D’un temps ençà proliferen les veus que des de l’independentisme mateix qüestionen l’existència d’allò que, amb més o menys encert, es va anomenar el mandat de l‘1 d’octubre, relegant-lo a la categoria d’ésser fantàstic, com si es tractés del follet del federalisme, la fada de la tercera via, la monarquia democràtica o la justícia espanyola. En contra del pobre i desvalgut mandat s’esgrimeixen diversos arguments: que el vot afirmatiu no superés el ditxós 50%, la manca de reconeixement internacional i, consegüentment, la impossibilitat de fer-ne efectiu el resultat. La negació de validesa del referèndum de 2017 sol anar acompanyada, curiosament, de la proposta de fer-ne un altre en un futur més o menys proper.

Anem a pams i fem una mica de memòria, que sorprèn la facilitat amb que s’obliden alguns petits detalls, com ara que els dies 6 i 7 de setembre de 2017 el Parlament de Catalunya va aprovar, per majoria absoluta, les lleis del referèndum i de transitorietat que, entre altres coses, declaraven vinculant el resultat del primer d’octubre i establien els passos a seguir en cas de guanyar el sí o que aquest va guanyar àmpliament, tot i que no va superar el 50% del cens (mínim que segons la llei aprovada no era preceptiu), obtenint un nombre de vots superior als que van validar l’estatut d’autonomia de 2006.

El problema del resultat del primer d’octubre no és, doncs, de legitimitat sinó de manca de força. Aquest problema no se soluciona convocant un nou referèndum unilateral sinó analitzant i corregint els errors i mancances de 2017: renúncia al monopoli de la violència, no desplegament dels mossos, absència de relacions diplomàtiques amb els principals estats interessats en desestabilitzar la UE, desmobilització popular post declaració, etc... i el principal, l’origen de tots els anteriors, la nul·la voluntat política del govern d’aplicar un resultat que només els interessava com a carta negociadora d’aneu a saber què.

Per a què serviria un nou referèndum sense tenir les eines necessàries per a fer-ne complir el resultat? En el millor dels casos per al mateix que el de 2017, tot i que, amb el precedent d’incompliment, és probable que la participació fos menor i difícilment l’Estat cometria els mateixos errors. I si, pel contrari, tinguéssim les eines per a fer complir el resultat d’un referèndum per quin motiu hauríem de convocar-ne un altre, en comptes d’aplicar el resultat del que ja vam guanyar? Hem de fer girar contínuament la roda de l’hàmster, de plebiscit en plebiscit fins la derrota final? I no em vingueu amb el discurs de la necessària legitimitat: si fa quaranta anys un molt minoritari independentisme va començar a esquerdar el discurs aparentment sòlid i monolític de l’autonomia com a única via possible d’autogovern va ser gràcies a la claredat dels seus plantejaments, que incloïen en un lloc preeminent la negació de qualsevol tipus de legitimitat a l’ocupació espanyola i francesa dels Països Catalans.

Que la DUI del 27 d’octubre de 2017 continuï sent plenament legítima significa que n’hi ha prou amb una declaració governamental i/o parlamentària per a descongelar-la i esdevenir independents de la nit al dia, com proposen els que l’utilitzen com a esquer electoral? De cap de les maneres. És evident que fa tres anys vam perdre –ens van fer perdre- una oportunitat i que costarà molt tornar-ne a fer una altra. La represa passa per analitzar els fets (i els no-fets) del 2017 i el paper que va jugar-hi cadascú -aquí potser sí que caldria una comissió parlamentària que exigís explicacions dels incompliments d’allò votat al Parlament- i tractar d’esmenar totes les mancances, en especial les referents al control del territori i a les relacions internacionals (que no es mouen per legitimitats sinó per interessos i davant fets consumats), i reactivar la mobilització al carrer, malmesa en part per la col·laboració de la Generalitat en la repressió policial i judicial espanyola i per l’estafa del Tsunami.

Que un cop ho tonem a fer tot plegat haurà d’acabar en un nou referèndum? És possible, sí, però aquest hipotètic referèndum només diferirà de l’anterior si és pactat amb l’Estat –extrem impossible- o forçat des d’àmbits internacionals. I aquesta darrera possibilitat només pot arribar creant un clima d’inestabilitat política i, sobretot, econòmica que encareixi els costos de negar l’autodeterminació fins a situar-los per sobre dels d’una resolució democràtica del conflicte. Posar un nou referèndum al full de ruta, en comptes d’exigir el compliment de la ruptura aprovada en l’anterior, no contribueix a incrementar la mobilització popular, ni a desestabilitzar políticament ni econòmica l’Estat ocupant i, per tant, allunya les possibilitats de ruptura, incloses les que puguin passar per un referèndum veritablement vinculant. El moviment independentista no pot ara, tres anys després que el gruix del nostre poble pogués veure la veritable naturalesa de l’Estat espanyol, rebaixar el llistó de les seves reivindicacions a una poc engrescadora autodeterminació. Fa tres anys l’independentisme va poder corroborar la plena vigència d’un dels lemes dels clàssics clandestins de fa quatre dècades, la que ens recorda que l’Estat espanyol i el francès ens han posat davant d’una disjuntiva ineludible, i és la inexistència de cap altra alternativa possible el missatge que cal traslladar al conjunt del nostre poble: independència o mort.