Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
La construcció de la realitat
Josep Cónsola, membre de la Universitat Comunista dels Països Catalans (UCPC) Josep Cónsola, membre de la Universitat Comunista dels Països Catalans (UCPC)

Davant la realitat es poden adoptar diverses actituds, a saber:                 
1) ignorar-la, evadir-se d'ella. 2) reproduir-la. 3) descobrir el seu altre costat: la veritat.
Alfonso Sastre. Manifiesto contra el pensamiento débil.


Quan vaig aprendre les respostes, em van canviar totes les preguntes
Mario Benedetti.

Veritable depèn de la creació mental de l'home anomenada lògica, no obstant això real es refereix al que un creu que és real malgrat qualsevol lògica que s'usi o del que es raoni, o sense saber com funciona aquest alguna cosa. En l'instant que veiem, o ens fan veure, creiem que és real sense encara qüestionar-nos si és veritable o fals.

René Descartes va encunyar la frase Cogito ergo sum ("penso, per tant sóc") però davant el daltabaix mundial orquestrat arran de la propaganda pandèmica podríem establir una altra frase: Ego sum, set non cogito ("sóc, però no penso") a la vista de la credibilitat donada al discurs oficial per una important part de la població.

És real que milers de persones ancianes i amb patologies prèvies han mort durant el segon trimestre de 2020? Podem dir que sí. És veritat que aquests milers de persones han mort a causa d'una síndrome catalogada com SARS-Cov2? Podem dir que no.

És real que un pànic desorbitat s'ha desencadenat entre la població? Podem dir que sí. Aquest pànic és resultat de la veritat? Podem dir que no.

Però, com en la metàfora escrita per Robert Havemann: "Quan vull aconseguir encertar un blanc, tinc un procediment molt senzill per a augmentar la possibilitat de tocar-lo, a saber: el procediment d'engrandir el blanc, i si declaro que tot el que m'envolta és blanc, tindré la miserable satisfacció de no errar-ho mai" (1)

El catedràtic de Sociologia de la Universitat d'Oviedo José M. García Blanco en el seu interessant article La construcció de la realitat i la realitat de la seva construcció (2) ens apunta que: "Cada matí, en connectar el nostre aparell de ràdio, la televisió o en llegir el nostre diari habitual, ens posem al corrent de què passa en el món. Tots aquests mitjans estan reproduint incessantment la xarxa de notícies que configura la nostra imatge de la realitat. Són ells, seguint la seva pròpia lògica operativa, i no algun tipus de saviesa o erudició, els qui proporcionen avui a la societat la seva pròpia imatge i la del món en la qual ella es produeix i reprodueix com a sistema de comunicació... El producte d'aquest funcionament recursiu dels mass media és la constitució de l'única cosa que avui pot denominar-se amb fonament empíric suficient Opinió Pública, a saber: una immensa redundància informativa, que fa innecessari preguntar-se el que cada concret individu sap i pensa."

A partir d'aquí el coneixement que posseïm de la realitat és limitat i ens acostumem a veure la "realitat", a partir dels missatges subjectius que arriben al nostre coneixement sobre aquesta realitat. La construcció d'aquests coneixements tenen, entre altres, els objectius de crear "confiança" cap a les estructures de poder que són en definitiva les que dissenyen el discurs per a fer possible que un determinat objecte o objectiu existeixi, compleixi unes certes funcions i estableixi el que és positiu o negatiu, bo o dolent.

Bertrant Russell deia que per a arribar a establir una llei científica són necessàries tres etapes: la primera consisteix a observar els fets significatius; la segona, assegurar la hipòtesi que, si són veritables, expliquin aquells fets; la tercera, a deduir d'aquestes hipòtesis conseqüències que puguin ser posades a prova per a l'observació. Significa que el procés de la seva formulació ha de ser justificat i explicat pas a pas, per d'aquesta manera construir i formular hipòtesi que siguin contrastables.

En lloc d'això hem sofert, estem sofrint i de no haver-hi una resposta contundent, continuarem sofrint no una intoxicació per un virus, sinó una "infoxicació mediàtica" resultat de la construcció de la realitat, allunyada del que hauria de ser una cerca de la veritat. No hi ha ciència en les versions mediàtiques hegemòniques, sinó percepcions, especulacions, opinions, i espectacles visuals muntats a imatge i semblança d'una gran farsa teatral.

