Per no haver d’anar massa lluny (fins al 23 de febrer del 1981), podem seguir el relat autoritari des dels carnavals del 2016 i la petició de presó preventiva de la Fiscalia dirigida per Javier Zaragoza als dos joves de la companyia Titeres desde Abajo que representaven a la plaça del Canal d’Isabel II una peça de guinyol. Havien estat contractats per l’Ajuntament de Madrid, del qual era aleshores alcaldessa Manuela Carmena. Els titellaires, a l’espectacle, penjaven un jutge, entre altres malifetes... i els guardians de l’ordre ho varen considerar intolerable. Això, i que encara els feien nosa a la retina els vestits de coloraines dels reis mags de la cavalcada de gener, que Cayetana Álvarez de Toledo no  podria perdonar mai a Manuela Carmena. Perquè ja en el 2016 era clar per als de les gavines que Madrid és Espanya. Segurament per això, a la Plaza de Colón, cruïlla amb el carrer Génova on hi solia anar “M.Rajoy”, hi oneja la bandera d’Espanya més gran del món. 

La desaprovació de la marquesa de Casa Fuerte, aleshores directora de l’àrea internacional de la FAES, no va acabar amb l’alcaldessa a la presó, però donava elements de precaució que les esquerres de la capital del regne no varen vigilar prou. I així, el relat d’autoritat excloent va seguir enfortint-se amb la baralla de bar de la matinada del 15 d’octubre de 2016 a Altsasu, quan se celebrava l’Ospa Eguna, una festa local que pretén que la Guàrdia Civil marxi del poble i del País Basc. El nacionalisme espanyol havia de deixar clar, ni que fos a un quart de quatre de la matinada, que per a ells Altsasu és Espanya i, per tant, també allí oneja la bandera de la Plaza de Colón. Vuit  joves del poble varen ser condemnats per delictes d’atemptat contra agents de l’autoritat, lesions, desordre públic i amenaces. La pena més alta, per a Ohian Arnanz Ciordia, és de nou anys i mig. Els joves d’Altsasu segueixen a la presó.

També en Josep Miquel Arenas Beltran, Valtònyc, va ser condemnat el 22 de febrer del 2017 pel tribunal de l’Audiència Nacional presidit per Concepción Espejel, a tres anys i mig de presó per enaltiment del terrorisme i calumnies i injúries al rei... Valtònyc va preferir exiliar-se a Bèlgica. I allí segueix.  A la presó, en canvi, hi és  Dani Gallardo Herzog acusat de protestar, amb el moviment antifeixista de Madrid, per la sentència dels cent anys als presos i preses polítics del procès.  El 16 d’octubre del 2019 seria l’últim dia que trepitjava el carrer. Dani Gallardo va complir els seus 23 anys a la presó per solidaritzar-se amb Catalunya i defensar una amiga dels cops de porra dels antiavalots. Però la solidaritat i l’exercici del dret de manifestació no entra en el relat hegemònic que comparteixen, entre altres,  Javier Zaragoza, Concepción Espejel i les cúpules caducades del CGPJ. Precisament pel seu caràcter partidista que els recrimina el Grup d’Estats contra la Corrupció (GRECO) del Consell d’Europa, el seu relat està farcit de preconceptes que justifiquen escorcolls, detencions i sentències dictades amb instruccions esbiaixades: és un relat prepolític que fa prevaldre les seves “percepcions” i exclou contextos i  fets provats i documentats. Ho va fer Pérez de los Cobos en tots els judicis del procés al Tribunal Suprem i, tàcitament, qui va dirigir la investigació. A l’Audiència Nacional, ho varen intentar de nou enfront d’Olga Tubau, l’advocada del major Josep Lluís Trapero i la intendent Teresa Laplana. Però Tubau, amb els advocats de Cèsar Puig, exsecretari general d’Interior, i de Pere Soler, director general dels Mossos, aconsegueixen una sentència absolutòria que confirma que és possible un altre relat que no és inventat, ni de sèrie B. Com a pionera, Tamara Carrasco i el seu advocat, Benet Salellas: els primers a aconseguir sentències absolutòries. Els primers que imposen, enfront de les injustícies, el relat de la veritat.

Hi ha pendents més de 2.800 causes obertes. El relat que s’imposi (el que fa perviure etas i kaleborrokas per la glòria del rei i la unitat reconsagrada d’Espanya o el que explica que una rosa és una rosa, una careta una careta i un xiulet sols és un xiulet) serà determinant. Acceptar maneres de fer dels cossos de l’ordre i la llei prepolítics sols condueix a la fallida democràtica. Per la convivència i la preservació de la poca democràcia que encara quedi cal una amnistia que faci prevaldre la raó, i un cinturó sanitari que deixi sense espai ni socis els que creuen que, mentre passi a la pell de brau, tot els pertany. Des de les facècies titellaires als bars d’Altsasu, des de les lletres dels raps a les urnes i els drets de Catalunya. La sentència de l’Audiència Nacional enforteix un debat en el qual hi té un paper determinant la mediació com a element de convivència  (i rebutja la incriminació i la sospita per motius ideològics i la instigació a la delació). No hi ha vot particular, per més pàgines que acumuli, que tingui tanta solidesa.