Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
El menyspreu del coneixement
23/01/2021 Hemeroteca
El menyspreu del conteixement. Foto: Xavi Díez El menyspreu del conteixement. Foto: Xavi Díez

Rosa Cañadell, Albert Corominas, Nico Hirtt, El menosprecio del conocimientoIcaria, Barcelona, 2020, 143 pp. 

En els debats educatius actuals s’ha anat imposant una estranya línia ideològica en què organismes internacionals obsessionats per l’ortodòxia econòmica (OCDE, UE, Grup de Davos, i diversos Think Tanks associats) acaben imposant un neoliberalisme disfressat amb un llenguatge progressista. És, per posar un exemple, el que ha succeït amb la Fundació Bofill, que en els darrers anys sembla l’empresa externalitzada que dirigeix la política educativa del Departament i redacta les notícies dels principals mitjans de comunicació. Així, no és inhabitual veure com amb cert aire místic i estètica New Age se li està demanant a l’escola que cedeixi davant les propostes filosòfiques de Milton Friedman, i que la progressiva pèrdua d’oportunitats socials i educatives es visqui com a una magnífica oportunitat… d’enfonsar-nos com a civilització. 

Aviam. Tampoc ens posem dramàtics. L’escola ha esta tradicionalment al servei del poder d’una manera més o menys camuflada entre una retòrica que sempre parla de futur i progrés (normalment amb numerus clausus). Això sempre ha implicat que el sistema educatiu sol evolucionar d’acord amb l’adaptació a les diverses revolucions econòmiques o industrials per formar treballadors i consumidors, o per atorgar ciutadania o restringir-la. La novetat, en tot cas, d’aquests darrers anys, és que en plena cinquena revolució industrial, quan la tecnologia i la intel·ligència artificial està amenaçant els grups socials amb formació mitjana i superior i pot excloure una part substancial de la gent del mercat de treball, l’educació està patint una involució que atempta contra els seus principis il·lustrats, o conceptes arrelats com la igualtat d’oportunitats. És per això que assistim a un fenomen preocupant sobre el qual no se’n parla massa (i no se’n parla massa, precisament perquè és absolutament transcendent), es tracta del “menyspreu del coneixement”. 

El llibre que analitzem avui sembla haver sorgit d’una manera gairebé anecdòtica. Pel juny de 2018, i en l’acte de la seva jubilació, el catedràtic Albert Corominas va pronunciar una conferència amb aquest títol. Era una manera d’acomiadar-se de dècades de docència en el camp de la ciència, amb l’amarga constatació d’una involució cada vegada més present a les aules de tots els nivells educatius. L’acompanyava Nico Hirtt, un dels màxims coneixedors (i crítics) de l’evolució de les polítiques educatives europees, especialment pel que fa a les competències bàsiques. També hi era Rosa Cañadell, una professora i psicologa que, no només ha jugat molts papers de l’auca educativa, sinó que és una de les persones que més s’ha destacat en els debats d’una pedagogia crítica. També hi era jo, entre el públic, podent parlar posteriorment amb els protagonistes. Sembla que la bona entesa entre tots tres ens ha portat aquest petit gran llibre que ens explica desacomplexadament de quin mal està morint l’escola. 

Nico Hirtt, el professor belga-luxemburguès amb una llarga trajectòria, és avui una de les màximes autoritats sobre les competències bàsiques com a eina de desactivació de l’escola com a institució educativa, cultural i humanística. En el primer capítol del llibre desentrella l’estratègia de l’OCDE i la Unió Europea per reconvertir l’antiga escola de l’estat del benestar (és a dir, aquella fonamentada a incorporar universal tota la població per permetre arribar a desenvolupar les màximes possibilitats educatives) vers una vulgarització / simplificació dels  vells continguts per una mena de currículum low cost. En certa mesura, l’objectiu primer i últim és la recerca d’adaptabilitat constant de l’alumnat (d’estrats socials fràgils) per fer-lo més fàcilment explotable en una nova economia que recupera velles fórmules d’explotació.  

