Que l’acord entre ERC i CUP-G és fluix, és evident. Que va posar neguitosa a la dreta catalana i a l’esquerra espanyola alhora, és constatable. Que cal pactar obligatòriament una estratègia i uns punts programàtics en clau social i nacional, és imprescindible i urgent. Ara la pilota de la unitat està a la teulada de JxCat, és moment de que decideixin si només la reclamen o també la practiquen. El país ha de fer front a les emergències sanitària, econòmica, democràtica, climàtica, habitacional, i
lingüística -i en podríem afegir més a la llarga llista-, i comença a ser urgent tenir un Govern que s’arromangui tot pensant més en el país que en les seves quotes de poder partidista. Bé faríem doncs de deixar de jugar a la política amb els amics i els retrets eterns i començar a actuar amb el sentit de país que la gent mereix.
Queden dos mesos per millorar substancialment aquest acord que no agrada a ningú, que decep a massa i que es creuen ben pocs. No caldria però, eternitzar-ho ni abocar el país a unes noves eleccions, que la primavera ja està aquí i la ciutadania ja no pot més de restriccions, dificultats a final de mes i giragonses discursives vàries dels de sempre. Toc de queda i confinament dels partits fins
que siguin capaços de posar-se d’acord i escriure, ràpidament i negre sobre blanc, el full de ruta pels propers anys. I és que la unitat cal teixir-la bidireccionalment i a foc lent per practicar-la. La unitat va de confiances, complicitats i generositat, no val reclamar-la sense més i especialment només quan cal investir presidents convergents. La unitat també són polítiques socials, d’esquerres i valentes, per a la majoria.
Per aconseguir-ho cal entendre primer que el resultat de les urnes del 14 de febrer és el d’una majoria independentista que vira a l’esquerra en clau social i ho fa cap a un nou embat democràtic en clau nacional. És a dir, no es poden imposar polítiques liberals, no es poden seguir defensant les privatitzacions ni els interessos del capital, cal fer front a la crisi climàtica amb mesures contundents,
cal acabar amb el problema d’habitatge que tenim i el mode d’execució dels desnonaments actuals i posar fi a la deriva repressiva del nostre model policial. Però també cal entendre que l’estratègia de la taula de diàleg no és la majoritària entre els independentistes i que cal bastir i consolidar estructures republicanes i una estratègia conjunta de mobilització per a dur a terme un nou embat d’autodeterminació i, aquest cop sí, tenir-ho tot pensat i preparat per tal de sostenir-lo.
Per fer tot això no n’hi ha prou amb dir que efectivament es farà, escrivint-ho en un paper sense més, massa precedents d’acords que no es compleixen tenim a la memòria. Per fer tot això calen mecanismes de control efectius de les polítiques acordades. El millor entre els possibles, perquè ets tu mateix qui duu a terme allò acordat, és justament l’entrada a Govern, de tots tres partits independentistes, CUP-G inclosa. Cal també que l’independentisme recuperi espais conjunts per reconstruir confiances i abandonar retrets, per seguir avançant i començar aquest nou cicle, per guanyar. Alguns ja hi són, com el Consell per la República o l’Assemblea de càrrecs electes, només es tracta de millorar-los, creure-se’ls i implicar-s’hi.
La pinça al nas amb l’acord la motiva, entre altres, l’excessiva màniga ampla amb una taula de diàleg que ha nascut morta. El govern de l’Estat ja ha dit que no hi parlarà mai ni d’autodeterminació ni d’amnistia, que és justament d’allò que cal parlar-hi. Per a què necessitem doncs dos anys de marge? Si els polítics no ho expliquen millor a la ciutadania, difícilment ho entendrem. Esquerra ha
guanyat les eleccions i ha de presidir el Govern i fer-ho de forma immediata, ara bé, en clau social ha d’apropar-se més a la CUP-G i en clau nacional ha de replantejar, revisar i calendaritzar la seva estratègia de diàleg amb una paret, perquè no és la majoritària dins l’independentisme.
L’acord entre els independentistes només arribarà amb el mètode del replà: cal baixar un pis per trobar-se amb el veí que en puja també un. I és que l’acord, com la unitat, són renuncies programàtiques i redimensionaments estratègics per a tothom. És assumir contradiccions. Aquest cop no podreu parlar dels bastons a les rodes de la CUP-G, aquest cop i davant les emergències que té el
país, qui no hauria de trencar la unitat i la veu de les urnes és JxCat.