Fa uns anys, - singularment des del 2006-2010, quan es fa evident la desafecció creixent dels catalans del Principat envers el règim constitucional borbònic del 78,- que tots els Països Catalans som objecte del que jo en dic un caos curosament programat. On es fa més clara aquesta programació és a Catalunya, a la CAC de les quatre províncies, però això no vol dir que una de les situacions que preocupen més de sempre al règim de la reforma postfranquista no sigui el manteniment dels llaços i realitats pancatalanes: a dinamitar-los i destrossar-los han anat dirigits gran part dels esforços de la política estatal: el bloqueig del corredor mediterrani, el boicot a la reciprocitat plena de ràdios, TV i a l’espai de comunicació en català, la política sistemàtica aplicada a enverinar les relacions entre valencians i catalans del Principat, la insidiosa i inacabable batalla per destruir la unitat lingüística; fins i tot han fet servir el règim autonòmic divers de País Valencià/Catalunya per intentar marcar unes fronteres que havien estat sempre obviades i fer oblidar uns símbols i una història que sempre havíem compartit. L’espoli econòmic i la infradotació en inversions, en canvi, és una situació que ens fa a tots els Països Catalans igual de colonialment maltractats per part d’un estat depredador i les seves oligarquies formades per les elits extractives de tot l’estat incloses ,evidentment, les pancatalanes de l’Ibex 35.

El caos polític i social que han dissenyat des de tots els poders i clavegueres de l’estat abasta tots els aspectes de la societat: recordeu “les hemos destrozado la sanidad?”, penseu en la mala bava amb què imposaven i imposen les retallades als serveis socials, la migradesa de les pensions, la persecució dels sense papers, la desinversió  constant en educació, les lleis “mordaza”, la reforma laboral, els desnonaments de la gent que ja no pot pagar les despeses del pis, la precarietat creixent de les feines, les misèries dels subsidis de desocupació, la imposició del supremacisme lingüístic i cultural de la llengua de l’estat pagada amb ajuts econòmics privilegiats per a aquelles famílies  que volen acabar amb la immersió lingüística i l’escola catalana... Recordeu els incentius i les pressions orquestrades perquè les empreses marxin de Catalunya i s’instal·lin a qualsevol altre lloc que no sigui català? Tot això no és casualitat i forma part d’aquest clima de caos polític i social buscat i que tots ens adonem que té uns orígens i uns objectius més enllà de les desigualtats socials en què es basa el sistema capitalista: busca , sobretot, trencar l’espinada de la societat catalana i la seva cohesió, i ofegar les seves aspiracions d’alliberament nacional. Saben que la nostra contribució a la lluita per una societat més justa i de col·lectivisme socialista passa per una ruptura amb el sistema colonial de l’estat espanyol i passa per la independència nacional i l’alliberament social, com a dos cares de la mateixa moneda.

A aquest caos polític i social programat de fa anys s’hi ha afegit ara la tragèdia del Covid-19 i l’ús polític i de guanys econòmics per alguns que se n’està fent: a l’estat espanyol la pandèmia ha caigut com una oportunitat d’or per recentralitzar el poder, reduir l’autonomia encara més al no res , sobretot la catalana que ja és una caricatura, acaparar tots els diners i gestionar les compres i subvencions de manera opaca; la reacció histèrica i repressiva que retira la gent dels carrers i la confina a casa amb raons no sempre clares, s’ha complementat amb l’ exhibició d’un ultranacionalisme espanyol militarista, d’un emblanquiment dels draps bruts del borbó, i per als catalans aclaparats pel 155, ha obert encara més la veda a un estat d’excepció permanent que serveix per ressaltar i parlar un cop més de “desordre” i “caos” i de “baralles constants” dins el govern independentista, desordre, caos i baralles que prèviament s`han encarregat de provocar i atiar per tots els mitjans.

En aquest sentit val la pena fer una anàlisi concreta del cas català i els mètodes que s’estan fer servir per poder dir després que Catalunya ha caigut en el desastre i li cal el retorn al “regionalismo bien entendido”  i al seny que era la marca distintiva del peix al cove pujolista.