Això no significa, reconeix Hirtt, que no existeixin contradiccions entre tipologies empresarials en conflicte per l’hegemonia, entre els més tradicionals (que busquen certa capacitació tècnica) respecte els de la nova economia (que busquen formes sense continguts, menys capacitació i més aparença). En qualsevol cas, allà no tothom hi és d’acord és en el fet de posar tots els sistemes educatius al servei de l’economia, tot menystenint la dimensió cultural, humanística o cívica. Bé, no és del tot cert: les elits sempre disposaran d’una educació amb aquests components, com a condició necessària per saber pensar, analitzar la situació, i per tant, continuar manant. Hirtt, a qui he tingut el plaer d’entrevistar i de traduir al català alguns dels seus articles, també tracta d’algunes qüestions molt rellevants com ara la sobrequalificació (davant un present, o un passat) en un context en què manquen oportunitats laborals en la banda mitja alta del mercat laboral. En aquest sentit, fa evident que la major part de l’estat busquen devaluar l’escola i el coneixement per la por a la coincidència entre un gruix de joves molt ben formats (i capacitat organitzativa) i escasses oportunitats laborals. Això, tradicionalment genera conflictes. De fet, les revoltes àrabs de 2011 tenien molt a veure amb això. 

En la segona part, Albert Corominas aprofundeix allò que ja va explicar a l’auditori de la Universitat Politècnica de Catalunya i que va sorprendre i colpir els assistents. El catedràtic ja emèrit analitza amb detall l’estratègia deliberada per destruir l’escola com a institució il·lustrada: fragmentar el coneixement, desvirtuar les avaluacions (es recorda l’obsessió de l’agenda 2030 d’assolir un 90% de graduats en l’ensenyament mitjà, ni que sigui a còpia de falsejar resultats) o banalitzar l’educació com a espai i temps de formació de ciutadania. Corominas no estalvia crítiques a l’abús de la innovació (en realitat, pràctiques empresarials incompatibles amb una institució de matriu cultural, humanística i política que és forta en base a les seves tradicions, no els seus experiments). Així, la innovació és contemplada com a una eina de subversió del paper que juga l’escola en la formació personal i social de cada estudiant. De fet, fins i tot, la nova innovació arriba a qüestionar el propi concepte d’”estudiant”, perquè en base a elements lúdics, sembla que es busca deliberadament separar coneixement d’alumnes. Una altra de les eines habituals és el desprestigi del professorat, reduït a una condició de “coach”, de monitor intercanviable, on compta molt poc la seva formació i sí una aptitud de monitor de creuer, capaç de distreure els clients el màxim de temps possibles per evitar un motí a bord d’un vaixell que s’enfonsa. El catedràtic també assenyala l’esforç del sistema per desmotivar els seus estudiants, en base al qüestionament de l’esforç o de l’engany que tot és a internet, o que el que aprenguin avui, no els servirà demà, tot empenyent-los vers un perillós nihilisme. 

Finalment, Rosa Cañadell se centra en descriure els diversos mecanismes de privatització dels sistemes educatius, tant exògens, com endògens, com sobretot conceptuals.  Així, la creixent competitivitat entre centres, entre docents, entre alumnes desvirtua la condició cívica de l’escola i atomitza un sistema escolar que simbolitza la creixent atomització social pròpia del “salvi’s-qui-pugui” neoliberal. Això, evidentment, va acompanyat d’una expulsió, a plena llum del dia, d’allò que és l’essència de l’educació: la ciència, les humanitats, les arts,… tot plegat en benefici de consignes, propaganda, banalitats i superficials mantres transvertits de competències. A més, alerta un fenomen també molt preocupant, com és el de la despolitizació de l’escola. Quan parlem d’això, no parlem de partits o ideologies, sinó de l’etimologia del terme, del “polis”, de la gestió col·lectiva de l’interès comú. Enfront de la necessària discussió política en els termes aristotèlics, ens trobem amb una clara voluntat de desconflictivització que cerca una pedagogia del conformisme.  

Paral·lel a això, i Cañadell també es refereix a les noves subjectivitats neoliberals en el sentit que assenyala Christian Laval, perquè aquesta escola innovadora (i deshumanitzadora) propicia un procés de reconversió de ciutada a consumidor, de treballador a emprenedor autoexplotat, o que enalteix una educació emocional que cerca, a la pràctica, la resignació col·lectiva davant injustícies estructurals. 

Tinc una llarga relació amb Hirtt i Cañadell, he llegit bona part dels seus textos i mantingut suggerents converses. Més enllà d’acords i desacords trobo en els autors dues coses difícil de trobar en els debats educatius: honestedat i absència total d’ingenuïtat, dues virtuts que haurien de guiar tota política educativa present i futura.

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2021 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid