Com resultava del tot previsible, la investidura torna a ser fallida. No és la primera vegada i tampoc resulta sorprenent. Tampoc crec que sigui res greu ni que no passi en altres parlaments, especialment quan ens trobem en una lluita per l’hegemonia i el lideratge, i amb un espai complex com és la CUP en plena evolució interna. Ara bé, els motius de tants de fracassos reiterats van molt més enllà dels sospitosos habituals (competència, egos, malfiances, acusacions creuades,…) atiats per franctiradors de banda i banda. Hi ha un component d’inconsistència en l’independentisme institucional i una falta de maduresa política que ja anticipava en un article anterior, Pànic a passar del cinquanta per cent. En realitat, tot sembla més aviat respondre a no saber què fer davant d’un independentisme majoritari, disposat, ja sigui per convicció, ja sigui per falta d’alternativa, a insistir a expressar la seva necessitat de trencar amb el règim tòxic del 78.

El problema greu és la credibilitat. ERC ja té la majoria que volia i el lideratge que no assolia des de la República. Tanmateix, no té el coratge per materialitzar la ruptura. JxCat ja s’ha desprès del llast convergent, i ha esdevingut un catch-all-party modern, jove i adaptat als nous temps. La CUP és en una zona inusitadament tranquil·la, on tota una generació d’activistes es plantegen, sense dramatismes, la disjuntiva entre el carrer i les institucions, com si ambdós àmbits fossin incompatibles (i com, de fet, ja venien practicant en les seves –bones– experiències municipalistes). El problema és que ningú no sembla apostar per la desobediència, l’única resposta digna en les circumstàncies actuals, més enllà d’uns “embats” retòrics i de consum intern.

Fer govern… amb quin propòsit? Anar passant i empenyent els dies amb una teòrica moció de confiança a mig mandat i amb un hipotètic nou referèndum com si no hagués passat res, no tinguéssim gent a la presó, exiliats i amb una causa general amb més de tres mil víctimes literalment innocents? Després de la decepció d’un govern que no només obeïa cegament una monarquia posseïda per l’esperit del franquisme que enviava Mossos a reprimir manifestants carregats de raó (i advocats de la Generalitat a personar-se com a acusació particular), sembla que la victòria electoral ha estat més un càstig que un premi dels electors. Perquè, al cap i a la fi, l’obediència no ha servit per a res, sinó més aviat per exhibir feblesa i atiar la voluntat inquisitorial d’Espanya. De res va servir a Torrent impedir la investidura del president legítim, ni a Torra despenjar la pancarta a darrera hora. Els dirigents independentistes, malgrat que facin malabarismes per eludir la seva responsabilitat davant la majoria d’independentistes, –perdoneu el barbarisme– pringaran igualment, perquè Espanya és així; una Turquia amb matrimoni gai.

Un govern independentista, la primera cosa que hauria de fer seria decretar l’alliberament dels presos polítics, saltant-se, evidentment, la legalitat il·legítima de l’Estat i obeint les ordres del Consell d’Europa i fent cas d’Amnistia Internacional, generant un conflicte que és l’únic que, a la pràctica, pot fer bellugar la suposada taula de diàleg i liderar la lluita contra la deriva autoritària d’un Regne d’Espanya a qui el fanatisme nacionalista ha extraviat.

Fins ara, i tot recordant la cançó popularitzada per la gran Mina, tot ha estat parole, parole, parole. Rere una retòrica poc imaginativa, l’independentisme institucional s’està escaquejant. En bona mesura, la gestualitat i les batusses internes per evitar posar-se d’acord no són altra cosa que una matussera maniobra de distracció, defugir el problema de debò, que no és Catalunya, sinó la defensa de la democràcia, que en les circumstàncies actuals, i enfrontats a l’únic estat europeu en què el feixisme es va sortir amb la seva i estableix una clara continuïtat a través de la monarquia, és el camí correcte.