La base dels nous estats és la nació cultural, esperonada pel moviment romàntic. Vegem com s'arriba a eixe mapa d'Europa nou:
-Una primera categoria són les grans unitats nòrdiques. Podem dir que les noves sobiranies, Noruega i Islàndia, queden definides per acord de les parts sense major problema, referèndums inclosos. A més, Groenlàndia i les Illes Feröe han arribat a un grau d'autogovern que ja el voldríem per a la nostra terra.
-El segon grup, el més nombrós i que respon a una realitat molt clara, la debilitat dels imperis d'Àustria-Hongria, Rússia i l'Imperi Otomà, als quals podem afegir els Països Baixos del 1815. Els conflictes interns, l'ajut exterior i la desfeta militar en la Gran Guerra fan possible el naixement i/o la reunificació nacional dels països bàltics, Finlàndia, Geòrgia, Azerbaitjan, Armènia, Ucraïna, Bielorússia, Polònia, Romania, Bulgària, Albània, Sèrbia, Txèquia, Bèlgica, Luxemburg i Grècia. Fixem l'origen de la nova dinàmica en el 1830, any del reconeixement a escala europea de Grècia, pel protocol de Londres.
També podem incloure en esta relació els dos estats fallits iniciats al final del gran conflicte europeu ara fa un segle: Iugoslàvia i Txecoslovàquia. Eslovàquia, Eslovènia, Croàcia, Macedònia, Bòsnia-Herzegovina, Montenegro i Kosovo tanquen de moment la relació, en una època prou recent.
-Haurem de donar una explicació al cas de la independència d'Irlanda. És sabut que els britànics són un món a banda i no es pot donar compte del que allà passa seguint models exteriors.
La motivació nacional existeix, però no podem parlar ni de debilitat del govern anglès ni d'un ajut destacable ni institucional des de l'exterior. Pense que l'opinió pública anglesa va ser determinant en desaprovar els mitjans salvatges de què es valia l'executiu anglès per combatre els patriotes irlandesos. Al final, el pragmatisme va possibilitar que Irlanda s'autogovernara i quedara pendent la qüestió de l'Ulster.
Afegim Malta i Xipre per pura lògica.
No podem oblidar que el moviment romàntic que va sacsejar els esperits des de final del segle XVIII també va portar a la unificació alemanya i italiana, seguint pautes semblants al model general. No passa igual a Suïssa, on tot i la unificació federal, els cantons mantenen un alt grau de sobirania. La constitució d'una societat d'ajuda mútua en podria ser una bona comparació de per on va anar la cosa.
Si comptabilitzem Itàlia, Alemanya i Suïssa com a tres formacions polítiques des de fa dos segles, i en potència ho eren, el resultat de tot plegat és que des d'aleshores s'han triplicat les unitats polítiques a Europa, en passar de 15 a 45 el nombre d'estats, excloent naturalment els estats de dimensions com Andorra i Mònaco.
Només queden Espanya, França i Itàlia per reconèixer noves sobiranies al seu si.
Si hem repassat la història europea es per a traure alguna conclusió per als nostres dies. Es necessita per una part una presa de consciència com a valencians, perquè si tenim l'ànima venuda o el que és el mateix, si seguim alienats, no tindrem ganes d'intentar res en el sentit d'estar a l'altura de l'evolució política europea. En segon lloc farà falta una debilitat o, diguem-ne, una fallida del poder tutorial. L'altra possibilitat és el canvi en l'opinió pública espanyola, cosa poc probable hui en dia per allò del «a por ellos!», però que no s'ha de descartar.
Per tant, a treballar per a aconseguir estar més convençuts que podem autogovernar-nos, que ho podem fer millor per nosaltres mateixos, que no necessitem tuteles. Les grans unitats d'altres temps no es poden administrar tan bé com països de les dimensions de Finlàndia, Holanda o Dinamarca. Els avantatges de ser grans els trobarem a les grans estructures supranacionals de l'estil de la Unió Europea, això sí, quan superen una etapa de rodatge com l'actual.
