Luigi Einaudi era un advocat, economista i professor d’Hisenda Pública nascut el 1874 al Piemont (Itàlia). Una de les seves obres més importants és “Principii di Scienza della Finanza”, traduïda al castellà amb el títol de “Principios de Hacienda Pública”. Va estar exiliat un temps a Suïssa i va tornar a Itàlia el 1945. Va exercir diversos càrrecs públics i va ser President de la República Italiana de 1948 a 1955.
En el seu tractat d’Hisenda Pública parla dels diferents tipus d’impost. El que anomena “impost econòmic” és el que l’Estat reinverteix en el manteniment dels diversos serveis públics que permeten que els ciutadans contribuents puguin desenvolupar les seves activitats amb profit.
L’impost que actua com una pedregada és el que no reinverteix res, cada any es redueix la renda disponible en un tant per cent, sense cap benefici per la societat.
Hi ha un altre impost que és pitjor que la pedregada. És el cas d’un govern estranger, conqueridor d’un altre país sotmès. L’impost és un instrument d’enriquiment per l’Estat estranger vencedor, que manté subjecta la població vençuda. El país vencedor no solament no restitueix res, sinó que amb l’impost obté els mitjans per mantenir un exèrcit suficient per exigir impostos i reduir a la misèria el país vençut. Einaudi considera que l’impost-tala crea un règim d’inseguretat i d’esclavitud econòmica, que descriu en termes dramàtics.
Malgrat tot, opina que històricament es pot comprovar que amb l’avenç de la civilització es passa de l’impost-tala (aplicat per les nacions conqueridores, que no restitueixen res al poble sotmès i utilitzen l’impost per abatre i empobrir cada cop més el poble vençut) a l’impost econòmic que és l’ideal modern.
Hi ha una semblança evident entre el règim de l’impost-tala que descriu Einaudi i l’espoli fiscal que fa tres-cents anys que l’Estat espanyol aplica contra Catalunya.
És possible que aquesta semblança no sigui una casualitat.
Entre les obres d’Einaudi n’hi ha dues que poden tenir relació amb aquest paral·lelisme.
Una es titula “Le entrate pubbliche dello Statuto sabaudo nei bilanci e ei conti dei tesorieri durante la guerra di Successione spagnola”. Va ser publicada a Torí el 1907.
L’altra és “La finanza sabauda all’aprirsi del secolo XVIII e durante la guerra di Successione spagnola. Publicada a Torí el 1908.
Cal tenir en compte que “sabaudo” i “sabauda” volen dir “savoià” i “savoiana”. També cal tenir en compte que històricament el Piemont i Savoia han estat molt relacionades, a vegades formant part del mateix estat amb el nom de Savoia, que va intervenir activament en la guerra de Successió, i que el 1713 va ser també una fita important per a Savoia, un territori que a partir de llavors ha evolucionat fins a la situació actual, de trossejament entre diferents estats.
També crida molt l’atenció que Einaudi utilitzés la paraula “sabaudo” (derivada de Sabaudia, denominació llatina de Savoia) per designar una cosa savoiana, en comptes de la forma italiana “Savoia” o de la denominació “savouè”, en la llengua pròpia del país, el francoprovençal (ara anomenat “arpità”).
Tot fa pensar que Einaudi era coneixedor del tracte de “tala” que Felip V va donar a Catalunya i d’altra banda que no estava entusiasmat amb l’evolució del seu antic país.
Pel que fa a l’espoli fiscal aplicat a Catalunya, els estralls que el coronavirus 19 ha causat en la vida i la salut dels catalans, a conseqüència de la indigència financera de la Generalitat, ens recorden que l’espoli fiscal no solament roba 16.000 milions d’euros cada any, sinó que també mata.
