En primer lloc, i d’entrada, crec que sempre que un independentista fa un article, independentment de la temàtica, ha de fer una prèvia, que és agrair la força i la persistència de les entitats i les persones que periòdicament es concentren, es mobilitzen i es manifesten per la llibertat dels presos polítics i el retorn dels exiliats: a la gent de Girona, de Badalona, de Reus, de la Meridiana... a totes les persones que arreu del país surten al carrer periòdicament per deixar clar que la lluita continua, que no estem disposats a normalitzar la situació de repressió que estem vivint. Perquè el pitjor que podríem fer, quan encara tenim represaliats, persones que no poden tornar al seu país, persones empresonades, persones condemnades, persones encausades i citades pels tribunals colonials espanyols... seria fer la nostra vida com si aquí no hagués passat res, com si aquí no passés res. I és just el contrari el que hem de fer: ens hem de continuar mobilitzant, hem de continuar protestant, encara que a vegades ens sembli que no serveixi de res, encara que a vegades ens sembli que el que fem són coses massa petites perquè tinguin cap efecte.

Tot serveix, tot suma, i ho hem de tenir clar, perquè el pitjor, sens dubte, és no fer res; el pitjor és quedar-nos a casa i criticar-ho tot. I no hem arribat fins aquí, no hem mobilitzat centenars de milers de persones, no hem fet un 1 d’octubre, no ens hem enfrontat als antiavalots de les forces d’ocupació espanyoles i de la Brimo per ara abandonar quan les coses ens semblen que no avancen tan de pressa com voldríem. Fer això seria rendir-nos i suposo que tota la gent que continua al peu del canó no està disposada a fer-ho. I no rendir-nos vol dir continuar fent el que fem, ser presents allà on calgui, malgrat la repressió espanyola i els obstacles que ens genera la pandèmia del coronavirus, ser presents en les concentracions pels presos i exiliats que es fan arreu del territori, ser al costat de les persones que són citades pels tribunals per haver-se mobilitzat a favor de la llibertat i la independència del poble català.

I no rendir-se també vol dir votar. Sí, votar. Malgrat que estiguem decebuts amb les forces polítiques independentistes, malgrat que pensem que no han estat a l’altura i no han arribat fins on calia arribar, malgrat que creiem que els nostres representants polítics s’han rendit a l’Estat espanyol. Malgrat tot això, mai en cap elecció els independentistes ens hem de quedar a casa, perquè la disminució dels nostres vots a les urnes potser sí que molestaria i preocuparia els partits independentistes amb els quals estem decebuts, però sens dubte això no beneficiaria la lluita independentista, la causa independentista. Només beneficiaria l’unionisme, l’espanyolisme, aquells que volen liquidar el problema català. I en cada elecció ens hi juguem molt, ens hi juguem deixar clar a Espanya i al món, i també a nosaltres mateixos, que encara hi som i que no pensem desaparèixer, que no farem marxa enrere i que som majoria.

Sí, majoria, perquè quan parlem de superar el 50% dels vots independentistes en les pròximes eleccions no ho fem, almenys jo, pensant que això tindrà cap efecte a Espanya; ni que arribéssim al 80% Espanya reaccionaria i negociaria amb el poble català, ja ens ho recorda algun càrrec polític unionista de tant en tant. Perquè l’únic objectiu de l’Estat espanyol és derrotar-nos i assimilar-nos. Fer-nos desaparèixer del mapa. Per això nosaltres hem de derrotar l’Estat espanyol al carrer, però també a les urnes. Ara ja sabem que això no podrà ser el 14-F (tot i que no sabem si hi haurà algun recurs, i amb els tribunals espanyols i la JEC mai se sap...), però és igual. Si són el 30 de maig, aquell dia hem de deixar clar als unionistes espanyols, a Europa i al món que ells són minoria al nostre país, que nosaltres som més i que amb les armes de la democràcia a la mà sempre els guanyem. I sí, hem de continuar treballant per la unitat independentista, per la unitat al carrer, i també al govern i al Parlament. I quan parlo d’unitat parlo d’unitat estratègica perquè la unitat per la unitat, sense cap objectiu clar, massa vegades més que no pas per avançar només serveix per paralitzar-nos.

Finalment, tampoc hem d’oblidar que els independentistes podem tenir molts objectius diversos i legítims, i tenir ideologies diverses, només faltaria, però que el primer objectiu només és un: aconseguir la independència i la República Catalana. I per aconseguir-lo hem d’estar units, i no barallats i negociant aliances amb els nostres botxins per separat. I nosaltres, com a poble, no ho hem de permetre. Hem de pressionar els nostres representants polítics perquè no es desviïn de l’objectiu que va fer possible l’1 d’octubre. I hem de pressionar perquè continuï la confrontació amb l’Estat espanyol, una confrontació intel·ligent, com ha dit el nostre president a l’exili, Carles Puigdemont moltes vegades, una confrontació que ens permeti assolir petites i grans victòries, com ha fet ell. Perquè la via només és aquesta si un dia volem ser lliures com a poble i com a nació: la confrontació, la mobilització, la desobediència, la no rendició i també assegurar i augmentar la majoria independentista al Parlament i a les institucions catalanes, a tot arreu, perquè d’aquesta majoria també depenen moltes coses del nostre dia a dia que no poden quedar en mans de l’espanyolisme.

La via, en resum, continua sent la mateixa: la unilateralitat. I ja negociarem, quan arribi el moment, però només quan haguem estat capaços de posar l’Estat contra les cordes, i ho podem fer, ara ja sabem que ho podem fer, perquè ja ho vam fer l’1 d’octubre. I ara ja no hi ha marxa enrere.