Has marxat ara que la llibertat despunta quan comença l’alba i hi ha hagut una nit de quelcom semblant a una vaga general. Has marxat i has mort lliure. Ara que, com deies tu, la llibertat és un rei sortint en tren cap a l’exili.

Quatre de cada deu joves estan a l’atur i saben de comptes helvètics desbordats de diners robats. Pensions en perill i reserva buida. La ferum encara és viva, la dels cadàvers que desfilen pels passadissos d’un sistema sanitari desmantellat. Tot i això, l’alcalde de torn i el conseller de retorn insisteixen a brodar-nos la derrota a la pell perquè, és en aquesta derrota, que viuen sense contradicció i engreixen les seves possibilitats de mantenir els privilegis. I els trobadors han de callar per no fer enfadar els senyors.

Déu nostre senyor sap que estic en contra de les expressions de ràbia, més que res, perquè normalment són fruit de la indignació, del patiment, de la injustícia i m’agradaria poder viure en un context sense persones indignades, sense patiment i sense injustícies. Justícia i pau, que resumí l’amic Arcadi.

Per això no puc fer res més que condemnar la violència. La violència bruta i diària, aquesta que condemna el jovent a l’atur i la precarietat. La dels cadàvers dels avis i àvies de les residències del negoci, cossos que abandonen inerts les portes mercantilitzades del seu últim sospir, sense que cap càmera n’enregistri cap imatge. La dels camps que agonitzen i la dels negres que mouen la roda sense drets ni escrúpols. La del nen que mira per la finestra i sap que el pare dorm lluny a una cel·la injusta. La del mar que engoleix la carn de qui cerca el pa o la pau. La violència és aquella mare que abraçava els nens resistint rere una porta per no patir el fred de la gelada ni les urpes dels voltors rescatats amb la suor dels nostres pares.

Com podríem no condemnar la violència dels blaus de la dona violada? Del manifestant reprimit a cop de mall? Del llavi partit encara ensangonat de l’homosexual menystingut?

Quin fàstic la violència. La mirada perduda dels malalts que repeteixen les consignes dels seus amos i assenyalen les minories i les responsabilitzen dels seus mals. La retallada continua de drets guanyats amb sang. La mentida institucionalitzada que manté infinita la desesperança mentre immatricula immobles sense pupil·la que ho denunciï, ho freni, ho corregeixi per pietat i caritat.

Els ulls no es perden. Els ulls són buidats amb la bala que substitueix una pilota i, contra tot pronòstic, ens obre més les mires i ens fa veure, més clar que mai, que la violència és fastigosa i que això no és el paradís.