Gabilondo ha perdut la fe en la política i n'era un fervent seguidor. Deixa orfe el seu diari de capçalera.

Diu que un dels elements que contribueixen al meu desànim és com es comenten "assumptes com el problema català, la monarquia o el terrorisme com si fos una baralla de bar, com si estiguessin discutint si ha estat o no penal, em sembla extraordinàriament dolent. Em fa por l'efecte que produeix a la gent".

I cita altres esdeveniments que li fan perdre la fe, però, em centraré en aquest concret, en 'el problema català'.

El 'problema català' és en l'origen de les discussions de bar què ens tenen acostumats polítics, periodistes i tertulians espanyols i és aquí on rau el quid de la qüestió: en la tergiversació del concepte.

No és el 'problema català' és la realitat catalana. I entenc que hagi perdut la fe, perquè si s'analitza la realitat catalana des d'una visió centralista, no hi ha altra sortida que la repressió: amb nosaltres o contra nosaltres.

Gabilondo també cita a Josep Ramoneda i recorda quan li deia que "tu ets un somiador, només parles de consens". I aquí trobam l'altre escull que aboca el periodista a l'abandó: el consens.

Per ell, el consens és "el punt final d'un recorregut a què s'arriba o no, però que s'aconsegueix en algunes coses on establim el que anomenem sentit comú, el territori compartit".

Què vol dir territori compartit? Si s’entén territori com una circumscripció política i administrativa única, aquest no és el camí per assolir el consens.

La fe es pot reeixir i s'hauria de reeixir, però per aconseguir-ho és necessari comptar amb polítics i periodistes de capçalera com ara Iñaki Gabilondo que entenguin i que vulguin entendre que el poble català és sobirà i que, com a tal, pot decidir el seu futur. És així de senzill. No hi ha un 'problema català', hi ha una realitat i sí que requereix una solució política.