentment transformadora de la societat.
La propietat de béns materials queda per a un segment poblacional del proletariat situat en el que anomenaríem les noves classes mitjanes (funcionariat, treballadors sindicats fixos de grans empreses, professionals, fills, filles de la petita burgesia que viuen de transferències inter-generacionals, etc.). Per a la resta la impossibilitat d'accedir a alguna mena de propietat ja sigui habitatge, mitjans de transport, ocupació fixa i salari digne, etc. Tot això fa que aquesta part del proletariat s'agarri desesperadament als últims recursos “privats” als quals poder exercir el seu poder-propietat: Els membres de la família nuclear patriarcal.
Aquest exercici de poder, el sofreixen en primer lloc les criatures com a símbols primaris de propietat, al seu costat les dones que, transmeten el maltractament rebut cap als més febles: els seus fills i filles petits. I col·lateralment, els fills i filles ja adults que es troben en aquesta situació d'impotència descarreguen els seus desaforaments cap als pares i mares ancians.
En la mesura que els nuclis familiars són reduïts a dues persones, introvertides socialment, allunyades dels amortidors emocionals, socials i econòmics que podria representar una estructura inter-generacional, l'esclat de violència es fa inevitable quan en l'horitzó no cap una altra visió que la de la societat capitalista en la qual la valorització de les persones es realitza no pel que són sinó pel que tenen. I d'aquesta manera una part del proletariat depauperat s'agarra com a clau ardent al que considera “la seva propietat” i que mitjançant l'exercici d'autoritat-poder sobre ella intenta contrarestar el seu “no poder” en el si de la societat.
Aquest és el germen de l'anomenada violència masclista que, a tenor de les informacions sobre les diferents agressions, s'estableix majorment en el si del proletariat.
Les agressions per la xacra de la “gelosia” que concerneixen a diversos estrats socials, no són una altra cosa que les derivades del sentit de “pertinença” de les persones a les quals s'agredeix. És el sentit de la propietat privada sobre coses i persones.
Aquest germen fonamental, interactua dialècticament amb la manera cultural que implementa el capitalisme, tant en el foment i reiteració de tradicions, que es podria dir que regeneren no sols els models capitalistes sinó fins i tot els pre-capitalistes, com el contingut de fons de bona part del model educatiu entès en el seu conjunt d'etapa pedagògica de les persones, martellejant aquest conjunt de “valors” a través de l'oci cinematogràfic, els vídeo-jocs, la publicitat tradicional, les apostes i ludopaties que afecten el proletariat i els efectes del qual –els deutes- es traslladen a l'espai domèstic. Sense oblidar les religions, que persisteixen pels segles dels segles, en el patriarcat com un factor essencial del seu “dret natural”.
En absència de lluita de classes protagonitzada pel proletariat, que no pel capital, es deriva el sentiment d'impotència i aïllament que es trasllada en forma violenta cap als més febles.
Quan analitzem els casos de violència cap a les persones, ja siguin dones, homes, criatures o ancians, veiem que majorment es produeixen en les llars on les condicions estan per sota del que podríem denominar ingressos mitjans. El proletari, home, “mascle” immers actualment en un context de submissió al patró, incapaç d'enfrontar-se a les injustícies de l'explotació capitalista, lluny fins i tot d'exigir les mínimes condicions de la venda de la seva força de treball, acovardit per a denunciar abusos de tota mena, impotent, descàrrega la seva ira acumulada cap als altres membres del seu nucli parental, bàsicament dona i criatures. I no serà a través d'un discurs genèric sobre la violència que s'atenuaran i desapareixeran les violències, serà a través de la reorganització del proletariat sindical i políticament que la ira i la violència es dirigirà cap als veritables responsables de la deterioració ètica i material de la societat: els i les explotadors/res que viuen de la suor de la majoria. Qualsevol discurs que enterboleixi la lluita de classes i la intenti desviar cap a una lluita de sexes fa un mal servei a la resolució del problema de la violència cap a dones, criatures i ancians.
