Tinc gravades al cervell unes imatges que han aparegut a la premsa: els ulls desorbitats dels immigrants clandestins que, a punt de ser embarcats en una llanxa de la Guàrdia Civil, van tombar la pastera, i van morir ofegats. Set homes joves. L’atònita, esporuguida claror en els ulls d’uns homes. Què estem fent amb la immigració? Quines respostes tenim per a centenars de persones desesperades que es juguen la vida perquè a Europa els oferim feina i l’esperança d’una vida digna? Quins estudis, quines polítiques, quin debat seriós estem mantenint? El cert és que l’única reacció una mica coherent és la del repugnant fantasma del racisme. Tota la resta està enganxat amb agulles. I no piulis, perquè si no ets d’aquelles persones frívoles que volen papers per a tothom, com repeteixen, com lloros, els qui estan encarregats de pensar, de programar i de cercar solucions. Jugant-se la vida i menant una lluita d’una valentia immensa, els obrers i els sindicats d’aquí van capgirar l’economia liberal del segle XIX i van assolir conquestes que aleshores semblaven impossibles. Les vacances pagades, la seguretat social, van costar moltes vides. Heu llegit mai com era una vaga en el XIX? Heu tingut la sensibilitat o la preocupació per adonar-vos que cada pas va ser arrencat amb sang humana? Doncs bé, aquestes conquestes són precisament la base de la societat del benestar i no la generositat de cap empresari ni l’igualatarisme de cap governant. Recordem-ho: la història és aquí i no s’hi poden fer trampes. El preu que han pagat aquells primers empresaris va ser irrisori al costat del que va pagar la classe obrera, però tot i això consideren, ara i adés, que és excessiu. I aleshores apareix la globalització de les empreses, que s’instal·len allà on els productors no han assolit encara els avenços dels productors del seu país d’origen. El segon pas és cridar la immigració: uns obrers que amb quatre rals estan disposats al que sigui. I han vingut, i aleshores els polítics s’han posat les mans al cap i han dit: “I ara què fem?”. Les policies corresponents han mirat cap a una altra banda davant els brots de racisme, que in pectore comparteixen soi-disant governs democràtics.

El resultat d’aquesta història és un home que em mira a mi, des d’una pàgina del diari, a punt d’ofegar-se. Una mirada davant la qual no tenim dret a romandre indiferents.