Hi ha un text de T. S. Elliot en què l’escriptor proposa la idea del “provincianisme temporal”. Elliot, amb aquella cura amb què feia totes les coses, adapta així al marc del temps la definició més comuna de “provincianisme”, que sol referir-se, diguem-ne, a les fronteres terrestres –Quico Mira s’hi ha referit alguna volta. Si el provincianisme tradicional era pensar-se que tot allò que passava en el teu pam de terreny era el melic del món, el “provincianisme temporal” és pretendre que el melic del món és tot allò que et passa ara mateix a tu, en aquest minut precís, ignorant i deixant completament fora tot allò que ha passat abans o passarà després. Sense entendre aquesta idea, crec que no és fàcil de capir tot això que envolta la formació del govern a Catalunya ni la política catalana en general.

Sempre m’ha desorientat el canvi sobtat que van fer alguns d’avui per demà, hores després de la proclamació de la independència i l’entrada en vigor del 155. I, tot provant d’entendre com pot passar una cosa així, només la teoria d’Elliot m’ha donat alguna pista, alguna idea per a racionalitzar els fets i mirar d’explicar-los. Jo –ep!, com tanta altra gent– no m’he mogut, sóc on era. No sols on era l’octubre del 2017 sinó on era el 2006, on era el 1992, on era el 1979. On era, en definitiva, des que tinc memòria política. No tinc necessitat, per tant, de seccionar el temps, de compartimentar-lo. No em cal separar allò que era i que feia i que deia d’això que sóc i que faig i que dic.

Per contra, tot això que anomene “independentisme reformista” (i que disgusta i irrita uns quants contertulians) té el problema que no s’entén racionalment –perquè no es pot entendre– com es passa de dir que amb 68 diputats proclamaràs la independència a dir que amb 74 diputats i el 52% dels vots no n’hi ha prou. De manera que per a fer passar el clau per la cabota no hi ha cap més remei que inventar unes acrobàcies intel·lectuals espectaculars que se sostenen solament a còpia de molta voluntat, o molta pressió, i així i tot esperant que la gent es torne amnèsica i no furgue en les contradiccions i en els, diguem-ne, paranys.

Especialment en el parany principal, que consisteix a desviar la culpa de qui realment la té. Feu atenció en l’argument que diu que no som prou gent. L’argument emmascara el debat en una coordenada falsa –car és evident que per a Espanya no serem mai prou gent. Però sobretot pretén fer-nos ignorar la clau del conflicte català i, per tant, la clau de la solució. Perquè si avui la república no és una realitat no és perquè no fóssem prou gent l’octubre del 2017, quan ells mateixos deien que sí que érem prou gent i s’irritaven si algú ho negava, sinó per la violència exercida per Espanya. I tot es redueix a això i qualsevol explicació política que ho passe per alt és fer-se trampes al solitari o intentar la jugada del “provincianisme temporal”. La clau ja no és ni serà mai quants som nosaltres i si, en conseqüència, la via és o ha de ser més ampla o no tant. La clau és la violència espanyola. Com es contraresta. Com es derrota.

Per no voler encarar-ho obertament ens trobem que la política autonòmica catalana ha esdevingut un gran castell d’arena, molt difícil d’entendre, cansat de seguir i decebedor –una situació, doncs, completament allunyada d’aquells vibrants dies de setembre i octubre del 2017. Perquè seria lògic i legítim de defensar obertament que, en vista de la violència que està disposada a fer servir Espanya, l’objectiu de la independència no és desitjable, pel preu que té. O seria lògic i legítim de dir, ras i curt, que en vista de la violència que està disposada a fer servir Espanya l’objectiu de la independència és possible, però no ho és des del marc autonòmic, que en tot cas només ha de servir per a la poca cosa que pot servir. Però no té trellat inventar-se a hores d’ara conceptes grandiloqüents, o prometre avanços decisius o dramatitzar la importància de formar govern immediatament sense encarar alhora el fet central, que és com es derrota, o com es contraresta, la violència. Com s’hi planta cara, si més no. I per aquesta raó els polítics autonòmics –fins i tot la CUP, ja!– ara posen els avenços nacionals allà al final del text i a dos anys vista, cosa que desorienta i frustra uns votants que, en canvi, sí que senten la república com un fet immediat, de la manera que explicava Schmitt.

No m’agradaria, de tota manera, que tot això que dic s’interpretàs en termes morals, com molts alegres usuaris de Twitter acostumen a fer. No en tinc cap intenció i ja vaig aprendre fa temps la diferència entre la política de les conviccions i la política de la responsabilitat. I ja ho sé, que totes dues poden ser vàlides. Però a mi no m’agraden les trampes i que es vulga fer passar bou per bèstia grossa. Perquè em sembla intel·lectualment poc edificant, perquè crec que la gent que es va jugar la pell el Primer d’Octubre i després no es mereix l’espectacle, però sobretot, sobretot, perquè constate que ara la independència es juga en un terreny diferent, que és fàcil d’entendre si no fas provincianisme temporal i si no escapces el debat als límits exactes que et convenen i desfàs, així, tota la lògica d’aquest moviment que ja fa una dècada que dura.

La independència ara es juga, i exactament a conseqüència de tot allò que va desencadenar el Primer d’Octubre, en un terreny en què l’autonomia ja és tan sols una peça auxiliar i en què la gesticulació no serveix de res. Es juga en un camp rigorós, fet de poder real, on Espanya es complica cada dia més la vida, tancant-se més i més en el seu nacionalisme autoritari –l’entrevista de La Vanguardia a Manuel Castells, sempre interessant, és rara perquè té un títol que després no apareix en les respostes, però alerta sobre això mateix: “Si aquest govern col·lapsés, que no ho farà, Espanya es desintegraria.” Alça, sí que és ben a prop això, si resulta que la supervivència de la nació espanyola depèn únicament d’un canvi de govern… Es juga, amb èxit, en un sistema judicial europeu que no vol sinó consistència i rigor, fets i no paraules, gent que en sàpiga i no gent que aparente que en sap. I en un carrer, on molta gent ja ha perdut el respecte reverencial al poder, començant pel respecte a la policia, i entrenant-se així per a reclamar la causa justa que arribarà. Vist tot això, no em sembla estrany que a alguns, crec que no tan sols a mi, se’ns faça tan poc atractiu tot això que passa aquests dies al parlament, tanta i tanta impostació.

PS. I tot això no vol dir que ja no hi haja coses interessants que poden passar en la política autonòmica. I tant si n’hi ha, encara que ja no siguen decisives. Va ser molt interessant, per exemple, de veure com la nova mesa independentista trencava la dinàmica de l’anterior i permetia de votar a Lluís Puig. I és clar que ho és que el Consell de la República siga al mig del debat, perquè és on ha de ser, tenint en compte on es juga ara la independència. I és interessant de veure que es pot reaccionar bé, com va fer Pere Aragonès i van fer els diputats dels tres grups independentistes, a la presència de Vox a l’hemicicle. Però de decisiu, si els diputats no van al fons de l’afer, encara que ja no siguen imprescindibles, res que facen no ho serà pas.

PS2. Avui l’article de Joan Ramon Resina i el meu es complementen perfectament. Sobre la violència i Espanya. Llegiu-lo: “En quin món viuen?“