Alguns han parlat, referint-se a la Unió Europea (UE) i la seva gestió de la pandèmia– i, en concret, de la vacunació– de “manca de coordinació política” (Wolfgang Münchau, EuroIntelligence), altres de “desunió incontestable” (Fraser Myers, Spiked), o de “problemes profunds de la filosofia de governança i de la cultura política europea” (Bruno Waterfield, The Times), altres de “declivi accelerat” (Wolfgang Streeck,Sidecar NLR), o que “estan buscant un cap de turc en el Regne Unit per amagar les seves incapacitats”(Ambrose Evans-Pritchard, The Telegraph). En definitiva, caldrà veure amb el temps si la UE ha comès un greu error en la seva planificació de la vacunació, mentre van arribant noves onades de noves variants de COVID, i fins a quin punt això serà finalment fatal per al mateix projecte europeu.

Wolfgang Münchau és un periodista econòmic alemany, especialista en temes europeus que va ser cofundador i és director d’EuroIntelligence, un servei especialitzat de pagament sobre la UE i la zona euro (ZE) (crític amb moltes qüestions de la UE, però partidari de reformar-les, entre altres coses perquè ven els seus serveis als interessats en la UE). En un article recent (en obert) del seu servei insistia en el fet que “la crisi d’Europa no és una crisi de la integració europea, sinó una crisi de coordinació política”. I en fa responsables als actuals líders de la UE, especialment d’Alemanya i França que, a diferència dels anteriors, segons ell, només estan preocupats per la coordinació de les polítiques i no per aprofundir en la integració. Posa com a exemple la Unió Econòmica i Monetària (UEM) amb l’euro, que va començar als anys 1990, i que va ser un híbrid entre una política monetària integrada i una política fiscal basada en regles i només coordinació. La hipòtesi que la unió monetària acabaria portant finalment a una unió econòmica no s’ha complert. O la crisi de la ZE, que a partir de 2008 que es va intentar resoldre amb l’austeritat, la qual cosa va portar a un augment dels desequilibris entre països que ha dificultat la unió econòmica i els avenços en la integració.

Quan a finals de 2020 va arribar el dia que es va poder vacunar a la gent, la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyden, va parlar d’un “moment d’unitat” i del producte d’una “història d’èxit europea”. Després s’ha vist (amb les xifres de vacunació a la UE comparades amb les dels EUA, el Regne Unit o Israel) que la cosa ha estat una mica diferent. I ho ha estat des del principi de la pandèmia. Semblava obvi que, davant d’una pandèmia mundial, la cooperació entre els països havia de ser estreta. Però, quan Itàlia, el primer país a rebre els forts estralls de la COVID, va demanar ajuda als seus veïns (equipament mèdic, màscares, etcètera) ningú va moure ni un dit. Al contrari, Alemanya i França van córrer a prohibir les exportacions de material mèdic, fins que no hi hagués una “visió europea concertada”. Per sort, aquestes prohibicions varen desaparèixer al cap de poques setmanes.

Quasi immediatament es va veure que la crisi sanitària aniria acompanyada d’una important crisi econòmica. Una crisi que agafava a molts països tot just intentant sortir de la de 2008, que la UE havia intentat solucionar amb l’austeritat, la devaluació interna, i les reformes estructurals, especialment en el mercat de treball, les quals havien perjudicat clarament als països del Sud d’Europa. Però, com que les decisions a les institucions comunitàries són sempre molt lentes i sovint no coordinades, en un primer moment la presidenta del Banc Central europeu (BCE) va considerar que només seria un “xoc de curta durada” i que no calia la intervenció del BCE, però poc després, vistes les pujades de les primes de risc dels bons d’alguns països, va haver de rectificar  i llançar un programa d’emergència per la compra de bons (PEPP) per 750 bilions d’euros (que avui ja són 1.850 bilions). Quasi simultàniament, la UE suspenia temporalment el Pacte d’Estabilitat i Creixement i permetia que els estats donessin ajudes a les empreses per salvar-les de la fallida i als treballadors perquè les seves rendes no disminuïssin i intentar que els efectes sobre les baixades de la demanda i la producció fossin limitats.

