Les eleccions autonòmiques de Madrid ens han portat la victòria del Partit Popular, que pot governar tranquil·lament de la mà de l’extrema dreta de VOX, l’afebliment del PSOE i el gir discursiu cap a la dreta que aquest ha fet, la desaparició de Ciutadans o la dimissió de Pablo Iglesias, amb un Podemos que en uns anys ha passat de voler assaltar els cels a veure’s clarament superat per Mas País, l’alternativa a l’esquerra del PSOE. 

Dir, com va declarar el vicepresident Aragonés, que tot això no ens afecta perquè la nostra sobirania la té el Parlament de Catalunya és, directament, voler enganyar premeditadament la gent per no haver de justificar que, en plena negociació per la seva investidura, l’estratègia del diàleg a Madrid és menys viable i sobirana que mai. El dia en què allò que passi a Madrid no influeixi en la política catalana, aquell dia, serem independents. Dit altrament, el dia en què no ens deixem influir pels resultats d’unes eleccions regionals madrilenyes, aquell dia, serem molt més a prop de ser independents.

Si el Parlament fos sobirà no tindríem presos polítics ni exiliats. Si el Parlament fos sobirà, no l’haurien dissolt amb l’aplicació del 155. Si el Parlament fos sobirà, no ens haurien tombat una vintena de lleis socials en els darrers anys. Ens agradaria, és clar, però ni som independents ni la independència s’assolirà publicant un decret, justament perquè ni som sobirans ni estem en una relació de força respecte l’Estat. Ara bé, cal reconèixer que la debilitat de PSOE i Podem després de les eleccions madrilenyes pot ser una oportunitat per a l’independentisme, sempre i quan aquest deixi de mercadejar als despatxos i formi Govern immediatament.

La taula de diàleg no pot ser més de diàleg, si ha de ser alguna cosa és començar a ser de negociació. És hora de recuperar la posició de força i exigir parlar d’autodeterminació i amnistia, altrament cal començar a fer veure al govern de l’Estat que sense els independentistes no guanyaran votacions al Congrés. Això allà, però aquí hem de començar a creure’ns altre cop, després de tres anys de travessa pel desert de les renúncies i les pors, això de la sobirania del Parlament. Per fer-ho, el discurs és important. Mori el substantiu diàleg, visqui el de negociació. I és que enlloc diu que ser dialogant exclogui ser ferm.

Tornant a la realitat des del món dels DirCom dels partits i les consignes discursives que envien a uns militants que repeteixen com lloros acrítics allò que ve de dalt, allò més curiós que demostra el lligam entre les eleccions a Madrid i la força negociadora dels catalans és que l’endemà mateix el tema estrella tornava a ser el dels indults als presos polítics. No en va són l’única carta que li queda al govern de Pedro Sánchez per lligar curt els catalans, que no s’esvalotin i li facin perdre la calma, l’estabilitat i el suport al Congrés durant els propers dos anys de mandat. Sí amics i amigues, el diàleg per a l’Estat és només xantatge, no veig doncs perquè ens encaparrem a dir-ne així i no pel seu nom.

Qualsevol mesura que no sigui l’amnistia no serà una solució política al conflicte ni tindrà en compte els més de tres mil tres-cents encausats en el marc del procés d’independència de Catalunya. L’Estat s’ha afanyat després dels resultats a Madrid a fer córrer que els indults seran pel juny, que fins ara no era bon moment perquè hi havia eleccions a Madrid. La lletra petita diu però que mai és bon moment per al PSOE, que sempre hi ha eleccions en alguna autonomia, que sempre hi ha el risc que el Partit Popular avanci en altres contrades fins, d’aquí dos anys, tornar a la Moncloa.

No hi ha ningú que hagi mentit més als catalans que el PSOE. Fem el favor de no creure’l ara. Negociem l’amnistia i l’autodeterminació. I que entenguin que, sense nosaltres, no són res, no tenen poder, cauen. No va de com pitjor millor, va d’estratègia a la taula. Al final, és pagar amb la mateixa moneda, la del xantatge, per recuperar la força en la negociació.