Els discursos d’odi s’han normalitzat amb la presència de l’extrema dreta a les institucions i els mitjans i les xarxes socials com a espais de poder, especialment d’ençà que va començar la pandèmia. Discursos que apunten als sectors més desafavorits com els culpables de la desesperació i manca d’expectatives de bona part de la societat, criminalitzant les persones migrants que fugen de la guerra i la pobresa; discursos que menyspreen el feminisme i les feministes, o la defensa dels drets lingüístics de les minories o fins i tot l’autogovern de les Comunitats Autònomes. Cal recordar que en el cas de Mallorca fins i tot s’ha censurat la presència de mitjans en català a determinades convocatòries de premsa. Aquí i arreu, aquests discursos es barregen, a més, amb teories conspiranoiques i negacionisme de les evidències científiques, des de la globalitat de la Terra a les vacunes.
I mentre, l’empobriment de la població continua, perquè tot i els esforços de les administracions per posar recursos econòmics i ajudes sobre la taula, segueixen primant els interessos de mercat sobre les necessitats socials, com s’ha vist amb el paper de les grans farmacèutiques amb les vacunes, que té com a resultat grans desigualtats entre països en la seva distribució, especialment als països empobrits. La pandèmia ha fet evident que cal reforçar els serveis públics com a garantia tant de salut com de cohesió social, però les resistències a regular determinades qüestions s’imposen. Ho hem vist també amb l’increment dels desnonaments de famílies de les seves llars per part de les entitats bancàries -amb uns preus de l’habitatge que en el cas de les Illes Balears es mantenen a preus inassumibles- i la negativa a regular el mercat de lloguer a nivell estatal, o amb l’augment de casos de violència de gènere. Mentre, l’extrema dreta va imposant el seu discurs de demagògia i propaganda: que el problema són els okupes, o que les polítiques d’igualtat són prescindibles en aquest context, per exemple. La criminalització del 8 de març i del feminisme n’és un clar exemple, d’això.
No entenem com -sense haver de caure en la propaganda- les mateixes institucions que han desplegat mesures que han permès pal·liar la situació (ERTOs i subsidis a personal fixo-discontinu, treballadors/res autònoms, mesures de salut laboral, ajudes a empreses de tota mena, i ajudes socials d’emergència desplegades a tots els nivells) no les posin en valor davant la demagògia i la utilització política per part de les dretes de qualsevol aspecte lligat a la gestió de la pandèmia i les seves conseqüències -una altra qüestió, per cert, que també ens diferencia d’altres països europeus on les diferents forces polítiques s’han unit davant aquesta crisi-. Que la política no serveixi per alimentar el perillós discurs de la negació de la política, perquè la política és una de les principals eines que tenim els ciutadans i ciutadanes per participar i transformar la realitat, ja sigui des del compromís cívic i els moviments socials o des de les institucions.
Els discursos fàcils oferits per l’extrema dreta, tan demagògics com inefectius davant una situació tan complexa com la que vivim, van permeant no obstant entre la població, entre altres coses perquè tot i les polítiques desplegades, no es percep que es posin sobre la taula alternatives que permetin a la població visualitzar un horitzó de sortida. Però si hi ha algunes certeses dins tanta incertitud i desesperació generada per la pandèmia, és que si els moviments socials no recuperam l’acció als carrers, correm el risc de repetir errors històrics dels quals ja hauríem d’haver après, de banalitzar el mal com deia Hannah Arendt i, i que sigui massa tard.
Per tot això, des de la Plataforma per la Democràcia defensem:
1. que aquesta crisi no es pot saldar com l’anterior, amb un gran empobriment de bona part de la població. Les diferents administracions han de treballar no sols per posar ajudes sobre la taula, sinó per canviar les regles del joc: cal un paper molt més actiu del sector públic davant la lògica capitalista de l’especulació i el guany econòmic, perquè tot es posi al servei del benestar col·lectiu. Això val per al reforçament dels serveis públics, però també per a les polítiques de tot tipus que requereixen reglamentacions i polítiques clares, com és l’accés a l’habitatge.
2. que en el cas de les Illes Balears, ens enfrontam a una nova temporada turística plena d’incerteses per a centenars de milers de treballadors, treballadores i empreses, per això exigim que tant des de les institucions com des dels agents socials i econòmics s’aposti sense dilació per un model econòmic més equilibrat, que no depengui tant de factors externs, ni generi tantes desigualtats i precarietat.
3. que s’ha de frenar la normalització del discurs de l’extrema dreta que genera odi i polarització social, i això afecta tant pel que fa als partits -recordem que molts d’ells varen subscriure el manifest que presentàrem just abans de les anteriors eleccions generals amb el qual es comprometeren a fer-hi un cordó sanitari- com als mitjans de comunicació, que no poden servir d’altaveu a idees i propostes que van contra els drets humans i la convivència social.
4. que les persones i el respecte als drets fonamentals han de ser el centre de les polítiques que ens permetin sortir d’aquesta crisi per damunt de qualsevol altra consideració.
Palma, març de 2021
Adhesions: >> illessenseodi@gmail.com