Dins de la burgesia, es reprodueixen igualment les violències, però queden amagades, tant pels mitjans de comunicació com per part de les víctimes, a les quals es “compra” el seu silenci i solament es fa públic quan el preu de la compra d'aquest silenci no satisfà les expectatives de les persones agredides. Exemples suficients han aparegut en la premsa sensacionalista sobre denúncies de violacions a dones i menors de tots dos sexes per part de figures de l'esport, la política, la noblesa, les finances… Denúncies que han arribat als tribunals pel fet que han fracassat les negociacions sobre indemnitzacions milionàries sol·licitades per les víctimes, les quals, algunes d'elles es lucren mitjançant les generoses retribucions que perceben de les cadenes televisives perquè expressin amb el màxim de morbositat les vexacions sofertes. Podem afirmar sense cap dubte que la immensa majoria d'agressions sexuals es realitzen per part de la burgesia tant referent a les violacions de dones com les de menors, tant homes com dones, i que la majoria de les vegades queden en perpetu silenci igual que les realitzades pels membres dels diferents ordes religiosos, que quan es fan públics solament representen la part superficial de l'iceberg, quedant en el silenci la majoria.
Poderós cavaller és don diner.
Molts joves, allunyats de qualsevol experiència inter-generacional, subordinats primer als sistemes d'ensenyament competitius, després als mitjans de comunicació audiovisuals en els quals impera així mateix la competència i la violència des dels anomenats “esportius” fins als jocs per internet incloent a més dels aspectes violents de caràcter guerrer, els corresponents al denominat porno en el qual el paper de la dona és reduït a objecte. Posteriorment l'addicció a l'alcohol i les drogues com a mitjans d'evasió.Tot això, una mescladissa de perspectives frustrades, de falta d'educació sentimental, d'agressivitat personal, d'impotència,… molts homes es converteixen en “ramat”, com animals, per a agredir individual o col·lectivament a dones considerades per ells com a objectes de desitj i entreteniment.
Causa amargor llegir eslògans “progressistes” com el tuït publicat per Irene Montero en el compte oficial del Ministeri d'Igualtat que va difondre un crit aparentment feminista "Sola i borratxa, vull arribar a casa", repetit per dones en algunes manifestacions. Aquestes crides no són d'estranyar, són l'expressió d'uns residus de la petita burgesia il·lustrada en la qual el seu subconscient no alberga una altra cosa que l'individualisme i l'alienació característics d'una semi-classe híbrida que tem al proletariat i és rebutjada per la burgesia. Eslògans semblants són l'antítesi del que hauria de ser un comportament social no alienat ni alienador que no tingués necessitat d'emborratxar-se per a poder gaudir els moments de festa. “Soledad i borratxera” indiquen la concepció reaccionària individualista del nou esperit del capitalisme com afirma Éve Chiapello (1). Enaltir l'individual per sobre del col·lectiu, lloar l'alienació per l'alcohol per sobre d'una ment clara no és un crit de llibertat, és una crida a la submissió, a la dependència i a la violència sense sentit, perquè és d'imaginar la “arribada a casa” d'una persona borratxa, sigui home o dona, i les repercussions que això té cap a la resta de les persones que cohabiten amb els/les borratxos: mares, pares, germanes, germans, amigues, amics,… El proletariat ha de caminar serena i col·lectivament per a exercir la violència, serena també, contra la classe dominant.
Tota una colla de psicòlegs, psicoanalistes, educadors socials, policies especialitzats, advocats especialitzats, mediadors, polítics de diversos colors i un llarg etcètera diuen disposar de les solucions per a evitar tals excessos i tots ells disposen de suculentes subvencions i de grans titulars en els diferents mitjans de comunicació sempre que oblidin totalment el caràcter de classe de la violència i amaguin les greus contradiccions en el si de la societat. Solament queden “autoritzades” aquelles veus que se centren en la dicotomia home-dona. Una certa distància hauria de sentir-se en escoltar veus femenines que apel·lant una teòrica defensa del “gènere” al mateix temps exerciten una extrema violència de classe cap a homes i dones pertanyents tant del proletariat autòcton com del conjunt de les societats perifèriques.