El Dr. Carlos Alberto Díaz. Professor Titular de la Universidad ISALUD de Buenos Aires, (3) és contundent: "Les burocràcies professionals es van generar per a contenir i reproduir els coneixements generats en les mateixes organitzacions. En els racons de tota l'administració existeixen alguns reductes, que quan furgues trobes intel·ligències i opinions que mai van ser escoltades. No és la salut un tema d'agenda. Sí que ho són números de contagiats, de morts o de vacunes".

Ens trobem davant la necessitat d'analitzar la societat i els fenòmens socials que estem vivint amb els estats de setge, emergència, alarma, etc., i els consegüents arrestos domiciliaris, sancions, repressions..., a partir d'un coneixement que no es recolzi en un determinisme i un reduccionisme del coneixement, en el sentit que un coneixement del tot exerceixi de punt de partida per a un coneixement de les parts que el componen. Edgar Morin suggereix la "necessitat de recompondre el tot" (4), és a dir, qüestionar la racionalitat abstracta i unidimensional hegemònica. En multitud d'ocasions la nostra realitat no és una altra que la nostra idea de la realitat encunyada per una educació basada en l'acceptació d'un conformisme cognitiu en el qual es normalitza l'eliminació del que pugui discutir-se o contraposar-se al discurs hegemònic.

Giulio Girardi un referent de la Teologia de l'Alliberament, membre del Tribunal Russell II sobre Llatinoamèrica des de 1974 i fins a la seva mort en 2012 membre del Tribunal dels Pobles, des de la seva perspectiva del coneixement com a instrument de transformació social, denúncia la falsa neutralitat de la ciència i del coneixement, ja que tot subjecte en el moment de l'observació forma part d'una sèrie de condicionants internalitzats: "No hi ha interès teòric que estigui desvinculat d'interessos pràctics, l'ocultació d'interessos que no volen confessar-se". (5)

Respecte de l'ocultació d'aquests interessos a què fa referència Girardi, en un intent de buscar una possible explicació, Màximo Sandín es pregunta que "tal vegada és que no es pot esperar que algú comprengui alguna cosa quan el seu sou depèn del fet que no ho comprengui" (6)


COM ES CONSTRUEIX EL "REAL"?

María-Celina Ramos-Álvarez, ens acosta una reflexió sobre el paper dels mitjans de comunicació amb les següents paraules: "... En la mesura que els mitjans em mostren les seves construccions de significat com un ésser natural de les coses, tendeixo a pensar que les coses són així, com ells les presenten i per tant els concedeixo un estatut ontològic independent, ja que jo no tinc cap opció a actuar en un altre sentit que l'assignat al meu estatus de rol creat, la qual cosa m'impedeix exercir la dialèctica entre el que faig i el que penso... Els mitjans de comunicació seleccionen aspectes del món que d'aquesta manera apareix filtrat davant els meus sentits. El coneixement que em proporcionen no solament posa en joc les meves capacitats cognoscitives sinó també emocionals... La meva realitat subjectiva en determinades situacions xoca frontalment amb aquella objectiva que els mitjans em presenten; sóc una persona adulta i posseeixo capacitat de crítica i discerniment. Però en situacions en les quals no puc exercir tals capacitats per no posseir les dades suficients per a això, o en situacions que els significats mediàtics  apareixen rellevants per a mi, la realitat que se'm presenta es constitueix en la meva realitat." (7)

Els mitjans periodístics actuen com a mediadors entre fabricació d'una recreació manipulada de la realitat i l'audiència. Els mitjans ens preparen, ens elaboren i ens presenten una realitat social determinada. Però Quins són els criteris per a formar aquesta realitat? En què es basa la interpretació periodística?

