En els westerns de la meua infantesa, que a Alcoi en deien pel·lícules de comboixos, amb aquella peculiar adaptació del cowboy escrit més que no pronunciat, invariablement doblats sobretot per veus mexicanes, hi havia una expressió que ens feia baquejar-nos de riure. Era allò del "Que me aspen" seguit d'un condicional. Ho enteníem o sobrenteníem més o menys bé, o això crèiem. Era, fet i fet, la típica hipèrbole que en la conversa informal ens serveix per donar credibilitat a l'afirmació que fem en condicional. Ens pensàvem que com més grossa la dèiem (i el paroxisme de l'exageració es produïa quan arribàvem a allò, també molt alcoià, del "que em mòriga ara mateix si…"), més veracitat guanyava la pròpia asseveració, que davant una tal prova de perill ningú no tenia dret a posar en dubte.

Per si de cas, he consultat el Diccionario de la lengua española de la RAE (una font inesgotable d'anacronismes, racons polsosos de la història i filtracions ideològiques disfressades de ponderació filològica), on entre d'altres coses 'aspar' significa donar turment o mortificar algú o 'fijar o clavar en un aspa a un condenado a pena de muerte' (dessuet si hem de creure'ns el diccionari). Ve a tomb tot això per les eleccions nord-americanes, encara avui de resultat incert, que m'han fet venir al cap amb insistència el "Que me aspen si" dels comboixos passats pel tamís mexicà. Que me aspen, doncs, si entenc com un pelacanyes moral i intel·lectual com Trump va arribar en el seu moment a president del país (encara) més poderós del planeta i com s'hi ha estat quatre anys seguits (i esperem que no repetesca) amb el seu teatret de mentides, fatxenderia, provocacions i destarifos. Perquè comprendre-ho fora probablement tant com comprendre els mecanismes pels quals en les considerades democràcies més avançades i consolidades del món poden arribar a manar els individus més abjectes que siguem capaços d'imaginar.

Que lluny l'ideal clàssic del govern dels més bons, dels més savis, dels més preparats, dels més honrats! I que me aspen si entenc aquests moviments de vots massius (encara que perda Trump, haurà consolidat una força electoral més perillosa com més increïble) si no és com la incerta suma de molts factors, que el trampós ha sabut explotar: la misèria econòmica i moral, l'aculturització, l'abisme que s'hi ha obert respecte de les elits polítiques del país. Les eleccions es mouen al capdavall molt més amb el fetge que amb el cap, amb identificacions automàtiques i interessos primaris més que no amb reflexions ponderades per a les quals les grans masses que malviuen immerses en una crisi salvatge derivada de l'enèsima transformació del capitalisme no estan capacitades.

Trump representa la resposta del nacionalisme xenòfob, patriarcal i racista d'arrel feixistoide a una crisi de dimensions mundials que es repeteix amb matisos en personatges com Orban, Erdogan o en la majoria de formacions de la mateixa dreta espanyola, sense anar més lluny. Que tinguen el suport democràtic d'amplis grups socials no els atorga més ni menys raó, només ens parla d'un cert fracàs de les societats democràtiques per consensuar grans acords raonables, per marcar els mínims de la decència en el combat polític, les línies vermelles del que convenim de més cert, aquelles veritats inviolables que atresoren les paraules i que són el fonament dels equilibris polítics i socials de la convivència.

Trump, i tots els d'igual o similar corda, ha fet saltar pels aires aquests mínims consensos democràtics amb l'ús de la mentida practicada sistemàticament i a consciència, amb l'arbitrarietat més forassenyada en l'articulació del llenguatge, amb l'exabrupte violent i embogit. Al bipartidisme tradicional de la democràcia nord-americana li ha estat fàcil creure que contraposant-hi el model de vellet bonhomiós i entenimentat de Biden n'hi havia prou per exorcitzar el perill d'involució planetària que Trump representa. Ja ho veurem, i serà en tot cas pels pèls i amb una fractura social difícil de suturar. La reducció de la complexitat que configura qualsevol societat, i més encara la nord-americana, facilitada per la simplificació barroera que Trump escenifica, a l'absurd bipolar de bons i dolents (o republicans i demòcrates) no ajuda a la comprensió del fenomen.

En qualsevol dels casos i més enllà de tots els que me aspen si fa l'efecte que el que ha entrat en crisi probablement irreversible i sens dubte molt profunda és el mateix sistema, és el model democràtic que corcons com Trump van rosegant per dins perquè entre els uns i els altres i tots plegats han anat afeblint els punts on es mostrava més sòlid, els que ens remeten de nou i sempre a la trilogia republicana de la igualtat, la fraternitat i la llibertat, rebregada amb les mil formes i excuses de l'estupidesa, les misèries del poder i la voracitat del capitalisme.