Es va construir en 1999 i es va obrir en 2000 com a primer hospital públic de gestió privada de tot l'Estat Espanyol, l'anomenat Model Alzira. Aquest model suposa bàsicament que l'hospital es va construir amb diners públics de totes i tots, però després la gestió del mateix la porta una empresa privada que és qui s'emporta els beneficis obtinguts, sense revertir-los en l'atenció sanitària.

Afortunadament des de 2018 s'ha revertit al sistema públic i és gestionat directament per la Generalitat Valenciana. L'opinió generalitzada de les persones que conec, usuàries de l'hospital i del conjunt de l'àrea de salut, és prou bona. La gent, en general, ha trobat millora en l'atenció d'ençà que la gestió és pública, i en molt poc de temps es van esvair els recels i les pors encomanades per la campanya del quasi terrorisme mediàtic del capital privat que el gestionava anteriorment.

Tanmateix, des del primer dia de l'hospital un dels problemes més comentats ha estat l'aparcament absolutament insuficient per a les persones que el visiten, i com a familiar de persones que en són usuàries he escoltat moltes voltes la preocupació per tenir cita a l'hospital i com aparcaran, fins i tot acudeixen a les 7 h del matí, tinguen la cita a l'hora del matí que siga. La possibilitat d'acudir amb transport públic, queda molt limitada per la poca freqüència i disponibilitat del servei.

Pensava que era un poc exagerat fins a la setmana passada que vaig acudir com a acompanyant i vaig patir una mena de pelegrinatge. En arribar a la rodalia de l'hospital hi havia persones aparcant en les carreteres, en les entrades als camps de tarongers dels voltants, o en el polígon industrial/comercial del Camí d'Albalat i des d'ací caminant fins a l'hospital, moltes d'elles amb dificultats o limitacions per ser majors o estar malalts. Després de moltes voltes pel pàrquing ja quasi arribàvem tard a la cita i per tant decidirem que una persona acompanyava al pacient i altra es quedava al cotxe buscant lloc o quedant-se en segona fila.

La cita mèdica va concloure amb puntualitat i molt bona atenció per banda del personal sanitari i en eixir seguia el nostre acompanyant buscant aparcament en segona fila. Una aventura impossible per a les persones majors o malaltes que han d'anar acompanyades amb dues persones mínim, la que acompanya i la que es queda al cotxe. Una gran contradicció en temps de reducció de contactes socials i afluència de gent als hospitals.

Les persones usuàries de l'hospital no sabem on rau el principi de la qüestió perquè no es trobe solució, vint anys després de la inauguració de l'hospital. Desconec si la solució podria vindre de l'ampliació en vertical del pàrquing actual, o de condicionar una zona de pàrquing al mateix polígon industrial, però incorporant un servei d'autobús llançador fins a la porta de l'hospital, i sobretot millorant de manera molt important la freqüència i l'ampliació d'horaris del transport públic ara existent.

Com que es tracta de millorar el bé comú i garantir un servei públic de qualitat que la ciutadania paguem, cal que siga abordat amb urgència per banda de les autoritats sanitàries com un problema sanitari més, perquè dificulta greument l'accessibilitat a l'atenció sanitària d'aquelles persones que no poden anar acompanyades. Aquesta atenció hauria de ser de proximitat i amb transport públic freqüent, amb bona combinació i el més sostenible possible. Com aquest transport i en eixes condicions ara per ara no existeix, la gent ha de fer ús del cotxe privat i en arribar a l'hospital no tenen on deixar-lo.

Mai haguera pensat que en acudir a un hospital fora més preocupant el transport i l'aparcament del cotxe que la teua pròpia salut, el diagnòstic i l'atenció sanitària, però ho he pogut patir i per això crec que les persones usuàries, després de 20 anys, necessiten una resposta com més prompte millor.