Avui sabem tant del virus i de la pandèmia i estem tan "infoxicats" que no sabem res, no hi ha diàleg ni debat científic amb evidència en mà, només hipòtesi, ocurrències, supòsits, opinions o percepcions. La justificació pandèmica avança, l'economia fa fallida i la gent viu amb por i incertesa. En síntesi, la veritat sobre la pandèmia de COVID–19 és la següent: "S'ha instrumentalitzat la malaltia de manera política i electoral; 2) Sabem molt i res alhora, no hi ha ciència, sinó percepcions, teories falses i especulació; 3) S'ha ignorat la història i els antecedents mèdics i epidemiològics. Aquesta és la gran veritat de la qual no dubtem". (8)

La realitat social es construeix per mitjà de declaracions, les que fan possible que un determinat objecte existeixi, compleixi unes certes funcions i disposi d'uns certs poders positius i negatius de manera convencional. “La força que s'assigna a aquests actes de parla permet que en el món sorgeixin entitats que, sense intervenir aquestes declaracions mediàtiques, no arribarien a existir”. (9)

En les XXII Jornades de Recerca i XI Trobada d'Investigadors en Psicologia del MERCOSUR organitzats per la Facultat de Psicologia de la Universitat de Buenos Aires, Romina Ailín Urios, elabora una anàlisi sobre la "criminologia mediàtica" que podem traslladar avui i aquí a la llum dels estereotips dissenyats per a establir el perfil de les persones perilloses en la voràgine pandèmica (reunions de més de sis persones, no portar morrió, posar el tela de judici la bondat de les vacunes, desoir els tocs de queda, trencar l'arrest domiciliari, etc.), les crides a la delació a partir de les "policies de balcó", la creació de “patrulles sanitàries" semblants a l'antiga guàrdia de Franco en temps de la dictadura per a perseguir i denunciar els que contravenen les lleis dictades per irracionals que siguin.

Podem dir que la "criminologia mediàtica" el que fa és crear una realitat -una entre moltes possibles- i presentar-la com "la" realitat, on apareixen enfrontades les "persones decents" amb el grup de "criminals" els quals són identificats per l'estereotip que permet sostenir aquesta distinció. Perquè aquesta diferenciació se sostingui en el temps i resulti creïble, no queda una altra opció més que "inflar" les característiques negatives de qui porta l'estereotip sobre la base del perillosisme i és allí on el concepte de perill s'uneix al de seguretat. “Com revertir els efectes en la subjectivitat de la població i, sobretot, d'uns certs sectors que han estat seleccionats pels mitjans de comunicació com els futurs criminalitzats? Si tenim en compte el que planteja Foucault de la complexa malla on un petit canvi en un extrem genera un moviment en tota la trama, podem pensar que per a generar una modificació que arribi fins a tots els extrems, es fa necessari que el canvi sigui prou fort perquè arribi a tota l'estructura. En cas contrari, la modificació no serà ni total ni duradora". (10)

                  Així doncs, com deia Gabriel Celaya en el seu poema La poesía es una arma cargada de futuro:

A la calle, que ya es hora
de pasearnos a cuerpo
y mostrar que, pues vivimos, anunciamos algo nuevo

Josep Cónsola
Febrer 2022

REFERÈNCIES

(1) Robert Havemann. Dialéctica sin dogma. Ariel. 1967. Pàg. 142)

(2) (https://repositorioinstitucional.ceu.es/bitstream/10637/6036/1/n_i_pp149_170.pdf)

(3) (https://saludbydiaz.com/2021/02/03/la-realidad-no-es-la-verdad-que-es-entonces-la-verdad/)

(4) (Edgar Morin. Los siete saberes para una educación del futuro.2000)

(5) (Fede cristiana e materialismo storico, Edizioni Borla, 1977. Pág.101).

(6) (Màxim Sandín. Trilogía del coronavirus. Cauac. 2020).

(7) (María-Celina Ramos-Álvarez. Los medios de comunicación, constructores de lo real. https://www.revistacomunicar.com/indice/articulo.php?numero=05-1995-20)

(8) (Óscar Picardo (https://www.disruptiva.mitjana/la-veritat-detras-del-covid-19/)

(9) (María S. Krause Muñoz i Rodrigo González Fernández. "La confianza en la construcción de la realidad social"; Revista de Filosofia Universidad Católica de Chile. Vol. 41 Núm. 1. 2016)

(10) https://www.aacademica.org/000-015/553.pdf

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2021 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid