Vam arribar en avioneta. S’havia enlairat de Santo Domingo i vam aterrar a l’aeroport de Maiquetía, prop de Caracas. Mai abans havia agafat una avioneta. Era preciosa i em sentia com un personatge de Tintín. Però aquesta alegria anava acompanyada d’un gran cansament, portàvem més de trenta hores de viatge a les esquenes i aquell era el sisè avió. L’odissea fins a Veneçuela havia significat fer abans els trajectes Barcelona-Madrid-Mèxic-Panamà - Santo Domingo. Aquesta complexitat s’explica principalment pel boicot de moltes companyies aèries que no volen a la República Bolivariana. Un entrebanc per arribar al país que es veu agreujat per la reducció de vols pel context de pandèmia.
La tornada va començar al mateix aeroport de Maiquetía, amb un vol de Conviasa, l’aerolínia pública veneçolana. El destí era Mèxic. Però també van aparèixer problemes: Colòmbia no autoritzava el pas d’aquell vol pel seu espai aeri. Nou hores vam ser a l’aeroport fins que finalment la negociació amb les autoritats colombianes va permetre que ens enlairéssim. Una il·legalitat perquè aquesta mesura tan sols es pot prendre quan s’argumenta que en aquell avió hi viatgen persones perilloses per a la seguretat.
Aquest exemple del transport aeri va ser per a nosaltres una de les distorsions més flagrants fruit de les sancions econòmiques que van iniciar els EUA el 2014, llavors amb l’administració Obama, i que la UE també fomenta. Però no va ser l’única. Un altre dels convidats, colombià establert a Suïssa, es va trobar que no podia fer cap mena de pagament amb la seva targeta del banc UBS perquè els bancs de la República Helvètica ho impedeixen.
Fora de la nostra brevíssima experiència, hi ha tot un ventall d’entorpiments a l’economia veneçolana causats per les sancions. És el cas dels recanvis per a maquinària, un problema especialment greu atesa la dependència de Veneçuela del refinament de petroli. El país caribeny té les reserves més grans del món d’aquest or negre, però la tecnologia necessària per al seu refinament és nord-americana i, per tant, la indústria petrolera veneçolana està funcionant molt per sota del seu rendiment. De totes maneres, també tindria problemes per poder-lo exportar per les mateixes sancions. Però un país tan ric en aquestes reserves està patint escassetat de combustible.
Últim exemple: a l’agost, quatre bucs petrolers, que possiblement procedien de l’Iran, van ser segrestats per l’armada dels EUA abans d’arribar al port veneçolà. La pirateria està prohibida, però si la fan contra Veneçuela, no. En definitiva, els països capitalistes que fan bandera de la doctrina del lliure comerç el suspenen per raons polítiques.
Vam ser convidats amb motiu de les eleccions a l’Assemblea Nacional del passat diumenge 6 de desembre. Les eleccions haurien de marcar una nova etapa en la qual el diàleg amb l’oposició sigui possible i que cada vegada siguin més injustificables les sancions. Van ser unes eleccions netes, tal com ho van certificar diversos observadors internacionals, entre els quals expresidents com l’espanyol Zapatero, el bolivià Morales, el paraguaià Lugo i l’hondureny Zelaya. Tots ells, alhora, van fer una crida a aixecar les sancions. Per la seva banda, Noruega s’ha ofert per a facilitar el diàleg amb l’oposició.
Els enemics de Veneçuela han assenyalat la baixa participació per a deslegitimar les eleccions. En les anteriors, el 2015, havia arribat a percentatges molt alts perquè tota l’oposició hi va concórrer i les va guanyar. Formava part d’una estratègia de contrapoder perquè més endavant, la presidència de l’Assemblea Nacional va ser el trampolí perquè Juan Guaidó provés un cop d’Estat amb el suport dels EUA, la UE i, particularment, l’Estat espanyol. Les eleccions del 6 de desembre van tenir una participació del 31%, xifra baixa però que cal contextualitzar. Primer, només hi concorria una part de l’oposició. L’altra cridava al boicot. Segon, en els països fortament presidencialistes, la resta d’eleccions tenen una participació baixa (llevat de mobilitzacions excepcionals com la que he explicat). Costa Rica va celebrar municipals sense pandèmia, al febrer, i van tenir una participació del 40%. Aquell mateix dia se celebraven eleccions a Romania i la participació va ser idèntica a la veneçolana.
Veneçuela té problemes i segurament no tots venen de fora, també n’hi ha d’endògens. Honestament: no tinc prou coneixements per saber-ho identificar. Però tinc clares dues coses: la primera, que el chavisme ha treballat per erradicar la diferència entre els dos mons que constituïen la Veneçuela anterior, el món dels rics i el món dels, directament, invisibles. La segona: que l’imperialisme existeix i que no ha significat mai res de positiu per als pobles que el pateixen. Les sancions contra Veneçuela són una mostra d’aquest imperialisme i són intolerables.