Una reflexió a contracor sobre la normalització del català i l'entrevista a Jem Cabanes a Vilaweb
L’inici de l’entrevista m’ha recordat un episodi de la meva iaia sobre la normalització del català a principis dels 80. La meva iaia quan era menuda era de pagès i molt pobra. Hauria d’haver dit empobrida en lloc de pobra, coses de com anomenar les coses. No va anar a escola. També hauria d’haver dit que no li van deixar anar a escola. El seu germà, igualment pobre, sí que va anar a l’escola. Coses del patriarcat. De ben petita, als voltants dels anys 20, en lloc d’anar a escola menava porcs per les muntanyes de Sant Esteve de Llémena (les granges de porcs són un invent molt posteriors).
Doncs bé, a principis dels 80 mentre estàvem mirant TV3 amb la meva àvia, recordo que si li va escapar un lament que em va quedar gravat: “no sé re de re, no sé ni parlar català”. Ho va dir després de rebre una pluja d’informació sobre correccions del català. Li vaig respondre que no era així, que ella el parlava molt millor que no pas els de la televisió, però no vaig saber-li explicar per què s’equivocava, no pas perquè ella fos ignorant, era jo qui llavors no tenia cap instrument conceptual per explicar-li l’error de la seva constatació: TV3 era en català, l’estava normalitzant i ajudava a parlar-lo correctament… Ella no entenia el castellà, mai en va saber pronunciar dues frases seguides. La fonètica castellana li era aliena del tot. De la “tele”, que tota la resta de la família la pronunciàvem en castellà, ella en deia la “tela”, com si pronunciés la tela d’una cortina. “Això se n’ha de dir així, no pas aixà”, repetien constantment des de TV3 en multitud de programes, no només els que impartien català. S’estimulava una actitud de correccionalisme sobre els parlants més que de seducció per a parlar en català. S’animava a estroncar qualsevol tipus de conversa per xiular falta sobre qualsevol mot suposadament incorrecte. No es van difondre formes de com fer les correccions, i la insolència altiva, sovint ridiculitzadora, semblava que formava part intrínseca de la normalització. Els qui s'hi posaven d’acord, de manera més o menys tàcita corregint-se mútuament, era una actitud esplèndida, però no ho recordo només així. Un cop passada la primer eufòria de la legalització del català, que sí que es vivia amb molta alegria i amb moltes ganes de saber-ne més, poc després va esdevenir una actitud antipàtica que va generalitzar la idea que el català era tan desnaturalitzat que ni els propis catalans el sabíem parlar. S’hi van barrejar criteris no lingüístics en aquesta ortodoxia sobre com parlar.
La primera resposta des dels mitjans de comunicació a aquella croada del català correcte la vaig sentir en el mític programa radiofònic de Vendrell, Monzó i Barnils, "El lloro, el moro, el mico i el senyor de Puerto Rico". Se’n fotien sarcàsticament del model normalitzador, més de “correccionalisme” que de normalització real de català (hi torno després). Al mateix temps, la militància política al Moviment de Defensa de la Terra em va suposar una certa formació política sobre tots els aspectes de la societat, també de la lingüística des de la perspectiva sociolingüística, que vist amb perspectiva no va ser poca cosa. Recordo una xerrada als 80 al Casal Independentista de Banyoles que impartien Carles Castellanos i Jordi Solé sobre la normalització. La seva perspectiva seguia l’Aracil de “Dir la realitat” que ens animàvem a llegir. Per a deixar clar el seu punt de vista contrari al neoromanticisme imperant, Solé ens va estampar una metàfora escatològica ben gruixuda sobre el català. Va dir alguna cosa així: "Sabeu a què s’assembla el català?", i tot seguit va esmentar metàfores romàntiques per negar-les i espetegar-nos: “S’assembla molt més al paper de vàter. El més important és que sigui útil i necessari” (impossible trobar un exemple més antitètic als imperants). I ens van explicar que una llengua perviu si és necessària en tots els àmbits socials, i per això calia actuar en tots els àmbits, des del personal al legal. En aquest sentit, el que diu Cabanes en la seva metàfora religiosa, de l’ànima i el cos en relació al pensament i la llengua, no està lluny del paper de vàter, ja que adjudica a la llengua el rol de cos i al pensament, el rol d’ànima. Aleshores també va aparèixer el manifest famós d’Els Marges. A l’MDT també hi prenien part els lingüistes Bernat Joan de les Illes i l’amic Narcís Selles, els quals sempre ens feien reflexionar des d’aquesta perspectiva. El que m’ha agradat més de les reflexions de Jem Cabanes sobre el català és que tenen com a punt de partida i arribada la realitat empírica, però em grinyola el fort idealisme platònic en relació a la llengua quan la concep com l’única font d’emanació de la nació catalana, tant en relació al passat, com en el present i el futur. Entenc que digui que aquesta és la idea de nació que concep, però que sigui l’únic fonament vertebrador en tot moment, no veig que expliqui la complexitat de la societat catalana com a nació, tret que se’n vulgui excloure unes parts no pas menys fonamentals, temporalment o no, i que estic segur que no vol el mateix Cabanes, donada la seva sensibilitat social. Hi torno al final.
