La sèrie Altsasu, estrenada fa una setmana a TV3, ha rebut moltes crítiques. Són nombroses les veus que han apuntat que el doblatge és pèssim pel que fa a la seva qualitat sonora, expressiva i tècnica.

Qui dia passa any empeny. Això suposo que és el que pensen els qui mouen els fils dels pressupostos I les decisions relatives a aquests. Cada cop menys esforços destinats a la promoció de la llengua, cada cop més gesticulació buida teatralitzada. Segons sembla, es tracta d’emplenar-se la boca amb la catalanitat i fer polítiques de catalanitat d’aparador.

El percentatge de població que té com a llengua habitual el català és d’un 36% a la Catalunya oficial i es troba en descens a la resta de territoris, sent alarmant la situació de la Franja de Ponent, on lluïa percentatges espectaculars. Amb un ús residual a les sales de cinema, un ús gairebé inexistent a algunes  administracions, per exemple a jutjats o hospitals, el català minva arreu. Es perd als barris i a l’hora d’esbarjo.

He sentit veus que critiquen la sèrie perquè no se’n saben avenir que la guàrdia civil parli català i que els joves del poble també el parlin. També n’hi ha que han afirmat que prefereixen que no es dobli al català perquè els resulta poc creïble i que no cal traduir el castellà perquè l’entenem tots. Però he de discrepar. La sèrie s’ha doblat per una emissió a la televisió de Catalunya (i altres possibles passis) i els personatges de la sèrie haurien d’estar subjectes a la normalització d’un país que tradueix i dobla pel·lícules, sèries, declaracions d’esportistes o polítics i tantes d’altres manifestacions socials o culturals d’altres indrets.

Ens n’hem fet un fart de veure en William Wallace ensenyant les natges als invasors de la seva terra. Tots coneixem en Vegeta i en Satanàs Cor Petit, que venien de planetes diferents on suposo que no es parlava català. S’apallissaven mútuament en la llengua de Quico Sabater fins a caure esgotats. Ens hem empassat un gat amb un casquet volador o a en Clint Eastwood, pistola en mà, parlant la llengua d’en Manuel de Pedrolo a un jove de pares asiàtics, que creia que volia robar-li el gran Torino. Això és així perquè no tenim una visió esbiaixada de nosaltres mateixos i no donem per assumit que tots els catalans i catalanes parlem japonès i angles. Clint Eastwood parla català.

La Júlia, la Mireia, l’Aleix, la Marian... viuen a Perpinyà,a Bao, a Elna i no, no parlen castellà. N’Aitor o la Maddi viuen a Kanbo o a Baiona i no, no parlen castellà. La meva amiga Anna no pot llegir els subtítols, però segueix la sèrie gràcies al so. L’Ahmed va arribar i de seguida va aprendre català i, ves per on, que encara no entén massa el castellà. No podem assumir amb aquesta normalitat que hom parla les llengües d’una pel·lícula perquè nosaltres si ho fem, ni podem assumir que hom pot llegir amb normalitat els subtítols i, amb això, defensar les versions originals en detriment del doblatge. I, sobretot, no podem fer nostre el discurs homogeneïtzador de les llengües imperioses. 

Els fets que van ocórrer la matinada del 15 d’octubre de 2016 a aquesta localitat de la vall del Sakana, el discurs teixit sobre les detencions i la història de les mobilitzacions posteriors han arribat a la pantalla dels televisors de casa nostra de la mà de TV3. A banda de les discussions relatives al doblatge, molta gent ha descobert la història d’uns joves que fa més de mil cinc-cents dies que pateixen un malson. Moltes persones ja ho sabien, és clar, però cal no perdre de vista la importància de l’aspersor televisiu que, en molt poques ocasions, ens brinda l’oportunitat de qüestionar la versió oficial  sobradament pregonada per la premsa agenollada.

Benvinguda sigui la sèrie amb totes les seves possibles mancances i pecats. Perquè mil cinc-cents dies són més que suficients per comprendre el llenguatge universal del patiment humà, patiment que també ens poden transmetre en la nostra llengua mentre ho debatem a casa, si convé, en castellà, en èuscar o en anglès. No passa res.

L’editorial Txalaparta va publicar l’any 2018, el llibre Altsasu: El caso Alsasua d’Aritz Intxusta Pagola i Aitor Agirrezabal Moreno, un treball d’investigació de relat valent i en un castellà exquisit.