Les manifestacions dels últims dies han reobert el debat sobre el model policial. No és un debat propi tan sols dels Països Catalans. Als EUA, aviat farà un any, l’assassinat de George Floyd a mans de la policia va recordar el problema estructural del racisme institucional, en particular dins els cossos de seguretat. I més enllà encara, va donar pas a l’eslògan “Defund the police”, que agrupa les reflexions sobre la necessitat de revertir la tendència a incrementar els efectius policials. En un món de desigualtats creixents, el conflicte social no desapareixerà, i la qüestió clau és quina mena de resposta s’hi dona. Però si continuem parlant dels EUA, la tendència és angoixant: els seus cossos policials estan fortament armats, i és habitual que adquireixin material de l’exèrcit de segona mà, quan els militars se’l treuen de sobre. I en plena consonància amb aquesta lògica repressiva, són el país del món amb més població empresonada: 655 persones per cada 100.000 habitants.
El populisme punitiu és el discurs que posa èmfasi en la mà dura per resoldre els conflictes. Més càstigs i més durs. Més policia i més presó. Als seus defensors no els cal demostrar amb gaire xifres la seva poca o nul·la efectivitat. Simplement, és un discurs que connecta amb la por i altres emocions, que influeixen en la política tant com les idees.
Per contra, els discursos sobre els canvis de model policial o penal són assenyalats com a utòpics. No tan sols per polítics ubicats a la dreta. Fem un repàs del Departament d’Interior de Catalunya dels últims anys. Quan van assassinar Josep Maria Isanta a Berga el 2005, una de les explicacions que va donar Montserrat Tura (PSC) va ser la següent: “No sé si és normal que en una ciutat de 16.000 habitants hi hagi 7 casals llibertaris, 4 d’anarquistes i 3 d’independentistes radicals”. El focus, doncs, en la dissidència política com a font de conflictes. Joan Saura (ICV) va ser l’únic conseller que va introduir un canvi important: les càmeres a les comissaries (2007). Per contra, també se’l recorda per les dures càrregues policials contra les mobilitzacions estudiantils contra el Pla Bolonya (2009), que van merèixer la crítica de diferents entitats i partits. També per part de CiU, tot i que quan ells van agafar el Govern, van posar el conseller que ha deixat més mostres de populisme punitiu: “fins allà on permet la llei… i una mica més” (maig del 2011) i “ja no val dir: jo passava per aquí” (març 2012) són dues de les sentències significatives, unides a la seva imatge amb el bat de beisbol, acceptant el personatge que li havia creat el Polònia. Felip Puig va ser també el promotor d’un web de delació que va generar una enorme polèmica sobre la vulneració de drets fonamentals, però que li va servir per identificar 22 persones que havien participat, presumptament, en els aldarulls d’una vaga general.
Els consellers que han vingut després han estat fonamentalment continuistes. Les úniques reformes importants que s’han produït en aquests anys han estat les càmeres a comissaries, que ja hem esmentat, i la prohibició de les bales de goma per part del Parlament (desembre de 2013).
Fer un canvi de model policial implica, en primer lloc, sortir d’aquest marc mental del populisme punitiu. I, en segon lloc, assumir l’enfrontament amb el corporativisme policial, articulat amb els sindicats i les associacions majoritaris, que són la principal resistència al canvi. Tothom que ha volgut reformar els cossos policials ha topat amb aquest poder. N’hi ha que ho intenten i aguanten un temps, però després es tornen enrere. En el cas de la Guàrdia Urbana de Barcelona, el 2015 els comuns van encarregar a Amadeu Recasens la transformació del model policial, però quatre anys després va ser la primera víctima del nou tinent d’alcalde responsable de seguretat, Albert Batlle. I d’aquesta manera, un dels compromisos inicials de Colau, com era eliminar la unitat antiavalots (com es va fer a Sabadell i a Badalona, per exemple) no es produirà.
En el cas dels Mossos, la dificultat també és evident. El corporativisme hi és molt viu. Es demostra amb fets com les condecoracions o les acusacions en els judicis. En l’última legislatura, per exemple, el Departament ha estat encapçalat per Junts. Tot i així, després de les protestes contra la sentència del Suprem (amb molts casos d’abusos, com va recollir detalladament l’Observatori del Sistema Penal i dels Drets Humans), en lloc de la gran auditoria promesa, s’han condecorat centenars d’agents. I la Generalitat es manté com a acusació en judicis contra manifestants, demanant penes de presó.
Qui posarà el cascavell als Mossos? Alguns no volen, altres no poden, altres no s’atreveixen. Però el corporativisme no pot bloquejar la necessària reflexió i reforma a fons.