S’han fet prèviament, anys endarrera, maniobres de laboratori polític una de les  més importants de les quals va ser la creació i sobredimensionament del partit Cs: Cs sempre ha després una ferum de “socialismo patriòtico español” amb l’únic objectiu per part dels seus patrocinadors (un psoe destenyit i més o menys amagat)  de parar el peus a l’independentisme i esvalotar el galliner tant com pogués: cal dir que han tingut èxits notables durant un temps, però en conjunt ha estat una operació fallida i ara el seu fracàs condueix a que els trossos que en quedaran seran  aprofitats pel PSOE que els ha posat com a peixet al davant allò que s’assembla més a la seva idiosincràsia i accions: el multifotografiat en els actes de Cs compartint idees i somriures, el filòsof expert en covid 19, Salvador Illa. Veurem com continuarà la nova maniobra que no sembla destinada a tenir massa èxit.

Un altre maniobra política molt present a Catalunya té un caràcter diferent perquè els seus orígens, en principi, no són de laboratori sinó sorgits d’una indignació popular real, que va esclatar també fa uns anys, havia de menjar-se el món  i “escalar los cielos” i eliminar del panorama polític “la casta de los poderosos” i els seus negocis; la realitat és que “els indignats”  amb diversos noms i cares han anat esbravant-se i caient en braços, ves per on... del PSOE als quals fan de crossa i ajuden també en l’objectiu de frenar l’independentisme com ha passat en el cas de la batllia de Barcelona. Que en el cas de la capital de Catalunya no hagin tingut escrúpols d’acceptar l’ajut del xenòfob Valls, explica que ara, quan el partit igualment xenòfob i ultranacionalista Vox, diu que està disposat a donar suport a un govern Psoe a l’autonomia catalana, el candidat Illa i el seu partit no hagin fet cap declaració de rebuig, ni s’hagi escandalitzat massa ningú dels que saliven per un nou tripartit semblant als que van presidir Maragall i Montilla. Veurem com evoluciona també aquesta maniobra.

Al meu parer ni la maniobra ciudadanos ni l’evolució dels indignats tenen cap més recorregut que acollir-se a tornar a casa o a fer carrera política a l’ombra del psoe i negocis afins, igual que les restes dels amics de Duran Lleida. No, si no tenen més perspectiva que servir de dic contra l’independentisme, que això ja ho fa- i més bé- el feixisme espanyol; no, després que des de l’octubre de 2017 s’obrissin altres perspectives molt més engrescadores i de recorregut més llarg que lliguen amb perspectives europees noves i anhels mundials també nous. L’independentisme català està del cantó del republicanisme i la democràcia popular, de l’ecologisme emergent, que portarà a canvis profunds, dels anhels i necessitats de la gent treballadora, de la revolució de les dones, del respecte profund per la diversitat humana, cultural i lingüística, de la pau i l’entesa entre els pobles.

També sabem que una de les màximes dedicacions, que complementa les maniobres polítiques més brutes de persecució, inhabilitacions i empresonaments (recordem que portem tres possibles presidents de la Generalitat que han estat escapçats i no pas per la democràcia) té una cara doble: per una banda és la repressió de tota mena aplicada contra la gent, la dissidència, els dirigents polítics i socials per part de la maquinària judicial i governamental i per altra és l’acció de tot l’aparell de propaganda (premsa, xarxes socials, enquestes, piuladors, opinadors, tertulians,etc. etc, ) dedicat en cos i ànima a inculcar en la gent un procés de sensació d’impotència induïda: és a dir que tinguem la sensació que estem sent escandalosament enganyats, que hi ha un mur infranquejable contra el qual ens esclafarem els morros, que no hi ha res a fer amb una classe política corrupte o ineficaç o inútil,  que tota mobilització està destinada al fracàs, que som una minoria social, a més barallada a matar, que és millor que tornem al corral autonomista, que és més segur que ens dediquem un cop més a regenerar i salvar l’Estat espanyol ni que sigui en la seva versió menys dolenta... i molts innocents independentistes estan menjant d’aquest plat verinós...