Veig imprescindible, quan parlem de la correcció verbal, assenyalar que en tot el món, abans i ara, hi ha un control sobre el que es pot dir i com s’ha de dir, més o menys explícit. El control ideològic sobre el llenguatge és universal. Els mots que es poden dir i els que no, conformen la visió de la gent, arreu. Hi ha regulacions dels mots molt evidents. Un exemple és suficient per recent: ara es prohibeix anomenar presos polítics o refugiats polítics, als presos i refugiats polítics. Tots els usos lingüístics ordenen i valoren la realitat ideològicament, també els usos aparentment més banals. Les expressions de moda o el vocabulari que darrerament se n’ha dit “politicament correcte” és molt més ampli i carregat d’ideologia del que s’acostuma a identificar com a tal. El debat sobre la qüestió de gènere i el gènere gramatical, malgrat els malentesos i els desencerts, també n’és un exemple actual. Però les llengües, amb la interferència d’una altra llengua imposada, tot es multiplica en contra de la llengua minoritzada. La moda no és neutra, i el prestigi de les llengües tampoc. Arreu la gent emula el que percep com a prestigiós, en tots els camps, l’artistic, el musical, l’esportiu… I fins a extrems d’alienació sacrificial, com ara canviar-se no només el color del cabell, sinó el color de la pell i les faccions “racials”. L’idioma també, els anglicismes els volem sense ser imposats. D’altra banda, són coneguts els canvis de noms del franquisme, o en sentit invers, els de la Revolució francesa quan van canviar totes les referències als santorals religiosos per una nomenclatura “naturista”. Predomina sempre una emulació de les classes subalternes vers l’alta jerarquia. Hi ha exemples que fan morir de riure, per exemple quan veiem els delfins dels polítics emulant l’entonació verbal dels seus líders, fins i tot els seus tics no verbals. Amb el mateix mecanisme d’emular la jerarquia, pocs centenars d’europeus van canviar la llengua a milions d’habitants dels altres continents, primer amb la violència virulenta de l’assalt, i després amb la violència blanca que comporta tot domini. Les classes subalternes imiten els governants. D’aquí que encara quedi tant de “franquisme sociològic” després de 40 anys de dictadura i que ara hi hàgim de sumar 40 anys més “transicionisme sociològic”, que sembla tornar a pujar per les cames de l’independentisme “governant”. (M’ha agradat molt l’aclariment etimològic del mot “província”; l’havia après com a traducció de “territori vençut”. A veure si ens haurem de reivindicar com a provincians, habitants d’un territori no sotmès… ei, faig broma).
Quan es diu de “no polititzar la llengua” des de posicions antagòniques, a favor i en contra de la normalització, no s’ha de perdre de vista que sempre és una qüestió política, en un sentit ampli. Simplement es tracta d’una expressió paradoxalment política forjada després d’un càlcul en relació al context. Uns pretenen naturalitzar i perpetuar l’equilibri de forces present, sacralitzant el pacte i excloent-lo de cap revisió política, perquè consideren que els va a favor i els altres pretenen canviar les lleis arbitrals, que calculen que els condemnen al fracàs dels seus objectius. La qüestió és estar a favor o no d’una política de normalització del català, efectiva en paràmetres científics de la sociolingüística, o no. No pas en normes i lleis sense aplicació real (com per exemple el dret a l’habitage, en un altre àmbit). El model d’estat espanyol impossibilita la normalització perquè no consideren el català una llengua espanyola. Tant és així que la prohibeixen o la minoritzen arreu on poden. Si consideressin tan espanyol el català com el castellà no el perseguirien i el normalitzarien arreu. L’exclouen sempre. Pensem en Suïssa per veure clares altres relacions d’estat i llengües coexistents.
Torno a allò que conforma les nacions. Quins elements conformen i vertebren la pervivència d’una comunitat nacional? Hi ha exemples per a tot: a vegades destaquen un element religiós, o un de social, o un de geogràfic o simplement estatals, sense que cap d’aquests elements sigui vist igual per tota la mateixa comunitat que l’adopta. No serà que el que és imprescindible, per tenir consciència de comunitat diferenciada, no és pas cadascun d’aquests elements vertebradors separats per cada comunitat (en poden ser diversos), sinó que sempre cal un element convertit en tòtem? Tòtem en el sentit que deia de Durkheim, de representació sublim i divina de la societat. En el nostre cas sembla que predomina la totemització de la llengua, el català. Però compte que no fem com els ortodoxos d’arreu, amb la Bíblia, els jueus, la raça ària, els nazis, o l’Estat de Hobbes, la majoria d’estats moderns.
Em grinyola qualsevol caracterologia col·lectiva estatal o nacional quan es converteix en una mena de psicologia extensiva. Tota aquesta mena de caracteritzacions nacionals són sempre el resultat de la ideologia dominant dels observats en combinació de la ideologia de l’observador. Cada poble té una visió del món? Cada llengua té una visió del món? De seguida pensem que sí, però quan ens acostem a descobrir en què consisteix, desapareix com una boira inaprehensible. Com a tipologies operatives, sempre que s’explicitin els criteris de les diferències observades, sí que pot ser útil per a segons què, però parlar d’essències nacionals com si fossin una realitat “espiritual” o física ens fa lliscar de pet cap a formes d’etnicisme.
Moltes gràcies Jem Cabanes per la vostra extraordinària feina, i no defalliu. Però de les reflexions, de totes les vostres afinades constatacions empíriques i els vostres judicis, jo em quedo amb la part en què remarqueu la limitació temporal i l’examen que en féu. Per acabar, repeteixo, sóc un veritable intrús en la reflexió sobre la llengua i la normalització del català.
