En resum, d’aquestes noves i forçades eleccions autonòmiques del Principat de Catalunya podem concloure que l’esquerra independentista no n’ha sortit malparada i sí amb una capacitat de maniobra política incrementada. L’acord CUP-Guanyem ha dibuixat un escenari amb guanys i sensacions de més obertura i renovació per al seu programa de ruptura democràtica, programa que suma en el tant per cent que traspassa el 50 % dels vots cap a l`independentisme, sense fer les trampes a què ens té acostumats el trio Sànchez-Iceta-Illa. Tan desesperats han quedat el tal trio que es passen les hores fent tripijocs, i jocs de mans per sortir a les notícies, més monàrquics que mai, més devots del 23 F i les seves conseqüències que mai, més amics dels amos de l’Íbex 35 que mai; es diu que, si hagués triomfat el cop d’Estat i el Borbó no ens hagués salvat, ara tindríem presos i exiliats polítics, una pila immensa d’acusats, incriminats, multats, inhabilitats i fent cua als tribunals, s’hauria aplicat el text de la Constitució que anul·lava la carcassa autonòmica (article 155) i estaríem tots sotmesos a estrictes lleis de seguretat ciutadana o fins i tot lleis mordassa, i patiríem un malestar de la gent molt agut amb rebomboris, bullangues, avalots, motins i revoltes vàries degut a la pujada del feixisme postfranquista i la desocupació enorme de la gent treballadora. Però el Borbó, cap suprem dels exèrcits, ens va salvar, i va salvar l’honor de la monarquia.
o no?
Al meu parer aquests resultats positius –que es reflecteixen en una presència de la CUP-Guanyem en les quatre demarcacions i un augment de més del doble de diputades i diputats al Parlament autonòmic- ens donen una capacitat de maniobra que s’ha d’aprofitar. Hem d’aprofitar també els resultats de l’empat tècnic de psoe-Erc-JxC, i que els comuns apareixen afeblits, que la suma de les dretes de tota mena els dóna capacitat de destorbar i d’esgarriacries però al mateix temps una gran capacitat de fer entrar en contradiccions les dues forces del bloc constitucional –psoe i podemos que es presenten com “d’esquerres”. Aquest panorama afavoreix la Unitat Popular , que si es decideix a negociar compromisos concrets que figuren al seu programa (pla seriós de rescat social, acords d’avenços cap a l’autodeterminació acords en la transformació del model econòmic cap a la col·lectivització i cooperativització o nacionalització, aturar la repressió, protegir l’ús de la llengua nacional, aturar el model patriarcal i afavorir el poder de les dones, treballar per la república fora de la Constitució espanyola...) afavorirà el pes relatiu de l’independentisme d’esquerres i incrementarà les contradiccions amb els altres actors ja sigui ERC ja sigui JxC, i secundàriament els propis Podemites.
És evident que les lluites i les corresponents contradiccions al si de la societat s’han de portar des de fora, és a dir des del carrer i des del moviments socials, els sindicats i les agrupacions de ciutadans i de professionals i des dins de les institucions és a dir, en aquest cas concret des dels Parlaments Autonòmics i els governs dels Països Catalans:
Ara, indubtablement de les eleccions del febrer n’ha de sortir un Govern, perquè una repetició d’eleccions és totalment desaconsellable.
La fórmula que compleix el que han reclamat majoritàriament els votants a través del vot als diferents grups independentistes és la d’un govern que desplegui un programa que s’encamini cap a una república sobirana i popular amb el suport explícit de CUP-G, ERC i JxCat. Si els Comuns s’entesten a fer de crossa del Psc de Sànchez-Illa i s’estimen més fer-ne de sucursal submisa i avançar en el seu paper de barrar el pas al sobiranisme com així ha triat el tàndem Colau/Collboni a l’ajuntament de la capital, el seu camí serà cap al no res perquè les crosses tenen poc recorregut en l’actual escenari d’un independentisme resistent i amb una pota fora de la Constitució i de l’Estat, i aniran afeblint-se en un mar de contradiccions que els acosta inexorablement al tuf borbònic del 155 i a la política de repressió.
La CUP-G ha de tenir una iniciativa més potent tant des de fora com des de dins perquè no tindria sentit que contemplés un moment polític de canvi d’hegemonies amb un 52% de majoria independentista i uns programes de construcció d’estructures republicanes i un futur referèndum per al 2025 (final de la legislatura), més un pla de rescat social importantíssim, quedant-se fora de les possibilitats d’incidència que ens reclamen els nostres votants.
La CUP-G també ha de tenir una iniciativa més potent per conduir el cicle de ràbia i de protestes que la situació social d’empobriment i de repressió fa preveure:no és casualitat que en el nostre vocabulari històric de malestar social hi hagi tantes paraules que indiquen avalot, bullangues, aldarulls, rebomboris, revolta, alçament popular, tumult, agitació... Per alguna cosa serà...