A finals de març de 2020 tots els països europeus estaven en una situació, major o menor, de confinament i cadascú prenia les decisions que més li convenia, independentment de la UE: 14 països s’havien saltat el Tractat de Schengen i havien tancat les seves fronteres; el mercat únic havia quedat suspès amb les prohibicions de certes exportacions; hi havia crides al “patriotisme econòmic” tot animant a consumir productes nacionals; hi havien enceses discussions sobre si calia crear uns corona bons comunitaris o no, etcètera. La desunió de la UE era un fet incontestable. Finalment, i després de mesos de donar-hi voltes, al juliol es va aprovar un Fons de Recuperació (després Next Generation – NGEU) per 750 bilions d’euros, part en subvencions i part en crèdits. Un fons que, malgrat que alguns insisteixen que és la panacea, només representa aproximadament un 1% del PIB comunitari, mentre els EUA està planificant (ja n’ha aprovat una part) un paquet d’estímuls econòmics equivalent a un 25% del seu PIB. I cal veure com acabarà el NGEU.

Pel que fa a la vacunació, es va creure que una aposta coordinada a l’àmbit de la UE, donada la seva dimensió, podria suposar uns acords més avantatjosos amb les grans empreses farmacèutiques (big pharma/BPH) i, de passada, era una comoditat per als diferents governs nacionals, que se’n varen despreocupar. Però la UE no és responsable normalment dels temes de salut i no en tenia experiència: com va dir The Economist, “el control d’un projecte de 2,7 bilions d’euros per vacunar 450 milions de persones es va encarregar a un departament que abans tenia cura essencialment de l’etiquetatge dels aliments”. I, a més, va cometre un error fatal: va prioritzar obtenir el preu més baix per damunt de les obligacions i responsabilitats de les BPH. I, com sempre, va ser lenta: per exemple, l’acord amb Oxford-AstraZeneca (O-AZ) el va tancar tres mesos després que el Regne Unit; l’Agència Europea del Medicament (AEM) va ser molt més lenta en donar el vistiplau a les vacunes que l’agència dels EUA o del Regne Unit. Això ha suposat unes negociacions extres, més costos econòmics pels confinaments i més morts per COVID. Els principals problemes de la vacunació als països europeus, especialment la campanya contra la vacuna d’O-AZ, han vingut per part dels dirigents de la Comissió Europea (CE), així com d’Alemanya i França, en contra de l’opinió de l’AEM que la considera apta i segura. I són bàsicament de caràcter polític. I, a més, la UE, la gran partidària del lliure comerç i el multilateralisme, està amenaçant de bloquejar les exportacions de certs elements necessaris per produir la vacuna O-AZ al Regne Unit. I fent el ridícul, perquè com que les cadenes de valor de les BPH són internacionals, uns components bàsics necessaris per produir la vacuna de Pfizer a Bèlgica venen d’empreses situades al Regne Unit.

Com varen dir fa pocs dies al Parlament Europeu Manon Aubry, copresidenta del Grup de l’Esquerra al Parlament Europeu, i també Antoni Comín, el gran problema de la vacunació a Europa, i també als països del continent africà, per exemple, són les patents privades de les BPH, a les quals donen suport els tres grans grups parlamentaris del Parlament Europeu (conservadors, socialdemòcrates i liberals) i els seus partits als diferents països. Si s’eliminessin, encara que només fos mentre duri la pandèmia, aquestes patents privades, un gran nombre d’empreses/factories farmacèutiques, que ara no poden fer-ho, tot i tenir-ne la capacitat, podrien fabricar un nombre suficient de vacunes per a Europa, i per a la resta del món, de forma ràpida. I més tenint en compte que moltes d’aquestes vacunes s’han desenvolupat en una part molt important amb fons públics, però les patents i els beneficis acaben essent per a les BPH privades. Com sempre en el capitalisme (neoliberal), socialització de les pèrdues i privatització dels beneficis. Perquè no ho oblidem, davant d’una pandèmia mundial, i amb el grau de mobilitat d’avui, no n’hi ha prou amb vacunar la gent del nostre país i els nostres veïns, per tenir una certa immunitat cal vacunar a la gent de tot el món.