Després de les eleccions al Parlament de Catalunya del 14 de febrer cinc grups polítics (ERC, Junts, la CUP, els Comuns i el Psc-PsoE) van acordar crear un cordó sanitari contra VOX on, entre altres coses, es comprometien a evitar la presència del partit feixista a la mesa del Parlament, a les meses de les comissions i a diferents espais de la cambra on no tots els partits tenen garantida la presència sinó que se n’escullen els membres en funció d’acords de majories parlamentàries. La signatura d’aquest pacte va ser l’enèsima mostra d’hipocresia per part de la sucursal regional del PsoE. Qui no recorda Iceta, Illa, Borrell i companyia desfilant amb Ortega Smith a les manifestacions de Sociedad Civil Catalana? Com era de preveure els escrúpols sanitaris dels d’Illa no van durar gaire i la feblesa del cordó es va posar de manifest en una de les primeres votacions que afectaven els seus companys de manifestacions: en l’elecció de senadors autonòmics, mentre els altres quatre grups signants acordaven un sistema que deixava VOX (i la CUP) sense escó al senat espanyol, el Psc va negar-se a deixar l’extrema dreta sense representació “per respecte al resultat de les urnes i als votants”. La complicitat transversal entre els dos principals partits espanyolistes del Parlament no era cap novetat: a la primera sessió de la legislatura el Psc i V0X ja havien fer valer la seva majoria en un òrgan gens representatiu del resultat de les urnes –la mesa d’edat- per a negar el vot al diputat electe de Junts i exiliat polític Lluís Puig. Es veu que els únics votants mereixedors de respecte són els que odien el país on viuen.

Aturar el discurs de l’odi és imprescindible en tota societat democràtica i cal fer-ho per tots els mitjans (eficaços) però donar massa protagonisme a la lluita contra el feixisme de VOX és un error que, paradoxalment, beneficia el bàndol on s’enquadra VOX.

El Psc-PsoE, per molt que alguns s’encaparrin en voler-li enyorar una suposada ànima catalanista, sempre ha sigut espanyolista però mai no ho havia manifestat de manera tan fastigosament explícita com els últims anys, fet que va provocar la signatura d’un altre cordó sanitari. Poc abans de les passar, amb sort diversa, per les urnes ERC, Junts, la CUP, el PDeCat i Primàries van acordar que "sigui quina sigui la correlació de forces sorgida de les urnes, en cap cas es pactarà la formació de govern amb el PSC". El compromís només feia referència explícita al govern a la Generalitat i els resultats electorals van posar-ne fàcil el compliment. Però, davant la lògica inapel·lable de no voler pactar amb el representants regionals de la repressió, no seria més lògic que tots els partits que es defineixen independentistes estenguessin el cordó sanitari contra el Psc-PsoE a totes les institucions? Tothom que va signar aquell compromís preelectoral té merda a les sabates –uns molta més que altres- però en comptes de tants retrets –que si la Diputació de Barcelona, que si els pressupostos espanyols, que si l’ajuntament de no sé on- potser val més posar fil a l’agulla i fer fora el botifleram més progressista de la història de tots els governs locals on sigui possible.

Sí, ja ho sé, la política municipal sovint respon a lògiques i dinàmiques pròpies, però en un escenari polític com l’actual, marcat per la negació de drets democràtics i la repressió de la dissidència, no es pot blanquejar el principal partit del règim per interessos polítics locals, per molt legítims que siguin. Que en una determinada població els integrants del grup municipal del Psc són gent molt vàlida i amb moltes coincidències a nivell local? Doncs se’ls ha de posar davant d’un mirall, amb propostes polítiques en que s’hagin de mullar públicament. Que voten d’acord amb les consignes del partit del GAL? A trencar qualsevol pacte amb ells. Que, pel contrari, es posicionen públicament a favor de, per exemple, l’autodeterminació i l’amnistia? Cal obrir la via de la reinserció, oferint-los la possibilitat de continuar (o entrar) al govern municipal o comarcal a canvi de desvincular-se de les sigles.

Posant només l’accent en la necessitat d’aturar el feixisme de VOX sense desemmascarar, alhora, els seus companys de pancarta espanyolista es dóna un missatge esbiaixat i incomplet de qui tenim al davant. Cal fer entendre al conjunt de l’independentisme sociològic -majoritari però ideològicament molt feble i incoherent- que l’enemic principal no és un partit concret –per repugnant que sigui el seu discurs- sinó un Estat del que tant el PsoE com VOX (o altres partits menors) són instruments, amb funcions diferents en pro de l’objectiu comú: fer-nos desaparèixer com a poble.